La virtualitat la càrrega el diable (La virtualidad la carga el diablo)

maxwell_smart_8370_645x485

 

Comunicar-se per Whatsapp amb algú que mai has vist en persona acostuma a convertir-se en quelcom frustrant. Sentim que no ens entenen de la mateixa manera que nosaltres tampoc entenem. Quan coneixes a algú, fins i tot en els silencis de WhatsApp poden haver-hi paraules. Però quan no coneixes realment a aquesta persona, els silencis són només això: silencis. El to es perd: allò que pot ser dit de forma trivial es llegeix amb gravetat, o viceversa. La manca d’informació visual i auditiva ens força a omplir els buits amb la nostra imaginació. I si no coneixem al nostre interlocutor, estem abocats al fracàs o al malentès.

Han contactat amb mi submises a les que creia conèixer només perquè havia estat parlant amb elles per WhatsApp. Després, en persona, tot era diferent. Per bé o per mal. Però diferent. I és que aquesta és la clau.

A partir d’ara, si vull conèixer algú o algú vol conèixer-me, em prendré un cafè amb aquesta persona evitant, en la mesura del possible, una virtualitat que la càrrega el diable.


Comunicarse por whatsapp con alguien que nunca has visto en persona acostumbra a convertirse en algo frustrante. Sentimos que no nos entienden de la misma forma que nosotros tampoco entendemos. Cuando conoces a alguien, incluso en los silencios de whatsapp puede haber palabras. Pero cuando no conoces realmente a esa persona, los silencios son tan solo eso: silencios. El tono se pierde: lo que puede ser dicho de forma trivial se lee con gravedad, o viceversa. La falta de información visual y auditiva hace que rellenemos esos huecos con nuestra imaginación. Y si no conocemos a nuestro interlocutor, estamos abocados al fracaso o al malentendido.

Han contactado conmigo sumisas a las que creía conocer solo porque había estado hablando con ellas por whatsapp. Luego, en persona, todo era diferente. Para bien o para mal. Pero diferente. Y esta esa es la clave.

Creo que, a partir de ahora, si quiero conocer a alguien o alguien quiere conocerme, me tomaré un café con esa persona evitando, en la medida de lo posible, una virtualidad que la carga el diablo.

cropped-cooltext288592119786656.png

Anuncis

BDSM Virtual

4-vhs-080312
Que senzill sembla ser amo a un món tecnològicament interconnectat! Fa anys (tot i que no masses) els amos havien de quedar amb les seves submises en persona per sotmetre-les. Ara, en aquest món virtual, pots estar les 24 hores del dia donant ordres a la teva submisa per whatsapp o recordant-li a tota hora a qui pertany. Tenim webcams, videoconferències, des del portàtil, la tablet, el mòbil… en permanent connexió entre dominants i dominats. I és aquí on em pregunto si això és el punt correcte o no. Des del meu punt de vista té molts avantatges i pocs inconvenients però els inconvenients són massa grans. Els avantatges són evidents però els inconvenients romandran perillosament amagats. El primer inconvenient és que, tot i que sembla una trivialitat, la virtualitat no és la realitat i podem confondre allò que estem fent al món virtual com quelcom real. Les olors, els sabors, les veus, el dolor, la pell, els crits, la por, els fluids, el tacte… tot això no existeix a la virtualitat (o no es real). La segona cosa és que la virtualitat deixa un espai massa gran per a l’engany. La cosa tercera (però no menys important) és que estar connectat 24 hores al dia amb la teva submisa és més un desavantatge que un avantatge, no es natural. La cosa virtual no és real, per molt que ens agradi creure el contrari.


Que fácil parece ser amo en un mundo tecnológicamente interconectado. Hace años (aunque no demasiados) los amos debían quedar con sus sumisas en persona para someterlas y que les obedeciesen. Ahora, en este mundo virtual, puedes estar las 24 horas del día ordenando a tu sumisa cosas por whatsapp o recordándole a todas horas a quien pertenece. Tenemos webcams, videoconferencias, desde el portátil, la tablet, el móvil… todo nos permite una conexión permanentemente entre dominantes y dominados. Y es aquí donde me pregunto si esto es lo correcto o no. Desde mi punto de vista tiene muchas ventajas y pocos inconvenientes pero los inconvenientes son demasiado grandes. Las ventajas son evidentes pero los inconvenientes están peligrosamente escondidos. El primer inconveniente es que, aunque parezca una perogrullada, la virtualidad no es la realidad y podemos confundir que lo que estamos haciendo en el mundo virtual es algo real. Los olores, los sabores, las voces, el dolor, la piel, los gritos, el miedo, los fluidos, el tacto… todo eso se pierde en la virtualidad. Lo segundo es que la virtualidad deja un espacio demasiado grande para el engaño. Y lo tercero (pero no lo menos importante) es que estar conectado 24 horas al día con tu sumisa es mas una desventaja que una ventaja, no es natural. Lo virtual no es real, por mucho que nos guste creer lo contrario.

cropped-cooltext288592119786656.png

Virtualitat

13-415x260Tinc un amo virtual que em domina per telèfon o per càmera! Sóc una submisa!!! Doncs no… ni ets submisa ni ell es amo. Potser us creieu que ho sou però és com qui pensa que pot anar a una guerra perquè és qui te la puntuació més alta al “Call of Duty” a la consola de videojocs. La dominació (i la submissió) és pell, són respiracions, són olors, es dolor real causat per una persona real, son sensacions i sentiments que nomes es donen a la vida real. Potser una webcam és una bona manera de començar una cosa però això no significa que sigui aquesta cosa. “Virtual” prové del llatí “virtus” (“força” o “virtut”). És un adjectiu que, en el seu sentit original, fa referència a allò que té virtut per produir un efecte, malgrat que no ho produeix de present. Mai confoneu l’efecte amb el fet. Si feu quelcom virtual que sigui només per un impediment temporal de fer-ho real i sempre amb vistes que acabi essent real en un període de temps raonablement curt.