Desconfiança (Desconfianza)

imagesEm fa una pregunta una persona per Facebook sobre els motius pels quals escric el meu blog i el perquè poso els mateixos textos a algunes xarxes com someteme.com o fetlife.com. Mes que una pregunta, allò que m’ha escrit és “no se si admirar com escrius perquè en segons quines coses ho veig com tu, cosa que m’intriga, o si no fer-ho perquè només escrius perquè és una campanya publicitària del teu blog”. En primer lloc no guanyo ni un cèntim amb aquest blog, no hi ha publicitat, ni ningú cobra ni ningú paga. En segon lloc em sorprèn que algú pogués fer negoci escrivint amb l’assiduïtat que ho faig (dia rere dia) i sense rebre gens a canvi (seria la campanya publicitària més estúpida de la història). Però això no és la cosa important, el fet veritablement important és que és el que mou a un desconegut a escriure a un altre desconegut i qüestionar-li els motius pels quals escriu. En quin món vivim? És clar, internet té això, tots ens creiem amb dret a poder jutjar les paraules alienes perquè en internet tot són paraules alienes. Mai he qüestionat a ningú els motius pels quals fa gens, encara que cobressin diners per fer-ho. Qüestionar les motivacions alienes només significa que nosaltres mateixos manquem de motivacions per fer res.


(Traducción al castellano) Me hace una pregunta una persona por Facebook sobre el porqué escribo en mi blog y el porqué pongo los textos en algunas redes como someteme.com o fetlife.com. Mas que una pregunta, lo que me ha escrito es “no sé si admirar como escribes porque en según qué cosas lo veo como tú, cosa que me intriga, o si no hacerlo porque solo escribes porque es una campaña publicitaria para tu blog”. En primer lugar no gano ni un céntimo con este blog, no hay publicidad, ni nadie cobra ni paga. En segundo lugar me sorprende que alguien pudiese hacer negocio escribiendo con la asiduidad que lo hago (cada día) y sin recibir nada a cambio (sería la campaña publicitaria más estúpida de la historia de la publicidad). Pero eso no es lo importante, lo verdaderamente importante es que es lo que mueve a un desconocido a escribir a otro y cuestionarle los motivos por los que escribe. ¿En qué mundo vivimos? Pero claro, Internet tiene esto, todos nos creemos con derecho a poder juzgar las palabras ajenas porque en Internet todo son palabras ajenas. Nunca he cuestionado a nadie los motivos por los que hace nada, ni aun siquiera si cobrasen dinero por ello. Cuestionar las motivaciones ajenas solo significa que nosotros mismos carecemos de motivaciones para hacer nada.

Anuncis

Recerques (búsquedas)

Nombre

De vegades resulta d’allò més divertit navegar per comprovar com arriba la gent a aquest blog. I el més divertit de tot és veure quines recerques han fet al google per arribar a aquí. Millor no dic res més.


(Traducción al castellano) En ocasiones resulta de lo mas divertido navegar para comprobar como llega la gente a este blog. Lo mas divertido de todo es ver que búsquedas han hecho a google para llegar hasta aquí. Mejor no digo más…

A cara descoberta (A cara descubierta)

tumblr_mly69ln87U1s5yp75o1_500
Navego per les xarxes socials, per planes BDSM, i veig a algunes persones (més de les que imaginava) que il•lustren els seus perfils amb fotos seves a la vista de tots. Jo mai ho faria, sóc massa covard respecte al judici dels altres. Crec que jutjar el valor d’algú al BDSM només perquè mostra el rostre, és un error també. Per què totes aquestes persones mostren el seu rostre sense pudor? Imagino que han assumit el seu rol, ho ha integrat en les seves vides i fins i tot potser ho han explicat al seu entorn… però a tot l’entorn? Pot ser que no hagi explicat al mecànic allò que són al BDSM. És llavors quan arribo a la segona reflexió: aquestes persones que ensenyen les seves cares ho fan a planes BDSM on cal registrar-se amb la qual cosa si el mecànic els ha reconegut, és que també està registrat en aquestes pàgines (i pot ser que també practiqui BDSM). I per què malgrat això segueixo ocultant la meva cara i fins i tot ocult en mi entorn que practico BDSM? Pensaré en això…


(Traducción al castellano) Navego por las redes sociales, en páginas de BDSM, y veo a algunas personas (más de las que imaginaba) que ilustran sus perfiles con fotos a cara descubierta. Yo nunca lo haría, soy demasiado cobarde respecto al juicio ajeno. Aunque creo que juzgar el valor de alguien en el BDSM solo porque muestre la cara, es un error también. ¿Por qué todas esas personas muestran su rostro sin el menor pudor? Supongo que han asumido su rol, lo ha integrado en sus vidas e incluso quizás lo hayan explicado en su entorno… ¿pero en todo su entorno? Puede que no le haya contado al mecánico lo que son. Es entonces cuando llego a la segunda reflexión: esas personas suelen mostrar sus caras en paginas BDSM donde hay que registrarse con lo cual si el mecánico les ha reconocido es que también está registrado en esas páginas y puede que practique BDSM. ¿Y por qué a pesar de eso sigo ocultando mi cara e incluso oculto en mí entorno que practico BDSM? Pensaré en ello…

Parafernàlia visual (Parafernalia visual)

El primer motiu (a banda de ser amo) pel qual vaig començar aquest blog és perquè sempre que entrava a planes web relacionades amb BDSM semblava entrar de sobte en una fosca pel•lícula de terror. Si heu llegit aquest blog, sabeu que no sóc un amo a l’ús, entenc el BDSM com quelcom allunyat de fetitxismes, grups ni estrictes normes. Per això no entenc tota aquesta parafernàlia visual a les planes web propera al terror més gòtic. Per això és que aquesta pàgina és ben senzilla, no té colors estridents i les imatges no són explicites.

Sóc contradictori de natura, m’agrada simplificar la cosa complexa però també complicar el fet simple. Suposo que m’agrada trobar un terme mitjà més enllà d’extrems.

Amb això no vull dir que aquest modest blog sigui millor que totes aquestes pàgines sobre BDSM que hi ha a la xarxa, perquè no ho és. Tant subjectivament com objectivament, entenc que a la majoria dels practicants del BDSM els hi atreu l’exageració visual al voltant de tot això i per això mateix també entenc que puguin decebre’s en entrar a una pàgina tan “insulsa” com aquesta.

Però cadascun escull la manera de fer les seves coses, escull la manera d’equivocar-se a la seva manera.


(Traducción al castellano) El primer motivo (aparte de ser amo) por el que cree este blog es porque siempre que entro a páginas web relacionadas con BDSM parece que entro de golpe en una oscura película de terror. Si habéis leído este blog sabréis que no soy un amo al uso en tanto en cuanto entiendo el BDSM como algo alejado de fetichismos, grupos y estrictas normas. Por eso no entiendo toda esa parafernalia de las páginas web cercanas al terror más gótico. Por eso mismo esta página es simple, no tiene colores estridentes y las imágenes no son explicitas.

Soy contradictorio por naturaleza, me gusta simplificar lo complejo pero también complicar lo simple. Supongo que me gusta encontrar un término medio más allá de extremos.

Con esto no quiero decir que este modesto blog sea mejor que todas esas páginas sobre BDSM que hay en la red, porque no lo es. Tanto subjetiva como objetivamente, entiendo que a la mayoría de los practicantes del BDSM les gusta la exageración visual alrededor de todo esto y por eso mismo también entiendo que puedan decepcionarse al entrar a una página tan “sosa” como esta.

Pero cada uno escoge la manera de hacer sus cosas, escoge la manera de equivocarse a su manera.

BDSM Virtual

4-vhs-080312
Que senzill sembla ser amo a un món tecnològicament interconnectat! Fa anys (tot i que no masses) els amos havien de quedar amb les seves submises en persona per sotmetre-les. Ara, en aquest món virtual, pots estar les 24 hores del dia donant ordres a la teva submisa per whatsapp o recordant-li a tota hora a qui pertany. Tenim webcams, videoconferències, des del portàtil, la tablet, el mòbil… en permanent connexió entre dominants i dominats. I és aquí on em pregunto si això és el punt correcte o no. Des del meu punt de vista té molts avantatges i pocs inconvenients però els inconvenients són massa grans. Els avantatges són evidents però els inconvenients romandran perillosament amagats. El primer inconvenient és que, tot i que sembla una trivialitat, la virtualitat no és la realitat i podem confondre allò que estem fent al món virtual com quelcom real. Les olors, els sabors, les veus, el dolor, la pell, els crits, la por, els fluids, el tacte… tot això no existeix a la virtualitat (o no es real). La segona cosa és que la virtualitat deixa un espai massa gran per a l’engany. La cosa tercera (però no menys important) és que estar connectat 24 hores al dia amb la teva submisa és més un desavantatge que un avantatge, no es natural. La cosa virtual no és real, per molt que ens agradi creure el contrari.


(Traducción al castellano) Que fácil parece ser amo en un mundo tecnológicamente interconectado. Hace años (aunque no demasiados) los amos debían quedar con sus sumisas en persona para someterlas y que les obedeciesen. Ahora, en este mundo virtual, puedes estar las 24 horas del día ordenando a tu sumisa cosas por whatsapp o recordándole a todas horas a quien pertenece. Tenemos webcams, videoconferencias, desde el portátil, la tablet, el móvil… todo nos permite una conexión permanentemente entre dominantes y dominados. Y es aquí donde me pregunto si esto es lo correcto o no. Desde mi punto de vista tiene muchas ventajas y pocos inconvenientes pero los inconvenientes son demasiado grandes. Las ventajas son evidentes pero los inconvenientes están peligrosamente escondidos. El primer inconveniente es que, aunque parezca una perogrullada, la virtualidad no es la realidad y podemos confundir que lo que estamos haciendo en el mundo virtual es algo real. Los olores, los sabores, las voces, el dolor, la piel, los gritos, el miedo, los fluidos, el tacto… todo eso se pierde en la virtualidad. Lo segundo es que la virtualidad deja un espacio demasiado grande para el engaño. Y lo tercero (pero no lo menos importante) es que estar conectado 24 horas al día con tu sumisa es mas una desventaja que una ventaja, no es natural. Lo virtual no es real, por mucho que nos guste creer lo contrario.

Protegits per la ficció (Protegidos por la ficción)

ficcion8-1De vegades em qüestiono perquè les estadístiques del meu twitter -o d’aquest blog- reflecteixen que molta gent entra a llegir però són pocs (o ningú) aquells que hi interactuen (de manera virtual), és a dir, no li donen “m’agrada” al meu perfil de Facebook ni deixen comentaris aquí ni tampoc m’afegeixen a twitter. Enteneu-me, el meu ego pot resistir tot això, aquest text no va de mi ni tampoc de les meves necessitats. Al final he entès que la gent, a diferència de jo com “amo”, no en tenen de perfils “alternatius”. Si m’afegeixen a Facebook o deixen un comentari aquí, creuen que qualsevol els veurà i els jutjarà perquè llegeixen coses d’un amo de veritat. La meva reflexió és la següent: quan va succeir el fenomen de “50 ombres d’en Grey” la gent confessava obertament que anava al cinema o havia llegit el llibre, sense cap rubor i fins i tot amb certa fatxenderia. Podem treure pit davant una ficció perquè creiem que només parlem de la forma de la ficció. En canvi, això és real, la gent mai dirà pública (ni virtualment) que està interessada en BDSM o que llegeix blogs de BDSM perquè vol iniciar-se. La ficció és pública perquè aquesta mateixa ficció ens protegeix. Hauria de ser a l’inrevés, no penseu?


(Traducción al castellano) A veces me pregunto porque las estadísticas de mi twitter -o de este blog- reflejan que mucha gente entra a leer pero en cambio son muy pocos los que interactúan de manera virtual, es decir, no le dan “me gusta” a mi perfil de Facebook ni dejan comentarios aquí ni tampoco me añaden en twitter. Mi ego puede resistir eso, este post va por otro lado. Al final he entendido que la gente, a diferencia de mí, no tiene perfiles donde nadie sabe quiénes son. O sea, si me añaden a Facebook o dejan un comentario aquí, creen que cualquiera les verá y les juzgará porque hablan con un amo. Mi reflexión es la siguiente: cuando sucedió el fenómeno de “50 sombras de Grey” la gente confesaba que iba al cine o había leído el libro, sin ningún rubor e incluso con cierta chulería. Es lógico, podemos sacar pecho ante una ficción porque en el fondo creemos que estamos hablando de la forma de la ficción. En cambio, esto es real, la gente nunca dirá pública (ni virtualmente) que está interesada en el BDSM o que lee blogs de BDSM porque quiere iniciarse. La ficción es pública porque esa misma ficción nos protege. Es curioso ¿debería ser al revés, no?

Des de la meva tablet (Desde mi tablet)

CapturaEscric des de la meva tablet, tot estirat al llit, són les tantes de la nit, escric aquestes mateixes línies o qualsevol altre text passat i llavors imagino si algú em llegirà i com deu ser aquest lector o quines motivacions li han portat fins aquí. Tots busquem alguna cosa, no ens enganyem. No em qüestiono per quin motiu escric allò que escric. Escriure sobre BDSM és alliberador, significa en certa manera verbalitzar allò que mai seràs capaç de verbalitzar amb ningú. Vosaltres m’enteneu, amos i submises, amagats a l’armari més fos i difícil d’obrir. Proveu a escriure a veure què passa.


(Traducido al castellano) Escribo desde mi tablet,  estirado en mi cama a las tantas de la noche, escribo estas líneas o cualquier otro texto pasado y es entonces cuando imagino si lo leerá alguien y como es ese lector o que motivaciones le han traído hasta aquí. Todos buscamos algo, desengañémonos. No me pregunto el porque de lo que escribo. Escribir sobre BDSM es liberador, significa en cierta manera verbalizar lo que nunca podrías verbalizar con nadie. Muchos de vosotros me comprenderéis, amos y sumisas, encerrados en el armario más oscuro y difícil de abrir. Probad a escribir, a ver que sucede.