Silencis i figures (Silencios y figuras)

Nombre

Fa un mes vaig escriure sobre el silenci relacionat amb BDSM. Els problemes (o avantatges) del silenci entre dues persones dins el món BDSM és (quasi) el mateix que en qualsevol altre tipus de silenci en qualsevol altre tipus de relació establerta entre dues persones. Pot ser que l’única diferència és que al BDSM la necessitat d’entendre allò que pensa o les emocions de l’altra persona és més intensa perquè ens movem a un món que sembla d’actes físics però que és tot intel·lectual. Els silencis no són dolents sempre que estiguin encaixats al lloc corresponent. Com els jocs de nens on s’ha d’introduir la figura d’un estel a un forat amb forma d’estel, si intenta ficar el quadrat al forat amb forma d’estel, el nen acaba frustrat i enfadat. Amb els silencis passa el fet mateix, si a una pregunta es contesta amb silenci, significa ficar la figura al forat equivocat i el nen (en aquest cas, el receptor d’aquest silenci) queda frustrat perquè no entén gens. Perquè el silenci no explica res si l’altra persona està esperant una resposta. A l’inrevés també succeeix, parlar quan ha d’haver-hi silenci és com plastificar La Gioconda perquè no s’espatlli. Un acte frustra però l’altre molesta i en tots dos casos mai és l’adequat. Com saber que peça ficar a quin forat? Els nens aprenen amb el temps, els adults també. El que més em sorprèn és com, gent adulta, segueix intentant ficar la figura al forat equivocat.


Hace un mes, mas o menos, escribí sobre el silencio relacionado con BDSM. Los problemas (o ventajas) del silencio entre dos personas en el mundo BDSM es (casi) el mismo que en cualquier otro tipo de silencio en cualquier tipo de relación que se ha establecido entre dos personas. Puede que la única diferencia es que en el BDSM sea mayor la necesidad de entender lo que piensa o las emociones de la otra persona porque nos movemos en un mundo que parece de actos físicos pero que es totalmente intelectual. Los silencios no son malos siempre que estén encajados en su lugar correspondiente. Como esos juegos de niños donde han de introducir la figura de una estrella en el hueco con forma de estrella, si intenta meter el cubo en el hueco con forma de estrella, el niño acaba frustrado y enfadado. Con los silencios pasa lo mismo, si a una pregunta se contesta con silencio significa intentar meter la figura en el hueco equivocado y el niño (en este caso, el receptor de ese silencio) queda frustrado porque no entiende nada porque el silencio no explica nada si la otra persona está esperando una respuesta. Al revés también sucede, hablar cuando debe haber silencio es como plastificar La Gioconda para que no se estropee. Uno acto frustra pero el otro molesta yen ambos casos nunca es lo adecuado. ¿Cómo saber que pieza meter en que agujero? Los niños aprenden con el tiempo, los adultos también. Lo que mas me sorprende es como, gente adulta, sigue intentando meter la figura en el hueco equivocado.

cropped-cooltext288592119786656.png

Anuncis

Les relacions (Las relaciones)

NombreAlgunes practiquen BDSM des de la total llibertat sentimental, no em refereixo a tenir parella i que ella no en sàpiga que practiques BDSM, em refereixo a què practiquen BDSM i no tenen parella (ni això tan antic que en diem “nòvios”). Poden quedar amb qui vulguin quan vulguin i cap inconvenient (ni logístic ni emocional) els hi frena. Però que succeeix quan aquestes persones s’enamoren (o troben a algú) que no és la persona amb qui practiquen BDSM? És clar, mai confessaran a la seva nova parella que un altre home els hi fa de tot o que fan de tot a una altra dona. Fa por només de pensar-ho sense el necessari context. Potser esperen al fet que la nova relació estigui establerta per acabar amb la relació BDSM o potser intenten encaixar totes dues relacions a un món d’aparent mentida.

Normalment allò que acostuma a succeir és un terrible silenci. El silenci és por a dir quelcom que no volem dir: Si això succeeix, significa que heu perdut a la vostra submisa o al vostre amo (a mans d’una altra persona).


(Traducción al castellano) Algunas personas practican el BDSM desde la total libertad sentimental, no me refiero a tener pareja y que ella no tenga conocimiento que practicas BDSM, a lo que me refiero es que practican BDSM y no tienen pareja (ni eso tan caduco que llamanos “novio”). Pueden quedar con quien quieran cuando quieran y ningún inconveniente les frena (ni logístico ni emocional). ¿Pero que sucede cuando estas personas se enamoran (o encuentran a alguien) que no es la persona con la que practican BDSM? Nunca confesarán a su nueva pareja que otro hombre les hace de todo o que ellos hacen de todo a otra mujer. Da miedo solo de pensar eso sin el necesario contexto. Puede que esperen un tiempo a que la nueva relación se asiente para acabar con la relación BDSM o puede que intenten encajar las dos relaciones en un mundo de aparente mentira.

Lo que habitualmente sucede es un terrible silencio. El silencio es miedo a decir aquello que nos nos atrevemos a decir. Si eso sucede, significa que habéis perdido a vuestra sumisa o vuestro amo (a manos de otra persona).

Infidel o mentider?

billy-le-menteur_448901_206

Una lectora que pretén ser ama de la seva parella em pregunta com pot aprendre certes tècniques, és a dir: com aprendre a esser ama i poder dominar al seu home. La meva contestació sempre és la mateixa: practicant amb algú que tingui experiència (ells no en tenen). El problema comença quan ella diu estar (bojament) enamorada del seu home i no vol contacte d’aquesta mena amb ningú que no sigui ell. La qual cosa em porta a una interessant reflexió: això seria infidelitat? Imaginem que un amo o una ama ensenyen a aquesta lectora a ser ama a una mena de sessió a on ella pugui veure que es fa i com es fa per practicar després amb la seva parella. Aquesta educació d’ella com a mestressa seria infidelitat cap a la seva parella?

Tenir una conversa pujada de to amb un desconegut és una infidelitat? Que una altra persona t’enviï fotos seves nua és una infidelitat? Masturbar-te pensant en el teu veí és infidelitat? Personalment crec que infidelitat només concerneix un concepte de fidelitat emocional, és a dir, buscar cert tipus d’amor en altres persones. No crec que aprendre d’un amo en una sessió sigui una infidelitat encara que hi hagi sexe.

La pregunta és ha de saber-ho el marit? Aquesta sí que és l’autèntica pregunta. La meva resposta seria que millor que no ho sàpiga. És una mentida? Potser. És infidelitat? Crec que no. Però és clar, jo és que sóc un ésser amoral…

“Cal ser infidel, però mai deslleial” (Gabriel García Márquez)

Grans i petites

Captura
Hi ha una important diferencia entre la gran mentida i la petita mentida. Totes dues són mentides, això és una realitat inqüestionable. És a dir, no es pot valorar una mentida per la seva dimensió, una mentida continuarà sempre essent una mentida. La diferencia és que -al BDSM- una petita mentida pot ajudar a l’educació de la submisa. Un exemple: li diem a la submisa que estigui tranquil·la que no li farem res i de sobte li donem un cop de fuet. Una petita mentida que genera una experiència inesperada però que no canvia l’escenari. A l’altra banda tenim les grans mentides. MAI digueu una gran mentida al BDSM perquè correu el risc de convertir una cosa excitant en una cosa negativa que ens faci sortir corrents (i no tornar mai més). Darrerament m’he trobat amb gent mentidera, menyspreables exemples de com no s’ha de viure ni al BDSM ni a la vida mateixa. Fugiu dels mentiders tot i que intenten argumentar la seva gran mentida per convertir-la en una petita mentida. Una gran mentida MAI és acceptable, MAI es pot perdonar, MAI es digna de dedicar ni dos minuts més de la vostra vida. Ara només heu d’aprendre a distingir allò que és una gran mentida d’una petita.

Mentir

Sin título

He patit malentesos amb persones pel simple fet de ser home, ser amo o estar a la xarxa. Suposo que hi ha dones que s’han trobat homes o amos mentiders a la xarxa (al final un amo és un home… no?) però no m’agrada que em vegi obligat a donar mes explicacions (que les òbvies) sobre la meva persona nomes pel fet d’haver nascut home.

A la vida hi ha dos tipus de persones, les que desconfien per definició i les que confien sempre. Diuen que cal desconfiar de qui sempre confia. Llavors, el contrari és que la gent que desconfia són més confiables. Doncs quin món m’espera…

Entenc a les persones que desconfien, sobretot si són dones i viuen a aquesta selva que és la xarxa virtual. Però començo a estar més que fart de pagar les culpes dels altres. O pitjor encara, que desconfiïn del mi només per home.

Hauria de començar a donar veritables motius perquè desconfiïn del meu, ja que desconfien, almenys tot serà infinitament més divertit.