La virtualitat la càrrega el diable (La virtualidad la carga el diablo)

maxwell_smart_8370_645x485

 

Comunicar-se per Whatsapp amb algú que mai has vist en persona acostuma a convertir-se en quelcom frustrant. Sentim que no ens entenen de la mateixa manera que nosaltres tampoc entenem. Quan coneixes a algú, fins i tot en els silencis de WhatsApp poden haver-hi paraules. Però quan no coneixes realment a aquesta persona, els silencis són només això: silencis. El to es perd: allò que pot ser dit de forma trivial es llegeix amb gravetat, o viceversa. La manca d’informació visual i auditiva ens força a omplir els buits amb la nostra imaginació. I si no coneixem al nostre interlocutor, estem abocats al fracàs o al malentès.

Han contactat amb mi submises a les que creia conèixer només perquè havia estat parlant amb elles per WhatsApp. Després, en persona, tot era diferent. Per bé o per mal. Però diferent. I és que aquesta és la clau.

A partir d’ara, si vull conèixer algú o algú vol conèixer-me, em prendré un cafè amb aquesta persona evitant, en la mesura del possible, una virtualitat que la càrrega el diable.


Comunicarse por whatsapp con alguien que nunca has visto en persona acostumbra a convertirse en algo frustrante. Sentimos que no nos entienden de la misma forma que nosotros tampoco entendemos. Cuando conoces a alguien, incluso en los silencios de whatsapp puede haber palabras. Pero cuando no conoces realmente a esa persona, los silencios son tan solo eso: silencios. El tono se pierde: lo que puede ser dicho de forma trivial se lee con gravedad, o viceversa. La falta de información visual y auditiva hace que rellenemos esos huecos con nuestra imaginación. Y si no conocemos a nuestro interlocutor, estamos abocados al fracaso o al malentendido.

Han contactado conmigo sumisas a las que creía conocer solo porque había estado hablando con ellas por whatsapp. Luego, en persona, todo era diferente. Para bien o para mal. Pero diferente. Y esta esa es la clave.

Creo que, a partir de ahora, si quiero conocer a alguien o alguien quiere conocerme, me tomaré un café con esa persona evitando, en la medida de lo posible, una virtualidad que la carga el diablo.

cropped-cooltext288592119786656.png

Anuncis

Silencis, veritats i mentides (Silencios, verdades y mentiras)

La-Ley-de-la-Atraccion-es-Mentira-300x300
Hi ha aquells qui confonen el silenci amb la mentida, una confusió amb fonament (com diria Karlos Arguiñano). Reformularé la sentència: silenci no és sempre mentida, però qui calla davant una pregunta és perquè (amb tota seguretat) té alguna cosa a ocultar, sigui gran, mitjà, petit o insignificant.

Silenci no és mentida, però després de molts silencis hi ha grans mentides.

El cas és que, personalment, prefereixo que reconeguin que m’han mentit al fet que no em diguin res. El silenci és bipolar i acaba pintant les veritats amb tonalitats de mentida. Així doncs, als ulls de qui espera resposta i no la troba, darrere sempre hi ha una mentida (sigui o no).

Desconfiem de qui no contesta, hi hagi el que hi hagi darrere perquè el silenci és dels covards i ningú pot confiar en un covard.


(Traducción al castellano) Hay quienes confunden el silencio con la mentira, una confusión con fundamento (como diría Karlos Arguiñano). Reformularé la sentencia: silencio no es siempre mentira, pero quien calla ante una pregunta es porque (con toda seguridad) tiene algo que ocultar, ya sea grande, mediano, pequeño o insignificante.

Silencio no es mentira, pero tras muchos silencios hay grandes mentiras.

El caso es que, personalmente, prefiero que reconozcan que me han mentido a que no me digan nada. El silencio es bipolar y acabada pintando las verdades con tonalidades de mentira. Así pues, a los ojos de quien espera respuesta y no la encuentra, detrás siempre hay una mentira (sea o no).

Desconfiamos de quien no contesta, haya lo que haya detrás porque el silencio es de los cobardes y nadie puede confiar en un cobarde.

Silencis i figures (Silencios y figuras)

Nombre

Fa un mes vaig escriure sobre el silenci relacionat amb BDSM. Els problemes (o avantatges) del silenci entre dues persones dins el món BDSM és (quasi) el mateix que en qualsevol altre tipus de silenci en qualsevol altre tipus de relació establerta entre dues persones. Pot ser que l’única diferència és que al BDSM la necessitat d’entendre allò que pensa o les emocions de l’altra persona és més intensa perquè ens movem a un món que sembla d’actes físics però que és tot intel·lectual. Els silencis no són dolents sempre que estiguin encaixats al lloc corresponent. Com els jocs de nens on s’ha d’introduir la figura d’un estel a un forat amb forma d’estel, si intenta ficar el quadrat al forat amb forma d’estel, el nen acaba frustrat i enfadat. Amb els silencis passa el fet mateix, si a una pregunta es contesta amb silenci, significa ficar la figura al forat equivocat i el nen (en aquest cas, el receptor d’aquest silenci) queda frustrat perquè no entén gens. Perquè el silenci no explica res si l’altra persona està esperant una resposta. A l’inrevés també succeeix, parlar quan ha d’haver-hi silenci és com plastificar La Gioconda perquè no s’espatlli. Un acte frustra però l’altre molesta i en tots dos casos mai és l’adequat. Com saber que peça ficar a quin forat? Els nens aprenen amb el temps, els adults també. El que més em sorprèn és com, gent adulta, segueix intentant ficar la figura al forat equivocat.


Hace un mes, mas o menos, escribí sobre el silencio relacionado con BDSM. Los problemas (o ventajas) del silencio entre dos personas en el mundo BDSM es (casi) el mismo que en cualquier otro tipo de silencio en cualquier tipo de relación que se ha establecido entre dos personas. Puede que la única diferencia es que en el BDSM sea mayor la necesidad de entender lo que piensa o las emociones de la otra persona porque nos movemos en un mundo que parece de actos físicos pero que es totalmente intelectual. Los silencios no son malos siempre que estén encajados en su lugar correspondiente. Como esos juegos de niños donde han de introducir la figura de una estrella en el hueco con forma de estrella, si intenta meter el cubo en el hueco con forma de estrella, el niño acaba frustrado y enfadado. Con los silencios pasa lo mismo, si a una pregunta se contesta con silencio significa intentar meter la figura en el hueco equivocado y el niño (en este caso, el receptor de ese silencio) queda frustrado porque no entiende nada porque el silencio no explica nada si la otra persona está esperando una respuesta. Al revés también sucede, hablar cuando debe haber silencio es como plastificar La Gioconda para que no se estropee. Uno acto frustra pero el otro molesta yen ambos casos nunca es lo adecuado. ¿Cómo saber que pieza meter en que agujero? Los niños aprenden con el tiempo, los adultos también. Lo que mas me sorprende es como, gente adulta, sigue intentando meter la figura en el hueco equivocado.

cropped-cooltext288592119786656.png