Silencis, veritats i mentides (Silencios, verdades y mentiras)

La-Ley-de-la-Atraccion-es-Mentira-300x300
Hi ha aquells qui confonen el silenci amb la mentida, una confusió amb fonament (com diria Karlos Arguiñano). Reformularé la sentència: silenci no és sempre mentida, però qui calla davant una pregunta és perquè (amb tota seguretat) té alguna cosa a ocultar, sigui gran, mitjà, petit o insignificant.

Silenci no és mentida, però després de molts silencis hi ha grans mentides.

El cas és que, personalment, prefereixo que reconeguin que m’han mentit al fet que no em diguin res. El silenci és bipolar i acaba pintant les veritats amb tonalitats de mentida. Així doncs, als ulls de qui espera resposta i no la troba, darrere sempre hi ha una mentida (sigui o no).

Desconfiem de qui no contesta, hi hagi el que hi hagi darrere perquè el silenci és dels covards i ningú pot confiar en un covard.


(Traducción al castellano) Hay quienes confunden el silencio con la mentira, una confusión con fundamento (como diría Karlos Arguiñano). Reformularé la sentencia: silencio no es siempre mentira, pero quien calla ante una pregunta es porque (con toda seguridad) tiene algo que ocultar, ya sea grande, mediano, pequeño o insignificante.

Silencio no es mentira, pero tras muchos silencios hay grandes mentiras.

El caso es que, personalmente, prefiero que reconozcan que me han mentido a que no me digan nada. El silencio es bipolar y acabada pintando las verdades con tonalidades de mentira. Así pues, a los ojos de quien espera respuesta y no la encuentra, detrás siempre hay una mentira (sea o no).

Desconfiamos de quien no contesta, haya lo que haya detrás porque el silencio es de los cobardes y nadie puede confiar en un cobarde.

Anuncis

To lie, or not to lie, that is the question

lies

Les mentides, a més de tenir les potes curtes (o això diuen), també tenen diferents colors. Mentir-se a un mateix que mentir als altres és la mateixa cosa? Una mentida cruel i una mentida piadosa és la mateixa cosa? Un silenci és una mentida? Mai creieu en aquell que afirma que mai diu mentides: us està mentint.

Al BDSM la mentida neix com a una manera de protegir-se d’aquells que ens poden jutjar. A una relació BDSM el vincle que s’estableix entre dominant i dominat ha de ser totalment sincer, allunyat de qualsevol mentida, estem a un escenari massa delicat per jugar al joc de les mentides.

La mentida al BDSM sorgeix quan la gent llegeix “50 ombres d’en Grey” i diuen “mai faria això” quan en realitat ho han fet o ho desitgen fer. La mentida neix quan el silenci s’estableix en una conversa a on surten temes relacionats amb el BDSM. La mentida, al BDSM, ens protegeix dels prejudicis.

És a dir, al BDSM la mentida és un satèl·lit, és una cuirassa, és una alarma antirobaments. Però mai ha de formar part de la relació que s’estableix entre dominant i dominat.


(Traducción al castellano) Las mentiras, además de tener las patitass cortas (o esto dicen), también tienen colores diferentes. ¿Es lo mismo mentirse a uno mismo y mentir a los demás? ¿Es lo mismo una mentira cruel que una mentira piadosa? ¿Un silencio es una mentira? Nunca creáis a aquel que afirma que nunca dice mentiras: os está mintiendo.

En el BDSM la mentira nace como una manera de protegerse de aquellos que pueden juzgarnos. en una relación BDSM el vínculo que se establece entre dominante y dominado debe ser totalmente sincero, alejado de cualquier mentira, estamos a un escenario demasiado delicado para jugar al juego de las mentiras.

La mentira al BDSM surge cuando la gente lee “50 sombras de en Grey” y dicen “nunca haría esto” cuando en realidad lo han hecho o desean hacerlo. La mentira nace cuando el silencio se establece en una conversación donde surgen temas relacionados con el BDSM. La mentira, en el  BDSM, nos protege de los prejuicios.

Es decir, en el BDSM la mentira es un satélite, es una coraza, es una alarma antirobos. Pero nunca tiene que formar parte de la relación que se establece entre dominante y dominado.

 

Elogi de la mentida (Elogio de la mentira)

15Respecte al fet de mentir o no mentir (a la teva parella) quan decideixes ser submisa/a o ama/o d’una altra persona (aliena a aquesta parella), en primer lloc, cal fugir de ficar diferents conceptes al mateix sac i criminalitzar aquesta la mentida com si acabéssim de matar a Kennedy i aixequéssim les mans repetint “jo no he estat!”. És cert que, en aquest tema, no hi ha terme mitjà: o menteixes o mai t’endinsaràs al món BDSM. Sento ser així de radical, però ho he vist abans en gent casada (o en parella). Tret que el matrimoni sigui un complet desastre, cal assumir certes mentides i assumir també que, després de les sessions, et puguis sentir culpable. Per què mentir llavors? Tinc una altra teoria: la vida només passa una vegada i, a més, passa a tal velocitat que no podem permetre’ns el fet de perdre el temps en disposicions morals que l’única cosa que pretenen és convertir-nos en allò que no som. Si ets submisa i ho has de ser a l’esquena del teu marit: que així sigui. La vida no és perfecta, però hem de viure-la. El contrari és deixar de viure-la perquè els engranatges no encaixen, si això succeeix, després ens penedirem i ens penedirem quan ja no tinguem edat o quan puguem, però no tinguem les forces. Mentir és ferir? Si l’altra persona no ho sap: no. És més, sóc un gran defensor de la mentida en aquests casos perquè si vius plenament el BDSM, seràs una persona més plena, més completa, estaràs més feliç (perquè els petits passos en el BDSM generen emocions properes a l’orgull) i si ets capaç de sobreposar-te a aquesta mentida, llavors la vida amb els qui t’envolten serà millor (pel simple motiu que tu et sentiràs millor). La mentida està sobrevalorada, tots mentim, diàriament, fins i tot grans mentides que no porten a res. El problema és que associem la mentida a la traïció i no es tracta d’això: la mentida forma part de l’ésser humà, forma part de nosaltres, d’allò que som. Pretendre ser honests també és mentir… mentir-nos a nosaltres mateixos.


(Traducción al castellano) Respecto al hecho de mentir o no mentir (a tu pareja) si decides ser sumisa/a o ama/o de otra persona (ajena a esa pareja), en primer lugar, hay que huir de meter diferentes conceptos en el mismo saco y criminalizar esa la mentira como si acabásemos de matar a Kennedy y levantásemos las manos repitiendo “¡yo no he sido!”. Es cierto que, en este tema, no hay término medio: o mientes o no entrarás nunca en el mundo BDSM. Siento ser así de radical, pero lo he visto antes en gente casada (o en pareja). A no ser que el matrimonio sea un completo desastre, hay que asumir ciertas mentiras y asumir también que, después de las sesiones, te puedas sentir culpable. ¿Por qué mentir entonces? Tengo otra teoría: la vida solo pasa una vez y además pasa a tal velocidad que no podemos permitirnos el perder el tiempo en disposiciones morales que lo único que pretenden es convertirnos en aquello que no somos. Si eres sumisa y lo has de ser a espaldas de tu marido: que así sea. La vida no es perfecta, pero hemos de vivirla. Lo contrario es dejar de vivirla porque los engranajes no encajan, si eso sucede, luego nos arrepentiremos y nos arrepentiremos cuando ya no tengamos edad o cuando podamos, pero no tengamos las fuerzas. ¿Mentir es herir? Si la otra persona no lo sabe: no. Es más, soy un gran defensor de la mentira en estos casos porque si vives plenamente el BDSM, serás una persona más plena, más completa, estarás más feliz (porque los pequeños pasos en el BDSM generan emociones cercanas al orgullo) y si eres capaz de sobreponerte a esa mentira, entonces la vida con quienes te rodean será mejor (por el simple motivo que tú te sentirás mejor). La mentira está sobrevalorada, todos mentimos, a diario, incluso grandes mentiras que no llevan a nada. El problema es que asociamos la mentira a la traición y no se trata de eso: la mentira forma parte del ser humano, forma parte de nosotros, de lo que somos. Pretender ser honestos también es mentir… mentirnos a nosotros mismos.

Ingenuïtat (Ingenuidad)

634-7-307
Creure’t les mentides de la resta no és un error tan greu, en certa manera la nostra ingenuïtat ens pot empènyer a això. El pitjor de tot és creure’ns les nostres pròpies mentides.

Es viu còmodament a les mentides alienes però no tant a les pròpies!


(Traducción al castellano) Creerte las mentiras de los demás no es un error tan grave, en cierta manera nuestra ingenuidad nos puede empujar a eso. Lo peor de todo es creernos nuestras propias mentiras.

¡Se vive cómodamente en las mentiras ajenas pero no tanto en las propias!

La gota que vessa el got (La gota que colma el vaso)

Nombre
Massa vegades no ens adonem que una gota ha vessat el got fins que porta una bona estona vessant-se l’aigua per sobre la taula, mullant-ho tot, els nostres peus fins i tot. És llavors que ens sorprenem d’aquesta ultima gota quan en realitat fa estona que el got ens avisava que estava més enllà de la seva capacitat. Potser tot és un problema de percepció: quan sortim de festa bevem i bevem fins que ens adonem que aquestes dues ultimes copes eren copes de més, però ja és massa tarda. Milions de matrimonis aguanten plegats encara que no se suportin i deixen que el got es vessi una vegada i una altra, incapaços de reconèixer que les gotes seguiran caient i l’aigua continuarà vessant-se. En el BDSM hem d’evitar que les gotes continuïn vessant el got i la millor manera de fer això és buidar aquest got per complet, canviar de got, canviar d’aixeta i observar pacientment per adonar-nos de la primera gota que satisfà el got. A això se li crida aprendre dels nostres errors. I qui diu BDMS, diu la vida en general.


(Traducción al castellano) Demasiadas veces no nos damos cuenta de que la gota colma el vaso hasta que lleva un buen rato derramándose el agua por encima de la mesa, mojándolo todo, nuestros pies incluso. Es entonces que nos sorprendemos de esa ultima gota cuando en realidad hace rato que el vaso nos avisaba que estaba mas que lleno. Quizás todo sea un problema de percepción: cuando salimos de fiesta bebemos y bebemos hasta que nos damos cuenta que esas dos ultimas copas eran copas de mas, pero ya es demasiado tarde. Millones de matrimonios aguantan juntos aunque no se soporten y dejan que el vaso se derrame una y otra vez, incapaces de reconocer que las gotas seguirán cayendo y el agua continuará derramándose. En el BDSM hemos de evitar que las gotas continúen desbordando el vaso y la mejor manera de hacer eso es vaciar ese vaso por completo, cambiar de vaso, cambiar de grifo y observar pacientemente para darnos cuenta de la primera gota que colma el vaso. A esto se le llama aprender de nuestros errores. Y quien dice BDMS, dice la vida en general.

Tots mentim (Todos mentimos)

tumblr_mxz71buYWb1rns0quo1_500Tots mentim, fins i tot sense adonar-nos que ho fem. Des que ens pregunten al matí com estem i contestem amb un mecànic “bé” o quan a la pregunta d’una companya de treball de com li queda el pentinat, també diem “bé”. Però resulta que potser aquest dia ens hem aixecat amb el peu esquerre i no estem bé o resulta que el pentinat de la nostra companya de feina concursa en rivalitat estètica amb una gran merda de vaca resseca a les verdes pastures. La primera és una mentida inconscient i la segona és piadosa. Però són mentides, al cap i a la fi. Qui assegura que mai menteix ja ens està llançant una mentida en la nostra cara, quina paradoxa.

No hem de compartir-ho tot ni mai, no hem de pretendre fer-nos creure a nosaltres mateixos que som perfectes, que la vida és perfecta, que som els capdavanters de la veritat més absoluta. Perquè la vida de l’individu és més perfecta com millor sàpiga encaixar les mentides en ella. Siguin mentides inconscients, necessàries o siguin mentides piadoses. Fins i tot la mentida més egoista hauria d’encaixar en les nostres vides.

Els qui practiquen BDSM saben del que parlo: aquesta impossibilitat de dir sempre la veritat a tothom simplement perquè no tothom està preparat per a aquesta veritat. Molta gent em confessa que no poden practicar BDSM perquè això significaria ocultar-li alguna cosa a la seva parella. Aquesta és la seva decisió, una decisió que fa que els falti alguna cosa en les seves vides, una incapacitat per gestionar una mentida que jo, des de la meva absoluta amoralitat, entenc com a necessària.


(Traducción al castellano) Todos mentimos, incluso sin darnos cuenta de que lo hacemos. Desde que nos preguntan cómo estamos por la mañana y contestamos con un simple “bien” a cuando a la pregunta de una compañera de trabajo de cómo le queda el peinado, también decimos “bien”. Pero resulta que a lo mejor ese día nos hemos levantado con el pie izquierdo y no estamos bien o simplemente resulta que el peinado de nuestra compañera de trabajo concursa en rivalidad estética con una gran boñiga de vaca reseca en el verde prado. La primera es una mentira inconsciente y la segunda es piadosa. Pero son mentiras, al fin y al cabo. Quien asegura que nunca miente ya nos está arrojando una mentira en nuestra cara, menuda paradoja.

No debemos compartirlo todo ni nunca, no debemos pretender hacernos creer a nosotros mismos que somos perfectos, que la vida es perfecta, que somos los adalides de la verdad. Porque la vida del individuo es más perfecta cuanto mejor sepa encajar las mentiras en ella. Ya sean mentiras inconscientes, necesarias o piadosas. Incluso la mentira más egoísta debería encajar en nuestras vidas.

Quienes practican BDSM saben de lo que hablo, esa imposibilidad de decir siempre la verdad a todo el mundo simplemente porque no todo el mundo está preparado para esa verdad. Mucha gente me confiesa que no pueden practicar BDSM porque eso significaría ocultarle algo a su pareja. Esa es su decisión, una decisión que hace que les falte algo en sus vidas, una incapacidad para gestionar una mentira que yo, desde mi absoluta amoralidad, entiendo como necesaria.

Silencis i figures (Silencios y figuras)

NombreFa un mes vaig escriure sobre el silenci relacionat amb BDSM. Els problemes (o avantatges) del silenci entre dues persones dins el món BDSM és (quasi) el mateix que en qualsevol altre tipus de silenci en qualsevol altre tipus de relació establerta entre dues persones. Pot ser que l’única diferència és que al BDSM la necessitat d’entendre allò que pensa o les emocions de l’altra persona és més intensa perquè ens movem a un món que sembla d’actes físics però que és tot intel·lectual. Els silencis no són dolents sempre que estiguin encaixats al seu corresponent lloc, Com els jocs de nens on s’ha d’introduir la figura d’un estel a un forat amb forma d’estel, si intenta ficar el quadrat al forat amb forma d’estel, el nen acaba frustrat i enfadat. Amb els silencis passa el fet mateix, si a una pregunta es contesta amb silenci, significa ficar la figura al forat equivocat i el nen (en aquest cas, el receptor d’aquest silenci) queda frustrat perquè no entén gens. Perquè el silenci no explica res si l’altra persona està esperant una resposta. A l’inrevés també succeeix, parlar quan ha d’haver-hi silenci és com plastificar La Gioconda perquè no s’espatlli. Un acte frustra però l’altre molesta i en tots dos casos mai és l’adequat. Com saber que peça ficar a quin forat? Els nens aprenen amb el temps, els adults també. El que més em sorprèn és com, gent adulta, segueix intentant ficar la figura al forat equivocat.


(Traducción al castellano) Hace un mes, mas o menos, escribí sobre el silencio relacionado con BDSM. Los problemas (o ventajas) del silencio entre dos personas en el mundo BDSM es (casi) el mismo que en cualquier otro tipo de silencio en cualquier tipo de relación que se ha establecido entre dos personas. Puede que la única diferencia es que en el BDSM sea mayor la necesidad de entender lo que piensa o las emociones de la otra persona porque nos movemos en un mundo que parece de actos físicos pero que es totalmente intelectual. Los silencios no son malos siempre que estén encajados en su lugar correspondiente, como esos juegos de niños donde han de introducir la figura de una estrella en el hueco con forma de estrella, si intenta meter el cubo en el hueco con forma de estrella, el niño acaba frustrado y enfadado. Con los silencios pasa lo mismo, si a una pregunta se contesta con silencio significa intentar meter la figura en el hueco equivocado y el niño (en este caso, el receptor de ese silencio) queda frustrado porque no entiende nada porque el silencio no explica nada si la otra persona está esperando una respuesta. Al revés también sucede, hablar cuando debe haber silencio es como plastificar La Gioconda para que no se estropee. Uno acto frustra pero el otro molesta yen ambos casos nunca es lo adecuado. ¿Cómo saber que pieza meter en que agujero? Los niños aprenden con el tiempo, los adultos también. Lo que mas me sorprende es como, gente adulta, sigue intentando meter la figura en el hueco equivocado.