Les dones al carrer

i6ee19e21b

Miro les dones al carrer i la primera cosa que penso és que tot i que tothom sembla normal (dintre una normalitat), tothom també té una vida que mai arribaré a conèixer. Ells tampoc la meva. Tinc curiositat per saber si a la cambrera del bar de la cantonada algú li fa caure cera d’espelma als mugrons. O si a la meva veïna algú la lliga i li posa una mordassa a la boca. Tinc curiositat per saber si la cartera del barri es deixa sodomitzar per una dotzena de desconeguts o si la caixera del barri és una dominatrix.

Imaginar no és dolent, la curiositat forma part del procés mental. Imaginen de manera fins i tot involuntària

Sant Jordi

libro_rosa_sangre__M’agradaria escriure un text encisador sobre Sant Jordi. Però ara no sóc capaç. Darrerament m’han recordat que inclosa la rosa més lluent té espines. O pitjor encara, que el llibre que semblava més intel·ligent no és mes que literatura barata. Jutgem contínuament, això és inevitable. Quan estem a la defensiva jutgem en negatiu i quan estem oberts al positivisme jutgem en positiu. Jo sempre intento jutjar en positiu (e inclòs no jutjar). Intento no fer pagar als nouvinguts els pecats del passat. És la meva manera de viure, em va bé i no la canviaré perquè penso que es força honesta amb la gent que conec per primera vegada. Quan els conec sempre intento pensar que la gent és mes intel·ligent i menys superficial del que semblen. Al final, la crua realitat, em demostra que les roses estan plenes d’espines i que l’apassionant novel·la no és mes que un pamflet arrugat i sense valor que se l’emporta l’aire. Tota culpa meva per jutjar e imaginar sempre de la manera mes positiva. Ho repeteixo: TOT CULPA MEVA.

Preparats per fracassar

Grammar-error-banner

Ahir a la tarda vaig tenir una conversa amb una dona (submisa). Heu de saber que no és la meva submisa però la conversa no deixava de ser interessant tot i que ella no estava agenollada als meus peus. Sóc una persona, a més d’un amo, i també m’agrada xerrar i conèixer. Sobretot perquè ella es dona, a més de submisa. No etiqueto a les dones per si són submises o no, tampoc per si són meves o no. De fet em costa molt etiquetar a algú, no sóc tan llest i l’experiència em demostra que sempre que etiqueto, ho faig abans de temps i sempre m’equivoco. M’agrada xerrar i conèixer, quasi mes que dominar. Sóc curiós de mena, molt curiós. Tot i això, em costa fer preguntes, quasi sempre dono respostes.

La conversa que va succeir no és la part important en aquest text. El fet realment important succeeix quan una persona t’agrada i no tens clar si vols o no tenir alguna mena de relació (BDSM o no) amb ella. He de reconèixer que ella era diferent d’allò que jo imaginava i això potser causa dubte però la curiositat continua. Hi han dubtes que et frenen, aquest no es un d’ells, per a mi no. No és mala cosa el dubtar, sobretot perquè un dubte no sempre és una negació. Optimisme, en efecte.

A sobre nostre sempre planeja l’ombra del fracàs, pensem que ho sabem tot i no estem preparats perquè un imprevist fracàs ens recordi que ens hem equivocat. És per això que massa vegades optem per no fer les coses, quan en realitat allò que fem és negar-nos les coses. S’aprèn més del fracàs que de l’èxit. Totalment d’acord. Encara que deixi un regust amarg als llavis. Jo estic preparat per fracassar. Per aprender.