Compartir

Captura

Em pregunta una persona sobre aquest tema que inquieta a tanta gent que arriba per primera vegada al BDSM i que és: pot tenir un amo varies submises? Pot tenir una submisa diferents amos? Bé, la resposta és senzilla: poder, és clar que poden. Però el fet de “compartir” és una cosa que entra als límits de les persones. Si no voleu dolor o coprofília, exigiu a la vostra parella de BDSM que mai traspassi aquests limitis. De la mateixa manera si no voleu compartir no ser compartits, exigiu que no passi. Són límits, és així de clar. No compartiu si no voleu, que ningú us obligui dient que això és decisió de l’amo… mai.

A mi, personalment, no m’agrada compartir, però això és perquè no veig el BDSM com un fet grupal ni com una activitat a compartir. No necessito anar a locals BDSM, no necessito compartir la meva submisa ni que em prestin la submisa d’un altre. Mai he tingut aquesta necessitat de fer del BDSM quelcom més enllà de dues persones: jo i la meva submisa.


(Traducción al castellano) Me pregunta una persona sobre ese tema que inquieta a tanta gente que llega por primera vez al BDSM y que es: ¿puede tener un amo varías sumisas? ¿Puede tener una sumisa diferentes amos? La respuesta es sencilla: poder, está claro que pueden. Pero el hecho de “compartir” es una cosa que entra a los límites de las personas. Si no queréis dolor o coprofilia, exigís a vuestra pareja de BDSM que nunca traspase estos límites. Del mismo modo si no queréis compartir no ser compartidos, exigís que no pase. Son límites, es así de claro. No compartís si no queréis, que nadie os obligue diciendo que esto es decisión del amo… nunca.

A mí, personalmente, no me gusta compartir, pero esto es porque no veo el BDSM como un hecho grupal ni como una actividad a compartir. No necesito ir a locales BDSM, no necesito compartir mi sumisa ni que me presten la sumisa de otro. Nunca he tenido esta necesidad de hacer del BDSM algo más allá de dos personas: yo y mi sumisa.

Anuncis

Fins a on tu vulguis (Hasta donde quieras)

limite-de-velocidad-27142Em pregunta una lectora fins a on sóc capaç d’arribar. Es refereix al BDSM, suposo. No sembla prudent preguntar al carter del barri fins a on és capaç d’arribar ni tampoc al nostre cunyat a la nit de nadal (no ho feu mai, si us plau). A on sóc capaç d’arribar al BDSM? Suposo que la resposta va en funció de qui me la faci, si la fa la meva submisa, la meva contestació és “fins a on tu vulguis”, si la fa una desconeguda, diria que mai m’ha agradat descobrir fins a on sóc capaç d’arribar perquè si algun dia arribo, ja no quedarà espai per la sorpresa. M’estimo més quedar-me a on sóc i que les submises em facin arribar a on elles volen/necessiten, és més divertit.

Això i que sóc un conformista de merda…


(Traducción al castellano) Me pregunta una lectora hasta dónde soy capaz de llegar. Se refiere al BDSM, supongo. No parece prudente preguntar al cartero del barrio hasta dónde es capaz de llegar ni tampoco a nuestro cuñado en la noche de navidad (no lo hagáis nunca, por favor). ¿Hasta dónde soy capaz de llegar en el BDSM? Supongo que la respuesta va en función de quien haga la pregunta, si la hace mi sumisa, mi contestación será “hasta donde tú quieras”, si la hace una desconocida, entonces le diré que nunca me ha gustado descubrir hasta dónde soy capaz de llegar porque si algún día llego, ya no quedará espacio por la sorpresa. Prefiero quedarme donde soy y que las sumisas me hagan llegar donde ellas quieren/necesitan, es más divertido.

Eso y que soy un conformista de mierda…

Són ètics segons quins fetitxes? (¿Son éticos según que fetiches?)

tica-y-ciencia
Avui escriuré sobre l’ètica de segons quins fetitxes (o segons quines pràctiques). Primer de tot haig de dir que l’ètica depèn, en gran part, de la nostra moralitat i jo em considero un ser profundament amoral. Si quelcom que faig cosa està dins de les normes de “sa, segur i consensuat” no ho considero com a immoral ni tampoc com poc ètic. Els meus actes els marquen els meus límits (no l’ètica) perquè només faig coses amb gent que realment vol fer-les. Per exemple, alguna vegada he escrit aquí sobre la fantasia d’algunes submises (i alguns amos) de fingir una violació. Ho he practicat amb persones que volien provar-ho i ha estat una experiència plena que mai he considerat ni immoral ni poc ètica.

Si deixo de fer alguna cosa, no és perquè ho vegi poc ètic sinó senzillament perquè no em ve de gust fer-ho. Fa anys, a un club BDSM en Amsterdam, vaig poder veure una de les pràctiques més extremes que he vist ni possiblement veuré mai en la meva vida. Va ser alguna cosa que em va remoure per dins de tal manera que deu minuts més tard estava jo vomitant tot el desdejuni en un canal. Tot i això, si m’atinc a allò de “sa, segur i consensuat”, aquesta pràctica tan extrema complia les normes. Era ètic allò que vaig veure? Rebutjo de pla el que allà succeïa però tampoc puc dir que no fos ètic.

No obstant això hi ha altres pràctiques, que no tenen res a veure amb el BDSM, les quals sí que les puc jutjar en termes de certa ètica. Per exemple, la zoofília. No em sembla ètic (ni moral) tenir sexe amb un animal pel simple motiu que amb un animal no podem consensuar gens. I no obstant això estic convençut que aquells que practiquen la zoofília creuen que no és poc ètic ni tampoc immoral.

Amb això vull dir que l’ètica i la moral és alguna cosa profundament personal. Tot i que jo em considero una persona amoral, també tinc els meus límits, tots els tenim. Però pensar que això és ètica o moral, és un error de pes.


(Traducción al castellano) Hoy escribiré sobre la ética de según qué fetiches (o según que prácticas). Primero de todo he de decir que la ética depende, en gran parte, de nuestra moralidad y yo me considero un ser profundamente amoral en tanto en cuanto si algo está dentro de lo  “sano, seguro y consensuado” no lo considero como inmoral ni poco ético. Mis actos los marcan mis límites (no la ética) porque solo hago cosas con gente que quiere hacerlas. Por ejemplo, alguna vez he escrito aquí sobre la fantasía de algunas sumisas (y algunos amos) de fingir una violación. Lo he practicado con personas que querían probarlo y ha sido una experiencia plena que nunca he considerado ni inmoral ni poco ética.

Si dejo de hacer algo no es porque lo vea poco ético sino simplemente porque no me apetece hacerlo. Hace años, en un club BDSM en Ámsterdam, pude ver una de las prácticas más extremas que he visto ni posiblemente veré nunca en mi vida. Fue algo que me removió por dentro de tal manera que diez minutos más tarde estaba yo vomitando todo el desayuno en un canal. No obstante, si me atengo a lo de “sano, seguro y consensuado”, esa práctica tan extrema cumplía todas estas normas. ¿Era ético lo que vi? Rechazo en absoluto lo que allí sucedía pero tampoco puedo decir que no fuese ético.

No obstante hay otras prácticas, que no tienen nada que ver con el BDSM, de las que si que puedo hablar en términos de cierta ética. Por ejemplo, la zoofilia. No me parece ético (ni moral) tener sexo con un animal por el simple motivo que con un animal no podemos consensuar nada. Y no obstante estoy convencido que aquellos que practican la zoofilia creen que no es poco ético ni tampoco inmoral.

Con esto quiero decir que la ética y la moral es algo profundamente personal y aunque yo me considere una persona amoral, también tengo mis límites, todos los tenemos. Pero pensar que eso es ética o moral, creo que es un error de peso que todos cometemos.

Mes enllà dels límits (Más allá de los límites)

Nombre
Conèixer els nostres límits mentre practiquem BDSM és important però també és important que siguem prou flexibles perquè aquests límits no sigui quelcom estricte ni inamovible. Fugim de ser talibans dels nostres propis límits. Com a amo també tinc limitis, per descomptat, hi ha coses que mai practicaria, no per problemes morals sinó perquè superen les meves capacitats físiques (com tot el fet relacionat amb agulles o la copro). Tot i això hi ha uns límits que no acostumo a traspassar excepte amb determinades persones. És a dir, hi ha determinades submises que si m’empenyen a voler traspassar els meus límits. No ho faig per complaure-les. Mai caldria traspassar un límit per ningú. Ho faig perquè amb aquestes persones em ve de gust explorar i superar-me (o superar les meves pors). Per què amb aquestes persones sí i amb unes d’altres no? La química del cervell és inexplicable.


(Traducción al castellano) Conocer nuestros límites cuando practicamos BDSM es importante pero también es importante que seamos lo suficientemente flexibles para que esos límites no sean algo estricto ni inamovible. No seamos talibanes de nuestros propios límites. Como amo también tengo limites, por supuesto, hay cosas que nunca practicaría, no por problemas morales sino porque superan mis capacidades físicas (como todo lo relacionado con agujas o la copro). No obstante hay otros limites que no suelo traspasar excepto con determinadas personas. Es decir, hay determinadas sumisas que si me empujan a querer traspasar mis límites, no lo hago por complacerlas. Nunca habría que traspasar un límite por nadie. Lo hago porque con esas personas me apetece explorar y superarme (o superar mis miedos). ¿Por qué con esas personas sí y con otras no? La química del cerebro es inexplicable.

Els límits (Los límites)

13-rue-01Hi ha una història que sempre explico referent a fins a on podem arribar al món del BDSM, és una història real que em va succeir a Amsterdam. Intentaré simplificar-la perquè la cosa important no és tot allò que va succeir sinó l’aprenentatge que vaig aconseguir.

A unes vacances, per error, vaig acabar a un local BDSM a Amsterdam, era un local de cinc plantes i a cada planta el nivell de BDSM era més intens. A la primera planta vàrem prendre unes cerveses mentre veiem a dominants passejant dominats com si fossin gossos o a gent practicant un BDSM més visual que una altra cosa. Em vaig decidir per pujar al pis superior i allà les practiques eren més dures. Igual que al tercer pis. Vaig arribar al cinquè pis i vaig marxar immediatament. Al tornar al primer pis, el cambrer darrere la barra em va veure la cara blanca i em va preguntar si és que no m’havia agradat allò que havia vist hagues arribat al pis que hagues arribat. Vaig demanar una cervesa i vaig assentir.

Llavors el cambrer em va dir que allò estava organitzat d’aquella manera per ensenyar a la gent al fet que quan arribessin al seu limit (a aquell pis a on no suportaven estar) immediatament tornessis al pis de sota però alhora per demostrar que per saber a on pots estar has de saber a on no pots estar.


(Traducción al castellano) Hay una historia que siempre explico sobre hasta donde podemos llegar dentro del mundo del BDSM, es una historia real que me sucedió en Amsterdam. Intentaré simplificarla porque lo importante no es lo que sucedió sino la moraleja.

En unas vacaciones, por error, terminé en un local BDSM en Amsterdam, era un local de cinco plantas y en cada planta el nivel de BDSM era más intenso que en la anterior. En la primera planta tomamos unas cervezas mientras vemos en dominantes paseando a dominados como si fuesen perros o a gente practicando un BDSM más visual que otra cosa. Decidí subir al piso superior y allí las prácticas eran más duras. Igual que en el tercer piso. Llegué al quinto piso y me fui inmediatamente. Al volver al primer piso, el camarero tras la barra vio mi cara blanquecina y me preguntó si es que no me había gustado lo que había visto (hubiese llegado al piso que hubiese llegado). Pedí una cerveza y asentí.

Entonces el camarero me dijo que aquello estaba organizado de aquella manera para enseñar a la gente que sucede cuando llegas a tu límite (el piso en donde no soportaban estar) porque inmediatamente volvían al piso inferior. Pero también para demostrar que para saber donde puedes estar debes saber antes donde no puedes estar.

Tatuatges

CapturaEm pot obligar un amo a tatuar-me? Doncs això és cosa teva. Si vols ficar els tatuatges o les marques com una pràctica dins d’allò que heu pactat doncs sí. Però si no ho heu pactat MAI us feu un tatuatge. Per molts motius, el més important és perquè no voleu. Però tot i que voleu penseu en una cosa, un tatuatge o una marca a la pell us recordara a una persona. Les relacions entre amo i submisa, com qualsevol altre relació, pot acabar bé o malament. Un tatuatge us recordara sempre a aquesta persona, sigui com sigui que ha acabat la vostra relació. Jo us recomano que no us feu un tatuatge com a part de la vostra submissió. Podeu fer-vos un piercing o qualsevol altra cosa que sigui temporal.

Sigui com sigui, si decidiu marcar-vos com a part de la vostra submissió, feu-lo sempre amb un professional i amb les condicions higièniques adients.

Límits

CapturaQuins són els nostres límits? De vegades ni ho sabem. És cosa semblant a entrar a un restaurant i rebutjar coses de la carta només perquè desconeixem el tast. Sóc conscient que no m’agraden les ostres tot i que mai les he tastades. Aquest és un límit força clar. Però també hi ha plats al menú que no se si m’agradaran però no estic disposat a provar la primera vegada que arribo al restaurant doncs no és un restaurant barato, els preus són cars i no m’ho puc permetre. Així doncs, si allò que menjo m’agrada, potser tornaré un altre dia a tastar allò que mai he tastat. Els límits són precisament això.

Quins són els vostres límits? Jo us ho diré… el vostre únic límit és la vostra por.

També heu de saber que no hi ha pitjor límit que el prejudici (i aquest és un límit que la gent que comença al BDSM acostuma a patir)