Nova reflexió sobre la violació consentida (Nueva reflexión sobre la violación consentida)

I-Spit-On-Your-Grave-Poster-original
He escrit abans sobre la violació consentida, avui vull fer-li una volta de rosca mes a aquesta pràctica. No vaig a entrar en disquisicions morals ni tampoc en si fingir una violació és BDSM o no. Millor que siguin uns altres qui vesteixen ajustades robes de làtex al mateix temps que posen portes al camp. Allò que vull explicar és que, com en tot allò que ens proposem fer a la vida, sempre trobarem pros i contres. Si anem a comprar una casa i tenim els diners tot seran pros i amb prou feines trobarem contres. Si anem a permetre que un desconegut fingeixi que ens violés, tot són contres en comparació als pros. Des d’un punt de vista asèptic, fingir una violació té més pros que contres, tot i que ho fas amb la persona que més confies. Això és indiscutible. Podrien llegir aquest text, psicòlegs o policies o feministes i tots pensarien que sóc un degenerat que voreja l’immoral i també l’il·legal. D’acord. Però quan fingim una violació ho fem amb una persona que desitja això amb totes les seves forces, ho fem amb algú que confia en nosaltres i vol aquesta experiència amb la qual sempre hi ha fantasiejat. I tot i així, segueix sent perillós i segueix sent rebatible. Jo, des de la meva experiència, no puc debatre tot això de la mateixa manera que no puc debatre d’allò que fan els altres i jo mai faria. La resta es limita SSC (“segur, assenyat i consensuat”) i mentre això es compleixi, la resta és nomes qüestió de temps.


(Traducción al castellano) He escrito mucho antes sobre la violación consentida, hoy quiero darle una vuelta de tuerca mas a esta práctica. No voy a entrar en disquisiciones morales ni tampoco en si fingir una violación es BDSM o no. Mejor que sean otros los que se ponen ajustados trajes de látex al tiempo que ponen puertas al campo. Lo que hoy quiero explicar es que, como en todo lo que nos proponemos hacer en la vida, siempre encontraremos pros y contras. Si vamos a comprar una casa y tenemos el dinero todo serán pros y apenas encontraremos contras. Si vamos a permitir que un desconocido finja que nos va a violar, todo son contras y en comparación a los pros. Desde un punto de vista aséptico, fingir una violación tiene mas pros que contras, aunque lo hagas con la persona que mas confías. Eso es indiscutible. Podrían leer este texto psicólogos o policías o feministas y todos pensarían que soy un degenerado que bordea lo inmoral y también lo ilegal. De acuerdo. Pero cuando fingimos una violación lo hacemos con una persona que desea eso con todas sus fuerzas, lo hacemos con alguien que confía en nosotros y quiere esa experiencia con la que siempre ha fantaseado. Y aun y así, sigue siendo peligroso y sigue siendo debatible. Yo, desde mi experiencia, no puedo debatir sobre todo eso de la misma manera que no puedo debatir sobre practicas que hacen otros y yo nunca haría. El resto se limita SSC (“seguro, sensato y consensuado”) y mientras eso se cumpla, el resto es solo cuestión de tiempo.

Sordidesa (Sordidez)

NombreSuggereix una persona que escrigui sobre la sordidesa amb què la gent fora del món del BDSM ens contempla. Sempre he cregut que això era un prejudici i no un judici… i com en tot ordre de coses, els prejudicis neixen del desconeixement. Jo mateix i ara mateix podria prejutjar des del meu desconeixement i, amb tota seguretat, estaria equivocat. Podria prejutjar als frikis de més de 40 anys que gasten les tardes de diumenge jugant a jocs de rol. També podria prejutjar als adolescents que cada cap de setmana troben a les drogues l’única via per ser temporalment feliços. Podria prejutjar centenars de coses (de fet ho acabo de fer). I sempre estaria equivocat.

Tot i ser amo i havent provat moltes coses podria prejutjar a aquells que practiquen coses que superen els meus límits. Però no podem demanar als altres que entenguin quelcom que desconeixen. En tot cas només podem demanar dels altres que no prejutgin, la qual cosa ara per ara resulta impossible.

El prejudici és necessari per a la vida perquè necessitem etiquetar les coses i no tenim suficient temps (ni ganes) per conèixer tots els temes en profunditat. Prejutgem perquè forma part de la nostra ment binària de “bo i dolent”. El nostre cervell necessita ficar les coses al cistell de “Bé o dolent” per poder estructurar el nostre comportament basant-se en això. El prejudici ens evita, de forma inconscient, el “perdre el temps” arribat el moment de llançar-ho a un dels dos cistells. A més està el fet que allò que no ens convenç ho descartem immediatament i mai voldrem saber més.

Fa 30 anys que visc el món del BDSM fent d’amo i pràcticament mai he vist sordidesa en aquest món, almenys no com jo el visc i ho practico. Però gent que desconeix allò que és el BDSM ho veu com un món sòrdid que voreja la més absoluta immoralitat o il•legalitat. No diré a totes aquestes persones que coneguin aquest món abans de jutjar-ho perquè jo mateix tampoc estic disposat a estar tota una tarda jugant amb homes madurs a jocs de rol ni tot un cap de setmana a Eivissa de contínua rave alcohòlica i psicotrópica.

Només dic que confiïn en la meva paraula: el BDSM és allò menys sòrdid i allò més honest i sa que he viscut tota la meva maleïda vida (i estic a punt de complir mig segle).


(Traducción al castellano) Me surgiere una persona que escriba sobre la sordidez con que la gente fuera del mundo del BDSM nos contempla. Siempre he creído que esto era un prejuicio y no un juicio… y como en todo orden de cosas, los prejuicios nacen del desconocimiento. Yo mismo y ahora mismo podría prejuzgar  desde mi desconocimiento y, con toda seguridad, estaría equivocado. Podría prejuzgar a los frikis de más de 40 años que gastan las tardes de domingo jugando a juegos de rol. También podría prejuzgar a los adolescentes que cada fin de semana encuentran en las drogas la única vía para ser temporalmente felices. Podría prejuzgar cientos de cosas (de hecho lo acabo de hacer). Y siempre estaría equivocado.

Incluso siendo amo y habiendo probado muchas cosas podría prejuzgar a aquellos que practican cosas que superan mis límite.  Pero no podemos pedirles a los demás que entiendan algo que desconocen. En todo caso solo podemos pedir a los demás que no prejuzguen, lo cual es imposible.

El prejuicio es necesario para la vida porque necesitamos etiquetar las cosas y no tenemos suficiente tiempo (ni ganas) para conocer todos los temas en profundidad. Prejuzgamos porque forma parte de nuestra mentalidad binaria de “bueno y malo”. Nuestro cerebro necesita meter las cosas en el cesto de “Bueno o malo” para poder estructurar nuestro comportamiento en base a ello y el prejuicio nos evita, de forma inconsciente, el “perder el tiempo” llegado el momento de arrojarlo a  uno de los dos cestos. Además está la característica de que aquello que no nos convence (lo que prejuiciamos en el cesto de “cosas malas”) lo descartamos de inmediato y nunca querremos saber más.

Llevo 30 años viviendo el mundo del BDSM y siendo amo y prácticamente nunca he visto sordidez en este mundo, al menos no como yo lo vivo y lo practico. Pero mucha gente que desconoce lo que es el BDSM lo ve como un mundo sórdido que bordea la más absoluta inmoralidad o ilegalidad. No les diré a todas esas personas que conozcan este mundo antes de juzgarlo porque yo mismo tampoco estoy dispuesto a estar toda una tarde jugando con hombres maduros a juegos de rol ni voy a estar todo un fin de semana en Ibiza de continua rave alcohólica y psicotrópica.

Simplemente les digo que confíen en mi palabra: el BDSM es lo menos sórdido y lo más honesto y sano que he vivido toda mi maldita vida (y estoy a punto de cumplir medio siglo).

Són ètics segons quins fetitxes? (¿Son éticos según que fetiches?)

tica-y-ciencia
Avui escriuré sobre l’ètica de segons quins fetitxes (o segons quines pràctiques). Primer de tot haig de dir que l’ètica depèn, en gran part, de la nostra moralitat i jo em considero un ser profundament amoral. Si quelcom que faig cosa està dins de les normes de “sa, segur i consensuat” no ho considero com a immoral ni tampoc com poc ètic. Els meus actes els marquen els meus límits (no l’ètica) perquè només faig coses amb gent que realment vol fer-les. Per exemple, alguna vegada he escrit aquí sobre la fantasia d’algunes submises (i alguns amos) de fingir una violació. Ho he practicat amb persones que volien provar-ho i ha estat una experiència plena que mai he considerat ni immoral ni poc ètica.

Si deixo de fer alguna cosa, no és perquè ho vegi poc ètic sinó senzillament perquè no em ve de gust fer-ho. Fa anys, a un club BDSM en Amsterdam, vaig poder veure una de les pràctiques més extremes que he vist ni possiblement veuré mai en la meva vida. Va ser alguna cosa que em va remoure per dins de tal manera que deu minuts més tard estava jo vomitant tot el desdejuni en un canal. Tot i això, si m’atinc a allò de “sa, segur i consensuat”, aquesta pràctica tan extrema complia les normes. Era ètic allò que vaig veure? Rebutjo de pla el que allà succeïa però tampoc puc dir que no fos ètic.

No obstant això hi ha altres pràctiques, que no tenen res a veure amb el BDSM, les quals sí que les puc jutjar en termes de certa ètica. Per exemple, la zoofília. No em sembla ètic (ni moral) tenir sexe amb un animal pel simple motiu que amb un animal no podem consensuar gens. I no obstant això estic convençut que aquells que practiquen la zoofília creuen que no és poc ètic ni tampoc immoral.

Amb això vull dir que l’ètica i la moral és alguna cosa profundament personal. Tot i que jo em considero una persona amoral, també tinc els meus límits, tots els tenim. Però pensar que això és ètica o moral, és un error de pes.


(Traducción al castellano) Hoy escribiré sobre la ética de según qué fetiches (o según que prácticas). Primero de todo he de decir que la ética depende, en gran parte, de nuestra moralidad y yo me considero un ser profundamente amoral en tanto en cuanto si algo está dentro de lo  “sano, seguro y consensuado” no lo considero como inmoral ni poco ético. Mis actos los marcan mis límites (no la ética) porque solo hago cosas con gente que quiere hacerlas. Por ejemplo, alguna vez he escrito aquí sobre la fantasía de algunas sumisas (y algunos amos) de fingir una violación. Lo he practicado con personas que querían probarlo y ha sido una experiencia plena que nunca he considerado ni inmoral ni poco ética.

Si dejo de hacer algo no es porque lo vea poco ético sino simplemente porque no me apetece hacerlo. Hace años, en un club BDSM en Ámsterdam, pude ver una de las prácticas más extremas que he visto ni posiblemente veré nunca en mi vida. Fue algo que me removió por dentro de tal manera que diez minutos más tarde estaba yo vomitando todo el desayuno en un canal. No obstante, si me atengo a lo de “sano, seguro y consensuado”, esa práctica tan extrema cumplía todas estas normas. ¿Era ético lo que vi? Rechazo en absoluto lo que allí sucedía pero tampoco puedo decir que no fuese ético.

No obstante hay otras prácticas, que no tienen nada que ver con el BDSM, de las que si que puedo hablar en términos de cierta ética. Por ejemplo, la zoofilia. No me parece ético (ni moral) tener sexo con un animal por el simple motivo que con un animal no podemos consensuar nada. Y no obstante estoy convencido que aquellos que practican la zoofilia creen que no es poco ético ni tampoco inmoral.

Con esto quiero decir que la ética y la moral es algo profundamente personal y aunque yo me considere una persona amoral, también tengo mis límites, todos los tenemos. Pero pensar que eso es ética o moral, creo que es un error de peso que todos cometemos.

Tenir i no tenir (Tener y no tener)

índice
La posició de moltes persones respecte al BDSM no té terme mitjà, o els hi interessa amb un mig somriure (ho practiquin o no) o simplement ho rebutgen utilitzant els pitjors adjectius. Mai he trobat a ningú que senti indiferència davant aquest tema. Algunes persones arriben a aquest blog, llegeixen tres o quatre textos i ràpidament tanquen el navegador pensant “aquest home està malalt, tots estan malalts”. O bé comencen a llegir i llegir i seguir llegint amb relatiu interès. Però no hi ha ningú que deixi de llegir i pensi “sembla divertit el que fa aquesta gent”. És a dir, o et provoca un rebuig que t’allunya o certa atracció que fa voler saber més. Quin és el motiu? Suposo que el principal motiu és la moralitat, la nostra moral (és a dir, l’educació rebuda) ens fa catalogar ràpidament alguna cosa com bo o dolent. El segon motiu és la intensitat del tema, fa por, no hi ha més. I al món ja sabem que hi ha gent poruga i gent valenta. Però clar, hi ha una tercera opció i aquesta és aquells que saben que és el BDSM, ho tenen clar i simplement no els hi atreu.


(Traducción al castellano) La posición de muchas personas respecto al BDSM no tiene término medio, o les interesa con una media sonrisa (lo practiquen o no) o simplemente lo rechazan utilizando los peores adjetivos. Nunca he encontrado a nadie que sienta indiferencia ante este tema. Algunas personas llegan a este blog, leen tres o cuatro textos y rápidamente cierran el navegador pensando “este tío está enfermo, todos están enfermos”. O bien comienzan a leer y leer y seguir leyendo con relativo interés. Pero no hay nadie que deje de leer y piense “parece divertido lo que hace esta gente”. Es decir, o te provoca un rechazo que te aleja o cierta atracción que te hace querer saber más. ¿Cuál es el motivo? Supongo que el principal motivo es la moralidad, nuestra moral (es decir, la educación recibida) nos hace catalogar rápidamente algo como bueno o malo. El segundo motivo es la intensidad del tema, da miedo, no hay más. Y en el mundo ya sabemos que hay gente miedosa y gente valiente. Pero claro, hay una tercera opción y esa es aquellos que saben que es el BDSM, lo tienen claro y simplemente no les atrae.

Falsa moral

imagesAlgú ha denunciat el meu perfil de Facebook i m’han bloquejat la conta. Si alguna vegada vau entrar es una conta a on penjo algunes imatges (res pornogràfic, més aviat D/s eròtic), també publico les entrades d’aquest blog i també enllaços als relats eròtics que escric. Suposo que alguna d’aquestes coses els hi ha degut semblar tan perillós que el món no ho pot resistir. No em preocupa massa que Facebook censuri, és el seu negoci i nosaltres acceptem les condicions quan ens donem d’alta al servei. Allò que realment em molesta és que algú hagi denunciat la conta perquè ha pensat que sóc perillós per a algú… o senzillament perquè no li agrada allò que veu. És curiós perquè només poden veure les coses els amics del meu perfil així doncs qui ha denunciat el meu compte era alguna persona que havia acceptat la meva amistat (o jo la seva). Només hi ha una cosa més preocupant que et censurin… i és que et censuris a tu mateix. Sort denunciador… el món de Facebook serà més segur per a tu avui… no.

Com que sóc una persona que creu en les segones oportunitats (sempre que m’afectin a mi, és clar), He decidit crear un nou compte a Facebook amb un perfil menys agressiu a veure si algú s’ofèn menys. Per què ho he fet? Doncs perquè vull que la gent pugui accedir al blog a llegir i a reflexionar, és clar. Que es Facebook sinó una plataforma a on exposem coses? És per això que, com au Fenix que torna a néixer de les seves cendres, he creat una nova conta que es diu AMO BARCELONA, em podeu afegir sempre que la vostra moral no sigui tan vertadera com un bitllet de 34 euros.

Infidel o mentider?

billy-le-menteur_448901_206

Una lectora que pretén ser ama de la seva parella em pregunta com pot aprendre certes tècniques, és a dir: com aprendre a esser ama i poder dominar al seu home. La meva contestació sempre és la mateixa: practicant amb algú que tingui experiència (ells no en tenen). El problema comença quan ella diu estar (bojament) enamorada del seu home i no vol contacte d’aquesta mena amb ningú que no sigui ell. La qual cosa em porta a una interessant reflexió: això seria infidelitat? Imaginem que un amo o una ama ensenyen a aquesta lectora a ser ama a una mena de sessió a on ella pugui veure que es fa i com es fa per practicar després amb la seva parella. Aquesta educació d’ella com a mestressa seria infidelitat cap a la seva parella?

Tenir una conversa pujada de to amb un desconegut és una infidelitat? Que una altra persona t’enviï fotos seves nua és una infidelitat? Masturbar-te pensant en el teu veí és infidelitat? Personalment crec que infidelitat només concerneix un concepte de fidelitat emocional, és a dir, buscar cert tipus d’amor en altres persones. No crec que aprendre d’un amo en una sessió sigui una infidelitat encara que hi hagi sexe.

La pregunta és ha de saber-ho el marit? Aquesta sí que és l’autèntica pregunta. La meva resposta seria que millor que no ho sàpiga. És una mentida? Potser. És infidelitat? Crec que no. Però és clar, jo és que sóc un ésser amoral…

“Cal ser infidel, però mai deslleial” (Gabriel García Márquez)

La equació del plaer

image

Acostuma a succeir que la nostra moral acostuma a ésser també la pitjor enemiga de la nostra llibertat.  Volem fer quelcom (que imaginem com a moralment reprobable) i no ho fem perque la nostra moral ens ho impedeix tot i que aquesta nostra moral es quelcom après  (i com a conseqüència… es aliè). Deixem de fer coses perquè la societat judeocristiana ens ensenya que no es bo fer-les. A on queda la nostra llibertat i els nostres desitjos a aquesta equació? Fora, quasi sempre.  Recordeu quan parlava de la violació fingida? Oblideu la moralitat (imposada) i torneu a construir la vostra moral desde la vostra llibertat. Una llibertat personal pero també colectiva perquè no oblideu que el BDSM es cosa de dos (o més). Si desitgeu quelcom la resposta és ben senzilla: el següent pas és anar a buscar-ho amb total llibertat. Us pot sortir malament,  és clar. Però la solució a qualsevol equació vital també pot ésser erronea. Reconstruir les equacions del plaer no es tan difícil. Ànims i no tingueu por al fracàs.

Ah… si torno a escriure un texte com sin fos Pedro Coelho em podeu trencar els genolls amb un martell.