Tinder

edelweiss-beer-match

M’han cancel·lat el perfil d’Amo que tenia a Tinder. Desconec el motiu, no era un perfil amb fotos “obscenes”, tampoc deia coses moralment reprovable. En realitat, era un perfil bastant insuls, ho reconec. I, malgrat això, m’ho han cancel·lat. Ho hauran cancel·lat per ser massa avorrit?

La moralitat s’ha instal·lat a les xarxes socials, no poden mostrar-se nus, ni símbols, no es pot escriure segons quines coses. I no només a les xarxes socials, també a la societat (no virtual) que ens toca viure, a on fiquen a rapers a presó i condemnen a gent per repetir acudits més vells que un barret de palla.

Fa por viure a una societat a on els polítics i les grans empreses estan imposant una mena de censura que escapa a tota lògica.


(Traducción al castellano) Me han cancelado el perfil de Amo que tenía en Tinder. Desconozco el motivo, no era un perfil con fotos “obscenas”, tampoco decía nada moralmente reprobable. En realidad, era un perfil bastante soso, lo reconozco. Y, a pesar de ello, me lo han cancelado. ¿Lo habrán cancelado por ser demasiado soso?

La moralidad se ha instalado en las redes sociales, no pueden mostrarse desnudos, ni símbolos, no se puede escribir según que cosas. Y no solo en las redes sociales, también en la sociedad (no virtual) que nos toca vivir, donde meten a raperos en la cárcel y condenan a gente por repetir chistes más viejos que un sombrero de paja.

Da miedo vivir en una sociedad donde los políticos y las grandes empresas están imponiendo una suerte de censura que escapa a toda lógica.

Anuncis

Allò que oblidem (Aquello que olvidamos)

pastillas redesVivim una vida a on la importància radica en allò que sembla i no en allò que és. Ens movem per les xarxes socials pressionant els botonets amb cors per anunciar que ens agrada allò que els nostres amics (o no) publiquen a Instagram, Facebook, Twitter, etc. (encara que no ens agradi, ho fem només per romandre uns segons a la virtual presència dels altres). Anem de vacances o a sopar i és més important que tots vegin una foto nostra a la platja o una foto “artística” d’allò que mengem, en compte de gaudir de la platja o del sopar. Vivim en una constant lluita per ser els primers a la carrera de les aparences, competint contra amics i desconeguts, lluitant per demostrar a les xarxes socials que la nostra vida és feliç i que ens agrada la feliç vida dels altres. Però tot això és fals perquè després, arribat el moment de la veritat, descobrim que hem oblidat com era viure sense tota aquesta tecnologia. Viure simplement. Viure preocupant-nos dels altres o de nosaltres mateixos, no preocupant-nos de les fotos dels altres ni de mostrar la nostra millor foto. Hem oblidat que les persones són de carn i os, que no són alguna cosa que està al nostre telèfon mòbil al costat d’altres centenars de fotos. I després passa el que passa…


(Traducción al castellano) Vivimos una vida donde la importancia radica en lo que parece y no en lo que es. Nos movemos por las redes sociales dándole a los botones con corazones para anunciar que nos gusta lo que nuestros amigos (o no) publican en Instagram, Facebook, Twitter, etc. (aunque no nos guste, lo hacemos simplemente por estar ahí, por permanecer unos segundos en la virtual presencia de los demás). Vamos de vacaciones o a cenar y es más importante que todos vean una foto nuestra en la playa o una foto “artística” de lo que comemos, en vez de disfrutar de la playa o de la cena. Vivimos en una constante lucha por ser los primeros en la carrera de las apariencias, compitiendo contra amigos y desconocidos, luchando por demostrar en las redes sociales que nuestra vida es feliz y que nos gusta la feliz vida de los otros. Pero todo eso es falso porque luego, llegado el momento de la verdad, descubrimos que hemos olvidado como era vivir sin toda esa tecnología. Vivir simplemente. Vivir preocupándonos de los demás o de nosotros mismos, no preocupándonos de las fotos de los demás ni de mostrar nuestra mejor foto. Hemos olvidado que las personas son de carne y hueso, que no son algo que está en nuestro teléfono móvil junto a otros centenares de fotos. Y luego pasa lo que pasa…

Recerques (búsquedas)

Nombre

De vegades resulta d’allò més divertit navegar per comprovar com arriba la gent a aquest blog. I el més divertit de tot és veure quines recerques han fet al google per arribar a aquí. Millor no dic res més.


(Traducción al castellano) En ocasiones resulta de lo mas divertido navegar para comprobar como llega la gente a este blog. Lo mas divertido de todo es ver que búsquedas han hecho a google para llegar hasta aquí. Mejor no digo más…

A cara descoberta (A cara descubierta)

tumblr_mly69ln87U1s5yp75o1_500
Navego per les xarxes socials, per planes BDSM, i veig a algunes persones (més de les que imaginava) que il•lustren els seus perfils amb fotos seves a la vista de tots. Jo mai ho faria, sóc massa covard respecte al judici dels altres. Crec que jutjar el valor d’algú al BDSM només perquè mostra el rostre, és un error també. Per què totes aquestes persones mostren el seu rostre sense pudor? Imagino que han assumit el seu rol, ho ha integrat en les seves vides i fins i tot potser ho han explicat al seu entorn… però a tot l’entorn? Pot ser que no hagi explicat al mecànic allò que són al BDSM. És llavors quan arribo a la segona reflexió: aquestes persones que ensenyen les seves cares ho fan a planes BDSM on cal registrar-se amb la qual cosa si el mecànic els ha reconegut, és que també està registrat en aquestes pàgines (i pot ser que també practiqui BDSM). I per què malgrat això segueixo ocultant la meva cara i fins i tot ocult en mi entorn que practico BDSM? Pensaré en això…


(Traducción al castellano) Navego por las redes sociales, en páginas de BDSM, y veo a algunas personas (más de las que imaginaba) que ilustran sus perfiles con fotos a cara descubierta. Yo nunca lo haría, soy demasiado cobarde respecto al juicio ajeno. Aunque creo que juzgar el valor de alguien en el BDSM solo porque muestre la cara, es un error también. ¿Por qué todas esas personas muestran su rostro sin el menor pudor? Supongo que han asumido su rol, lo ha integrado en sus vidas e incluso quizás lo hayan explicado en su entorno… ¿pero en todo su entorno? Puede que no le haya contado al mecánico lo que son. Es entonces cuando llego a la segunda reflexión: esas personas suelen mostrar sus caras en paginas BDSM donde hay que registrarse con lo cual si el mecánico les ha reconocido es que también está registrado en esas páginas y puede que practique BDSM. ¿Y por qué a pesar de eso sigo ocultando mi cara e incluso oculto en mí entorno que practico BDSM? Pensaré en ello…

Protegits per la ficció (Protegidos por la ficción)

ficcion8-1De vegades em qüestiono perquè les estadístiques del meu twitter -o d’aquest blog- reflecteixen que molta gent entra a llegir però són pocs (o ningú) aquells que hi interactuen (de manera virtual), és a dir, no li donen “m’agrada” al meu perfil de Facebook ni deixen comentaris aquí ni tampoc m’afegeixen a twitter. Enteneu-me, el meu ego pot resistir tot això, aquest text no va de mi ni tampoc de les meves necessitats. Al final he entès que la gent, a diferència de jo com “amo”, no en tenen de perfils “alternatius”. Si m’afegeixen a Facebook o deixen un comentari aquí, creuen que qualsevol els veurà i els jutjarà perquè llegeixen coses d’un amo de veritat. La meva reflexió és la següent: quan va succeir el fenomen de “50 ombres d’en Grey” la gent confessava obertament que anava al cinema o havia llegit el llibre, sense cap rubor i fins i tot amb certa fatxenderia. Podem treure pit davant una ficció perquè creiem que només parlem de la forma de la ficció. En canvi, això és real, la gent mai dirà pública (ni virtualment) que està interessada en BDSM o que llegeix blogs de BDSM perquè vol iniciar-se. La ficció és pública perquè aquesta mateixa ficció ens protegeix. Hauria de ser a l’inrevés, no penseu?


(Traducción al castellano) A veces me pregunto porque las estadísticas de mi twitter -o de este blog- reflejan que mucha gente entra a leer pero en cambio son muy pocos los que interactúan de manera virtual, es decir, no le dan “me gusta” a mi perfil de Facebook ni dejan comentarios aquí ni tampoco me añaden en twitter. Mi ego puede resistir eso, este post va por otro lado. Al final he entendido que la gente, a diferencia de mí, no tiene perfiles donde nadie sabe quiénes son. O sea, si me añaden a Facebook o dejan un comentario aquí, creen que cualquiera les verá y les juzgará porque hablan con un amo. Mi reflexión es la siguiente: cuando sucedió el fenómeno de “50 sombras de Grey” la gente confesaba que iba al cine o había leído el libro, sin ningún rubor e incluso con cierta chulería. Es lógico, podemos sacar pecho ante una ficción porque en el fondo creemos que estamos hablando de la forma de la ficción. En cambio, esto es real, la gente nunca dirá pública (ni virtualmente) que está interesada en el BDSM o que lee blogs de BDSM porque quiere iniciarse. La ficción es pública porque esa misma ficción nos protege. Es curioso ¿debería ser al revés, no?

A la tercera…

Novament han denunciat el meu perillós perfil de Facebook i clar… com no puc demostrar que sóc una persona física (el nom que hi ha en el meu DNI no és AMO ni el meu cognom és BARCELONA) llavors succeeix que els fills del senyor Zuckenberg bloquegen per sempre el meu compte. L’única solució per poder publicar és crear des del meu compte de persona “normal” una pàgina de “personatge públic” i ja està… aquesta no poden denunciar-la perquè és un personatge de ficció. Resulta curiós que perquè pugui publicar el que sento de la manera més sincera i honesta, hagi de crear-me un personatge fictici. Beneït món. Si voleu, podeu donar-li a “m’agrada” al següent link. Però solament si us agrada, és clar.

PERFIL DE AMO BARCELONA A FACEBOOK

Preguntes (i)lògiques

imagesPel fet d’estar a les xarxes socials (o tenir un blog), moltes persones em fan preguntes des del (aparent) desconeixement d’allò que és un amo o significa el BDSM. Ho entenc i sempre intento contestar malgrat el (lògic) ridícul d’algunes preguntes. El que més em provoca sorpresa és que quasi tothom em pregunta si sóc un “amo professional” o “cobro per sessions”. Per descomptat que hi ha gent professional (com Amos poca gent, un número gairebé residual) que cobren per això però el que em sorprèn realment és que la gent creu que per tenir un blog o escriure relats sobre BDSM sóc algú que viu d’això. Volguts meus… no sigueu ingenus. És tan impossible viure del BDSM com viure d’allò que escrius en Internet. Les aficions també existeixen… ho sabíeu? Hi ha en Internet milers de planes sobre qualsevol tema, des de col·leccionistes de trens a senyores que fan quadrets de gats amb punt de creu. Però ningú es pregunta si són professionals. Per què? És fàcil… el col·leccionisme de trens o el punt de creu és conegut i forma part fins i tot de la cultura popular. El BDSM (encara) no.