Tornar a l’escola (La vuelta al cole)

Captura-de-pantalla-2012-12-31-a-las-13.01.43És un fet que gran part de la gent comencen (o reprenen) l’art del BDSM només acabar l’estiu. Potser és el mateix mecanisme que fa que les persones comencin col·leccionables, s’apuntin al gimnàs o canviïn radicalment de pentinat: l’estiu s’ha acabat, cal fer alguna cosa.

Per a què? Per a què la tardor segueixi sent tan excitant com va ser l’estiu? Per a què la volta a la quotidianitat no sigui tan avorrida? Sincerament, m’importa ben poc com funciona aquest mecanisme, nomes sé que és real. Així doncs, aprofiteu aquesta empenta per a  començar quelcom després de l’estiu i oblideu de gastar centenars d’euros en desenes de lliuraments per peces de la goleta Juan Sebastián Elcano.

El BDSM és més senzill, divertit, ràpid i barato.


(Traducción al castellano) Es un hecho que gran parte de la gente comienzan (o retoman) el arte del BDSM solo acabar el verano. Quizás sea el mismo mecanismo que hace que las personas comiencen coleccionables, se apunten al gimnasio o cambien radicalmente de peinado: el verano se ha acabado, hay que hacer algo.

¿Para qué? ¿Para que el otoño siga siendo tan excitante como fue el verano? ¿Para que la vuelta a la cotidianeidad no sea tan aburrida? Sinceramente, me importa bien poco como funciona ese mecanismo, solo sé que es real. Así pues, aprovechad esas ganas de comenzar algo después del verano y olvidados de gastar cientos de euros en decenas de entregas por piezas de la goleta Juan Sebastián Elcano.

El BDSM es más sencillo, divertido, rápido y barato.

Arrencada de cavall… (Arranque de caballo…)

Grand-National-The-Chair
Quan conec a algú tendeixo a fer una arrencada de cavall a la sortida del Gran National (o com Usain Bolt a la final dels 100 metres llisos), no trobo la mesura ni se gestionar els temps. Suposo que succeeix perquè m’apassionen les persones i imagino que la vida és massa curta.

De la mateixa manera que tinc aquesta sortida fulgurant, de sobte foto una frenada en sec i perdo tot l’interès (potser perquè l’interès real era menor que l’imaginat i no puc evitar la frustració que sorgeix de la decepció).

El fet més interessant de tot això és que les persones a les quals conec no són culpables que jo no sàpiga gestionar ni els temps, ni la meva emoció, ni tampoc la meva decepció. Però succeeix, i no puc evitar-ho.

Quan em converteixo en amo, això mai em succeeix perquè manego els temps a la perfecció: no depenc de ningú més que jo per gestionar la relació (amo/submisa). Però això només succeeix quan sóc amo.

Quan no exerceixo d’amo tendeixo als extrems: de l’emoció a la pèrdua d’interès amb prou feines en uns dies o unes hores.

I alguna cosa em diu que sóc massa major per canviar ja…


(Traducción al castellano) Cuando conozco a alguien tiendo a arrancarme como un caballo en la salida del Gran National (o como Usain Bolt en la final de los 100 metros lisos), no encuentro la medida ni se gestionar los tiempos. Supongo sucede porque me apasionan las personas e imagino que la vida es demasiado corta.

De la misma manera que tengo esa salida fulgurante, de repente freno en seco y pierdo todo el interés (quizás porque el interés real era menor que el imaginado y no puedo evitar la frustración que surge de la decepción).

Lo más interesante de esto es que las personas a las que conozco no son culpables de que yo no sepa gestionar ni los tiempos, ni mi emoción, ni tampoco mi decepción. Pero sucede, y no puedo evitarlo.

Cuando me convierto en amo, eso nunca me sucede porque manejo los tiempos a la perfección: no dependo de nadie más que yo para gestionar la relación (amo/sumisa). Pero eso solo me sucede cuando soy amo.

Cuando no ejerzo de amo tiendo a los extremos: de la emoción a la pérdida de interés en apenas unos días o unas horas.

Y algo me dice que soy demasiado mayor para cambiar ya…

La paciència (La paciencia)

legit-patienceLa paciència (com la veritat) són virtuts que hauríem de tenir sense necessitat d’esforçar-nos a tenir-les. La virtut més gran d’un amo és la paciència, d’això no tinc cap dubte. Haig de reconèixer que, a vegades, algunes persones em fan perdre la paciència, però quan això succeeix em plantejo si és culpa d’elles o és culpa meva perquè, a més de no tenir la suficient paciència, no he après a comprendre els defectes o la ignorància aliena.

En el BDSM hem de tenir paciència, sobretot si arribem per primera vegada, perquè les persones que trobem, les pràctiques que provem o tot allò quan sentirem, serà diametralment diferent a tot allò que havíem imaginat. És aquí on la paciència de dominats i dominants ha de ser utilitzada com si ens anés la vida.

Molts de vosaltres llegiu relats (alguns meus) i imagineu que això és la realitat del BDSM i això us fa por o us excita. Després, a la realitat, sempre sentiu una petita i inevitable decepció. Penseu una cosa: tot allò que llegiu és diferent del fet real, fins i tot això que esteu llegint ara mateix.

Voleu saber el motiu i així evitar breus (o profundes) decepcions?

Tot allò que llegiu és fruit de l’intel·lecte aliè i l’intel·lecte aliè MAI és igual al vostre. O per dir-ho d’una altra manera: no existeix l’objectivitat en l’escriptura. Qui escriu ho fa de manera subjectiva i qui ho llegeix ho fa de la mateixa manera subjectiva. Dos subjectes interpretant de maneres diferents un mateix fet.

Tot és més senzill: relaxeu-vos i reescriviu les vostres fantasies quan les feu realitat, obtindreu alguna quelcom diferent del llegit (i imaginat) però si us sobreposeu a una primera decepció o frustració, aconseguireu viure el BDSM de manera intensa, diferent i excitant.


(Traducción al castellano) La paciencia (como la verdad) son virtudes que deberíamos tener sin necesidad de esforzarnos. La mayor virtud de un amo es la paciencia, de eso no tengo ninguna duda. He de reconocer que, en ocasiones, algunas personas me hacen perder la paciencia, pero cuando eso sucede me planteo si es culpa de ellas o es culpa mía porque, además de no tener la suficiente paciencia, no he sabido comprender los defectos o la ignorancia ajena.

En el BDSM hemos de tener paciencia, sobre todo si llegamos por primera vez, porque las personas que encontremos, las practicas que probemos o todo aquello cuanto sentiremos, será diametralmente diferente a todo cuanto habíamos imaginado. Es ahí donde la paciencia de dominados y dominantes debe ser utilizada como si nos fuese la vida en ello.

Muchos de vosotros leéis relatos (algunos míos) e imagináis que eso es la realidad del BDSM, también eso os da miedo u os excita. Después, en la realidad, siempre sentís una pequeña e inevitable decepción. Pensad una cosa: todo cuanto leáis es diferente a lo real, incluso esto que estáis leyendo ahora mismo.

¿Queréis saber el motivo y así evitar breves (o profundas) decepciones?

Todo cuanto leéis es fruto del intelecto ajeno y el intelecto ajeno NUNCA es igual al vuestro. O por decirlo de otra manera: no existe la objetividad en la escritura. Quien escribe lo hace de manera subjetiva y quien lo lee lo hace de la misma manera subjetiva. Dos sujetos diferentes interpretando de maneras diferentes un mismo hecho.

Todo es más sencillo: relajaos y reescribid vuestras fantasías cuando las hagáis realidad, obtendréis algo diferente a lo leído (e imaginado) pero si os sobreponéis a una primera decepción o frustración, conseguiréis vivir el BDSM de manera intensa, diferente y excitante.

Com vàrem començar? (¿Cómo hemos comenzado?)

vias-trenSempre resulta complicat recordar si algú va venir a tu o el teu vas anar cap a aquesta persona. Recordo centenars de relacions passades però sóc incapaç de recordar com van començar. Recordo com van acabar, això sí. Fins i tot recordo com van acabar moltes que ni van arribar a començar. Però no sóc capaç de recordar com vaig trobar a aquesta persona (o viceversa). Suposo que el nostre cervell és infinit, però no tant, sobretot perquè el fet important és allò que va succeir, no com va començar. Em succeeix això amb la gent del BDSM però també amb qualsevol altre tipus de gent (com si la gent que practica BDSM no anessin qualsevol altre tipus de gent…). El que vull dir amb tot això és: podeu començar malament en el BDSM, fins i tot podeu equivocar-vos cent vegades, però el fet realment important és com acabeu. Equivocar-se no és dolent si sabem reconduir els nostres errors (perquè d’ells aprenem): ningú recordarà les vostres pors inicials, les vostres fugides o els vostres silencis… recordaran que després us vau convertir en bones submises i bons amos. O simplement, no us recordaran.


(Traducción al castellano) Siempre resulta complicado recordar si alguien vino a ti o tu fuiste a esa persona. Recuerdo cientos de relaciones pasadas pero soy incapaz de recordar como comenzaron. Recuerdo como acabaron, eso si. Incluso recuerdo como acabaron muchas que ni llegaron a comenzar. Pero no soy capaz de recordar como encontré a esa persona (o viceversa). Supongo que nuestro cerebro es infinito pero no tanto, sobretodo porque lo importante es lo que sucedió, no como comenzó. Me sucede esto con la gente del BDSM pero también con cualquier otro tipo de gente (como si la gente que practica BDSM no fuesen cualquier otro tipo de gente…). Lo que quiero decir con todo esto es: podéis comenzar mal en el BDSM, incluso podéis equivocaros cien veces, pero lo realmente importante es como acabéis. Equivocarse no es malo si sabemos reconducir nuestros errores (porque de ellos aprendemos): Nadie recordará vuestros miedos iniciales, vuestras huidas o vuestros silencios… recordarán que después os convertisteis en buenas sumisas y buenos amos. O simplemente, no os recordarán.

Meravellosa paradoxa (Maravillosa paradoja)

p_traffic10
Si a la quotidianitat de les relacions socials, ja és complicat trobar la manera de tenir quelcom en comú amb algú, al BDSM això resulta tor i més complex. No anem caminant i diem “m’agradaria que aquesta dona fos la meva submisa” o “m’agradaria ser dominada per aquest home”. Tot i que sí que diem (com a veu interior) “no m’importaria ficar-me al llit amb aquesta persona (o només conèixer-la)” i llavors fem tota la cosa possible per apropar-nos. Com reconèixer en el fet públic quelcom tan amagat com és el BDSM? Gràcies a les noves tecnologies, avui dia disposem d’eines que ens apropen a aquells que tenen els nostres mateixos gustos. Ja sigui col·leccionar trens de joguina, o clavar agulles als pits d’una altra persona. Totes aquestes eines tenen la seva base en Internet, aquest màgic tub ple de zeros i uns que ens apropa a tots per molt lluny que estiguin. Fa vint o vint-i-cinc anys, quan no existia Internet (amb prou feines hi havia alguns xats o BBS), sí que era realment complex que algú que volgués practicar BDSM s’apropés a tu (o viceversa). Ara, tots ens autoproclamem submises o amos amb la lleugeresa de qui demana un cafè a un bar. Entres a Internet i hi ha milions experts en BDSM (quan en el passat amb prou feines érem uns milers). Per descomptat, la virtualitat ens permet fer creure als altres que som allò qui mai serem. Allò que té de bo tot això és que és relativament fàcil trobar amo o submisa. El fet dolent és que la majoria d’aquestes persones només ho viuen com una fantasia i desapareixen abans de començar. Aquesta és la tragèdia dels temps que ens han tocat viure. Seguiré perdent el temps en la recerca d’allò que pretenc. Seguiré lamentant-me de totes aquestes persones que diuen ser els qui són però solament volen una fantasia ràpida que alimenti les seves nits d’hivern. Seguiré sent amo perquè, a diferència de totes aquestes persones, jo sí que ho que sóc. Tot i que vosaltres podríeu pensar ara que també m’aprofito de la virtualitat per fer veure allò que no sóc. Que meravellosa paradoxa!


(Traducción al castellano) Si en la cotidianeidad de las relaciones sociales, ya resulta complicado encontrar la manera de tener algo en común con alguien, en el BDSM eso resulta aun mas complejo. No vamos caminando y decimos “me gustaría que esa mujer fuese mi sumisa” o “me gustaría ser dominada por ese hombre”. Aunque si que decimos (como voz interior) “no me importaría acostarme con esa persona (o simplemente conocerla)” y entonces hacemos lo posible para acercarnos. ¿Como reconocer en lo público algo tan oculto como el BDSM? Gracias a la nuevas tecnologías, hoy disponemos de herramientas que nos acercan  a aquellos que tienen nuestros mismos gustos. Ya sea coleccionar de trenes o clavar agujas en los pechos de otra persona. Todas esas herramientas tienen su base en Internet, ese mágico tubito lleno de ceros y unos que nos acerca a todos por muy lejos que estén. Hace veinte o veinticinco años, cuando no existía Internet (apenas habían algunos chats o BBS), si que era realmente complejo que alguien que quisiese practicar BDSM se acercase a ti (o viceversa). Ahora,todos nos auto proclamamos sumisas o amos con la ligereza de quien pide un café en un bar. Entras en Internet y hay millones expertos en BDSM (cuando en el pasado apenas éramos unos miles). Por supuesto, la virtualidad nos permite hacer creer a los demás que somos quienes nunca seremos. Lo bueno de todo eso es que es relativamente fácil encontrar amo o sumisa. Lo malo es que la mayoría de esas personas solo lo viven como una fantasía y desaparecen antes de comenzar. Esa es la tragedia de los tiempos que nos han tocado vivir. Seguiré perdiendo el tiempo en la búsqueda de lo que pretendo. Seguiré lamentándome de todas esas personas que dicen ser quienes son pero solo quieren una fantasía rápida que alimente sus noches de invierno. Seguiré siendo amo porque, a diferencia de todas esas personas, yo si que se lo que soy. Aunque vosotros podrias pensar ahora que me aprovecho de la virtualidad para haceros creer que soy aquello que no soy. ¡Que maravillosa paradoja!

Invitació a un castell (Invitación a un castillo)

castle-frankensteinSempre tinc la meva mà oferida (com al meu relat “invitació a un castell“) al fet que qui hi hagi fantasiejat amb el BDSM es plantegi seriosament si és capaç d’entrar a un “castell” (que guarda les masmorres), Per què faig això? Perquè sóc un provocador, m’encanta provocar dubtes alienes perquè les dubteu ens fan pensar. No puc escriure sense provocar de la mateixa manera que no m’agrada que la gent em llegeixi si allò que volen fer és limitar-se a llegir paraules i assentir amb el cap sense mes. No som anyells. Necessito que em qüestionin perquè només qüestionant-me es qüestionen a ells mateixos. Aquesta és la màgia de l’escriptura que desemboca en reflexió: anar més enllà de l’obvi. Sempre he dit que el millor escriptor és aquell que millor disfressa els seus missatges. Els escriptors, en el fons, som com aquest pare que fa el avionet amb la cullera perquè el seu fill es mengi les farinetes o el metge que ensenya un caramel a un altre nen abans de posar-li la vacuna. Fins i tot som com aquests depredadors nocturns que es mostren amables i seductors però que l’única cosa que pretenen és clavar els seus ullals en el teu coll: l’art de la distracció mitjançant la seducció del verb, som així, no podem evitar-ho.


(Traducción al castellano) Siempre tengo mi mano tendida, como en mi relato “invitación a un castillo” a que quien haya fantaseado con el BDSM se plantee seriamente si es capaz de entrar a un “castillo” (que guarda las mazmorras), ¿Por qué hago eso? Porque soy un provocador, me encanta provocar dudas ajenas porque las dudad nos hacen pensar.. No se escribir sin provocar de la misma manera que no me gusta que la gente me lea si lo que va a hacer es limitarse a leer palabras y asentir con la cabeza sin mas. No somos borregos, Necesito que me cuestionen porque solo cuestionándome a mi se cuestionan a si mismos. Esa es la magia de la escritura que desemboca en reflexión: ir mas allá de lo obvio. Siempre he dicho que el mejor escritor es aquel que mejor disfraza sus mensajes. Los escritores, en el fondo, somos como ese padre que hace el avioncito con la cuchara para que su hijo se coma la papilla o el medico que enseña un caramelo a otro niño antes de ponerle la vacuna. Incluso somos como esos depredadores nocturnos que se muestran amables y seductores pero que lo único que pretenden es clavar sus colmillos en tu cuello: el arte de la distracción mediante la seducción del verbo, Somos así, no podemos evitarlo.

Simplificar-ho tot (Simplificarlo todo)

80215dbffdf42b534f5322b11dce33d4.jpgRespecte a simplificar-ho tot, sempre he intentat fer això, en aquest blog (tot i que també a les meves novel·les o relats). Ens agrada complicar-nos les coses perquè creiem que així tenen més valor les nostres decisions, creiem que si escollim a la primera, som uns inconscients, encara que ho fem bé. Creiem que una operació que dura set hores és més important que una que dura mitja hora. Em van operar durant sis hores i mitja però al quiròfan del costat hi havia una operació a vida o mort que va durar dues hores. Tornem a això tan usat “allò que importa no és la grandària”. És la mateixa teoria que he explicat moltes vegades en aquest blog i que anomeno “tècnica de la hipoteca” per a aquelles submises que mai s’acaben d’atrevir a donar el primer pas. Si penses massa a signar una hipoteca, mai la signes. Si fas càlculs dels diners que has de retornar, mai la signaries. Les condicions d’una hipoteca manquen de tota lògica. Però al final, ets absorbit per una mena d’inconsciència que t’empeny a signar. I ho fas. I tens la teva casa, i pots pagar-la (més o menys) i la gaudeixes. Per descomptat, la llibertat de fer alguna cosa sempre existeix però cal no confondre poder fer alguna cosa amb deixar alguna cosa per l’endemà. Al terreny de les fantasies o dels desitjos, si vols dur-los a terme, l’única cosa que pots aplicar és la teoria de la hipoteca i fer-ho sense pensar. Penseu, es clar, però no massa. Pensar una mica està bé, complicar-se és del tot innecessari.


(Traducción al castellano) Respecto a simplificarlo todo, siempre he intentado hacer eso en este blog, también en mis novelas o relatos. Nos gusta complicarnos las cosas porque creemos que así tienen mas valor nuestras decisiones, creemos que si escogemos a la primera somos unos inconscientes, aunque lo hagamos bien. Creemos que una operación que dura siete horas es mas importante que una que dura media hora. A mi me operaron durante seis horas y media pero en el quirófano contiguo había una operación a vida o muerte que duró dos hora. De nuevo volvemos a eso tan manido de “lo que importa no es el tamaño”. Es la misma teoría que he explicado muchas veces en este blog y que llamo “técnica de la hipoteca” para aquellas sumisas que nunca se acaban de atrever a dar el primer paso. Si piensas mucho en firmar una hipoteca, nunca la firmarías. Si haces números del dinero que has de devolver, nunca la firmarías. Las condiciones de una hipoteca carecen de toda lógica. Pero al final, eres absorbido por una especie de inconsciencia que te empuja a firmar y lo haces. Y tienes tu casa, y puedes pagarla (mas o menos) y la disfrutas. Por supuesto, la libertad de hacer algo siempre existe pero no hay que confundir poder hacer algo con dejar algo para mañana. En el terreno de las fantasías o los deseos, si quieres llevarlas a cabo, lo único que puedes aplicar es la teoría de la hipoteca y firmar sin pensar. Pensad, pero no demasiado. Pensar un poco está bien, complicarse es del todo innecesario.