Una primera -mala- experiencia (Una primera -dolenta- experiencia)

fd54a2fd0e13c00894baeec078b98c18

Debido a una primera mala primera experiencia, hay personas que llegan a la conclusión de que el BDSM es algo que no va con ellos. Una consecuencia lógica y entendible pues el (perfecto) mecanismo de nuestro pensamiento nos mueve a protegernos, aunque sea de forma inconsciente. Los argumentos, después de una primera mala experiencia son dos: o bien creen que el BDSM es algo que no van con ellos o bien creen que ellos no están hechos para el BDSM. Y aunque parezca lo mismo, son motivos diferentes con una misma consecuencia: ¡Oh vosotros los que entráis, abandonad toda esperanza! (que decían en “La Divina Comedia”).

Mi recomendación después de una primera mala experiencia es que pensemos bien la idea de abandonar. Si hubiésemos abandonado después de probar por primera vez la cerveza o el amor (y su lógico desamor), nos estaríamos perdiendo lo mejor de la vida. Sobre todo la cerveza, por descontado.

Una primera mala experiencia es solo eso: algo equivocado que coincide con una primera ocasión, una segunda… o nunca. Pero si sucede a la primera, no deberíamos argumentarlo como algo normal ni como habitual. Hay que trivializar las cosas, tomarse los fracasos y los éxitos con filosofía zen. Hay que disfrutar de la vida y no hacer de ciertos placeres el motor de nuestras vidas sino encontrar el placer en cualquier cosa o cualquier momento. El BDSM no es algo que ha de cambiar quien eres. No te has de preparar meses y más meses e imaginar después que has cambiado todo en tu vida para alcanzar ese éxito que es una primera sesión perfecta, porque si el fracaso sucede (siempre está ahí, agazapado), entonces la frustración es enorme y la idea de fracaso es total.

Hay que trivializar mas y pensar menos. Hay que disfrutar mas y pensar menos. Una primera mala experiencia no ha de otorgar ningún significado a nuestro rol ni al BDSM. Eso solo se consigue solo a base de muchas malas o buenas experiencias. Pero muchas. La definición de “experiencia” es la de “práctica prolongada que proporciona conocimiento o habilidad para hacer algo”. El conocimiento de algo nos lo proporciona una practica prolongada. No una única vez, haya salido bien o mal.

Hay que tomarse todo cuanto de trascendental hay en el sentido de la vida, de forma mas trivial, incluso con humor. Hay que trivializar y volverlo a intentar, siempre.


A causa d’una primera mala primera experiència, hi ha persones que arriben a la conclusió que el BDSM és quelcom que no va amb ells. Una conseqüència lògica i comprensible doncs el (perfecte) mecanisme del nostre pensament ens mou a protegir-nos, tot i que succeeix de forma inconscient. Els arguments, després d’una primera mala experiència són dues: o bé creuen que el BDSM és una cosa que no van amb ells o bé creuen que ells no estan fets per al BDSM. I tot i que sembla la cosa mateixa, són motius diferents amb una mateixa conseqüència: Oh vosaltres els que entreu, abandoneu tota esperança! (que deien a “La Divina Comèdia”).

La meva recomanació després d’una primera mala experiència és que repensem bé la idea d’abandonar. Si haguéssim abandonat després de provar per primera vegada la cervesa o l’amor (i el seu lògic desamor), ens estaríem perdent el millor de la vida. Sobretot la cervesa, per descomptat.

Una primera mala experiència és només això: una equivocació que coincideix amb una primera ocasió, una segona … o mai. Però si succeeix a la primera, no hauríem d’argumentar com quelcom normal ni com habitual. Cal trivialitzar les coses, prendre els fracassos i els èxits amb filosofia zen. Cal gaudir de la vida i no fer de certs plaers el motor de les nostres vides sinó trobar el plaer en qualsevol cosa o qualsevol moment. El BDSM no és una cosa que ha de canviar qui ets. No t’has de preparar mesos i més mesos i imaginar després que has canviat tot en la teva vida per aconseguir aquest èxit que és una primera sessió perfecta, perquè si el fracàs succeeix (sempre hi és, amagat), llavors la frustració és enorme i la idea de fracàs és total.

Cal trivialitzar més i pensar menys. Cal gaudir més i pensar menys. Una primera mala experiència no ha d’atorgar cap significat al nostre paper ni al BDSM. Això només s’aconsegueix només a força de moltes dolentes o bones experiències. Però moltes. La definició de “experiència” és la de “pràctica perllongada que proporciona coneixement o habilitat per fer alguna cosa”. El coneixement d’alguna cosa ens el proporciona una pràctica perllongada. No una única vegada, hagi sortit bé o malament.

Cal prendre tot allò que de transcendental hi ha en el sentit de la vida, de forma més trivial, fins i tot amb humor. Cal trivialitzar i tornar-ho a intentar, sempre.

firma john deybe

Anuncis

Tirar la toalla (Llençar la tovallola)

Muhammad-Ali-drops-Sonny--012

La mayoría de las veces, interpretamos el fracaso como una carretera cerrada por la que no volver a circular jamás. En el post anterior hablaba precisamente de la cultura del fracaso. Estamos acostumbrados a fracasar pero no sabemos como gestionar el fracaso. En vez de contemplar el fracaso como una oportunidad de mejora para volver a intentarlo con mejores resultados, contemplamos el fracaso como un error personal que no repetiremos porque no lo volveremos a intentar.

Muchas personas, como consecuencia de una primera sesión desastrosa, deciden olvidar su yo sumiso o dominante y dedicarse a otras tareas como a completar puzles de 5000 piezas o aprender a cocinar muffins. Y eso nada tiene que ver con ser cobarde o valiente. La consecuencia de abandonar todo es la necesidad casi atávica de protegernos.

En el BDSM, las cosas que no funcionan nunca es responsabilidad exclusiva de una sola persona. Si una sesión (sea la primera o no) funciona mal, la responsabilidad siempre es compartida. De la misma manera, cuando en BDSM algo no funciona, puede deberse a diferentes motivos y algunos de ellos están ligados a las personas con quienes nos cruzamos.

Si habéis tenido una mala experiencia, reflexionad. Aprended sobre ese error. Buscad nuevas personas para continuar practicando BDSM y no abandonéis antes de comenzar. No es buena idea decir que no te gusta el marisco si nunca lo has probado. No es buena idea decir que no eres sumiso/a o dominante solo porque tu primera sesión no funcionó como esperabas.

La vida es demasiado corta (y pasamos un tercio durmiendo) para perderla culpabilizándonos y negándonos los placeres.


Moltes vegades, interpretem el fracàs com una carretera tancada per la qual no tornar a circular mai. En el post anterior parlava precisament de la cultura del fracàs. Estem acostumats a fracassar però no sabem com gestionar el fracàs. En comptes de contemplar el fracàs com una oportunitat de millora per tornar a intentar-ho amb millors resultats, contemplem el fracàs com un error personal que no repetirem perquè no ho tornarem a intentar.

Moltes persones, com a conseqüència d’una primera sessió desastrosa, decideixen oblidar el seu jo submís o dominant i dedicar-se a altres tasques com a completar puzles de 5000 peces o aprendre a cuinar muffins. I això no té res a veure amb ser covard o valent. La conseqüència d’abandonar tot és la necessitat gairebé atàvica de protegir-nos.

Al BDSM, les coses que no funcionen no són sempre responsabilitat exclusiva d’una única persona. Si una sessió (sigui la primera o no) funciona malament, la responsabilitat sempre és compartida. De la mateixa manera, quan al BDSM quelcom no funciona, pot ser degut a diferents motius i alguns d’ells estan lligats a les persones amb qui ens creuem.

Si heu tingut una mala experiència, reflexioneu. Apreneu sobre aquest error. Busqueu noves persones per continuar practicant BDSM i no abandoneu abans de començar. No és bona idea dir que no t’agrada el marisc si mai ho has provat. No és bona idea dir que no ets submís/a o dominant només perquè la teva primera sessió no va funcionar com esperaves.

La vida és massa curta (i passem un terç dormint) per perdre culpabilitzant-nos i negant-nos els plaers.

firma john deybe

La paciència (La paciencia)

legit-patienceLa paciència (com la veritat) són virtuts que hauríem de lluir sense necessitat d’esforçar-nos a tenir-les. La virtut més gran d’un amo és la paciència, d’això no tinc cap dubte. Haig de reconèixer que, a vegades, algunes persones em fan perdre la paciència, però quan això succeeix em plantejo si és culpa d’elles o és culpa meva perquè, a més de no tenir la suficient paciència, no he après a comprendre els defectes o la ignorància aliena.

Al BDSM hem de tenir paciència, sobretot si arribem per primera vegada, perquè les persones que trobem, les pràctiques que provem o tot allò quan sentirem, serà diametralment diferent de tot allò que havíem imaginat. És aquí on la paciència de dominats i dominants ha de ser utilitzada com si ens anés la vida.

Molts de vosaltres llegiu relats (alguns meus) i imagineu que això és la realitat del BDSM encara que us faci por o us exciti. Després, a la realitat, sentiu una petita i inevitable decepció. Penseu una cosa: tot allò que llegiu és diferent del fet real, fins i tot això que esteu llegint ara mateix.

Voleu saber el motiu i així evitar breus (o profundes) decepcions?

Tot allò que llegiu és fruit de l’intel·lecte aliè i l’intel·lecte aliè MAI és igual al vostre. O per dir-ho d’una altra manera: no existeix l’objectivitat en l’escriptura. Qui escriu ho fa de manera subjectiva i qui ho llegeix ho fa de la mateixa manera subjectiva. Dos subjectes interpretant de maneres diferents un mateix fet.

Tot és més senzill: relaxeu-vos i reescriviu les vostres fantasies quan les feu realitat, obtindreu alguna quelcom diferent del llegit (i imaginat) però si us sobreposeu a una primera decepció o frustració, aconseguireu viure el BDSM de manera intensa i excitant. La realitat és diferent, però no és pitjor.


La paciencia (como la verdad) son virtudes que deberíamos lucir sin necesidad de esforzarnos. La mayor virtud de un amo es la paciencia, de eso no tengo ninguna duda. He de reconocer que, en ocasiones, algunas personas me hacen perder la paciencia, pero cuando eso sucede me planteo si es culpa de ellas o es culpa mía porque, además de no tener la suficiente paciencia, no he sabido comprender los defectos o la ignorancia ajena.

En el BDSM hemos de tener paciencia, sobre todo si llegamos por primera vez, porque las personas que encontremos, las prácticas que probemos o todo aquello cuanto sentiremos, será diametralmente diferente a todo cuanto habíamos imaginado. Es ahí donde la paciencia de dominados y dominantes debe ser utilizada como si nos fuese la vida en ello.

Muchos de vosotros leéis relatos (algunos míos) e imagináis que eso es la realidad del BDSM, aunque os de miedo u os excite. Después, en la realidad, sentís una pequeña e inevitable decepción. Pensad una cosa: todo cuanto leáis es diferente a lo real, incluso esto que estáis leyendo ahora mismo.

¿Queréis saber el motivo y así evitar breves (o profundas) decepciones?

Todo cuanto leéis es fruto del intelecto ajeno y el intelecto ajeno NUNCA es igual al vuestro. O por decirlo de otra manera: no existe la objetividad en la escritura. Quien escribe lo hace de manera subjetiva y quien lo lee lo hace de la misma manera subjetiva. Dos sujetos diferentes interpretando de maneras diferentes un mismo hecho.

Todo es más sencillo: relajaos y reescribid vuestras fantasías cuando las hagáis realidad, obtendréis algo diferente a lo leído (e imaginado) pero si os sobreponéis a una primera decepción o frustración, conseguiréis vivir el BDSM de manera intensa y excitante. La realidad es diferente, pero no es peor.

firma john deybe

Mals del passat (Los males del pasado)

NombreÉs coherent fer pagar a uns les culpes dels quals que van arribar abans que aquesta persona? Al món del BDSM he vist molta desconfiança, la majoria d’aquesta desconfiança s’alimenta d’experiències passades que han sortit malament. Aquest és un comportament natural perquè en realitat mai vivim el present sinó que, quan coneixem a algú, acudim a la memòria per recordar el passat, alinear-ho amb el present i imaginar com serà el nostre futur. És clar, les males experiències passades fan que creguem que viurem aquestes males experiències al futur. No jutjo això perquè entenc que hi ha molt d’involuntari en aquest comportament i a més a un món com el BDSM a on tota precaució és poca. Potser l’única reflexió que faig a tot això és sobre la paradoxa que persones equivocades del passat ens impedeixin conèixer a les persones correctes al futur. És a dir, que si hem tingut alguna mala experiència i vivim mirant cap enrere sempre viurem en un món de rancor i por. I sobretot un món injust per a aquells que s’apropin a vosaltres.


(Traducción al castellano) ¿Es coherente hacer pagar a unos las culpas de los que vinieron antes que esa persona? En el mundo del BDSM he visto mucha desconfianza, la mayoría de esa desconfianza se alimentaba de malas experiencias pasadas. Ese es un comportamiento natural porque en realidad nunca vivimos el presente sino que, cuando conocemos a alguien, acudimos a la memoria para recordar el pasado, alinearlo con el presente e imaginar cual será nuestro futuro. Y claro, las malas experiencias pasadas hacen que creamos que viviremos esas malas experiencias en el futuro. No juzgo eso porque entiendo que hay mucho de involuntario en ese comportamiento y más en un mundo como el BDSM donde toda precaución es poca. Quizás la única reflexión que hago a eso es sobre la paradoja que las personas equivocadas del pasado nos impidan conocer a las personas correctas en el futuro. Es decir, que si hemos tenido alguna mala experiencia y vivimos mirando hacia atrás siempre viviremos en un mundo de rencor y miedo. Y sobre todo un mundo injusto para aquellos que se acerquen a vosotros.

Són ètics segons quins fetitxes? (¿Son éticos según que fetiches?)

tica-y-ciencia
Avui escriuré sobre l’ètica de segons quins fetitxes (o segons quines pràctiques). Primer de tot haig de dir que l’ètica depèn, en gran part, de la nostra moralitat i jo em considero un ser profundament amoral. Si quelcom que faig cosa està dins de les normes de “sa, segur i consensuat” no ho considero com a immoral ni tampoc com poc ètic. Els meus actes els marquen els meus límits (no l’ètica) perquè només faig coses amb gent que realment vol fer-les. Per exemple, alguna vegada he escrit aquí sobre la fantasia d’algunes submises (i alguns amos) de fingir una violació. Ho he practicat amb persones que volien provar-ho i ha estat una experiència plena que mai he considerat ni immoral ni poc ètica.

Si deixo de fer alguna cosa, no és perquè ho vegi poc ètic sinó senzillament perquè no em ve de gust fer-ho. Fa anys, a un club BDSM en Amsterdam, vaig poder veure una de les pràctiques més extremes que he vist ni possiblement veuré mai en la meva vida. Va ser alguna cosa que em va remoure per dins de tal manera que deu minuts més tard estava jo vomitant tot el desdejuni en un canal. Tot i això, si m’atinc a allò de “sa, segur i consensuat”, aquesta pràctica tan extrema complia les normes. Era ètic allò que vaig veure? Rebutjo de pla el que allà succeïa però tampoc puc dir que no fos ètic.

No obstant això hi ha altres pràctiques, que no tenen res a veure amb el BDSM, les quals sí que les puc jutjar en termes de certa ètica. Per exemple, la zoofília. No em sembla ètic (ni moral) tenir sexe amb un animal pel simple motiu que amb un animal no podem consensuar gens. I no obstant això estic convençut que aquells que practiquen la zoofília creuen que no és poc ètic ni tampoc immoral.

Amb això vull dir que l’ètica i la moral és alguna cosa profundament personal. Tot i que jo em considero una persona amoral, també tinc els meus límits, tots els tenim. Però pensar que això és ètica o moral, és un error de pes.


Hoy escribiré sobre la ética de según qué fetiches (o según que prácticas). Primero de todo he de decir que la ética depende, en gran parte, de nuestra moralidad y yo me considero un ser profundamente amoral en tanto en cuanto si algo está dentro de lo  “sano, seguro y consensuado” no lo considero como inmoral ni poco ético. Mis actos los marcan mis límites (no la ética) porque solo hago cosas con gente que quiere hacerlas. Por ejemplo, alguna vez he escrito aquí sobre la fantasía de algunas sumisas (y algunos amos) de fingir una violación. Lo he practicado con personas que querían probarlo y ha sido una experiencia plena que nunca he considerado ni inmoral ni poco ética.

Si dejo de hacer algo no es porque lo vea poco ético sino simplemente porque no me apetece hacerlo. Hace años, en un club BDSM en Ámsterdam, pude ver una de las prácticas más extremas que he visto ni posiblemente veré nunca en mi vida. Fue algo que me removió por dentro de tal manera que diez minutos más tarde estaba yo vomitando todo el desayuno en un canal. No obstante, si me atengo a lo de “sano, seguro y consensuado”, esa práctica tan extrema cumplía todas estas normas. ¿Era ético lo que vi? Rechazo en absoluto lo que allí sucedía pero tampoco puedo decir que no fuese ético.

No obstante hay otras prácticas, que no tienen nada que ver con el BDSM, de las que si que puedo hablar en términos de cierta ética. Por ejemplo, la zoofilia. No me parece ético (ni moral) tener sexo con un animal por el simple motivo que con un animal no podemos consensuar nada. Y no obstante estoy convencido que aquellos que practican la zoofilia creen que no es poco ético ni tampoco inmoral.

Con esto quiero decir que la ética y la moral es algo profundamente personal y aunque yo me considere una persona amoral, también tengo mis límites, todos los tenemos. Pero pensar que eso es ética o moral, creo que es un error de peso que todos cometemos.

firma john deybe

Tirant la vista enrere (Echando la vista atrás)

hunt-cellarsNo sóc jove, m’apropo perillosament a la mitja centena i ja porto en això de la dominació gairebé més de trenta anys. Massa per a qualsevol, suposo. Amb els seus respectius moments de descans motivats per centenars de motius (sumats o per separat). Si miro cap enrere puc veure desenes de submises que van passar per les meves mans (o jo per les seves) i em pregunto si el fet que hagin marxat, defineix la meva incapacitat com a amo. Suposo que una relació entre un amo i una submisa és alguna cosa en contínua transformació i la culminació d’aquesta transformació és també acabar el que es comença. Tot i això, tiro la vista enrere i intento recordar quantes submises van ser, les seves cares, els seus sobrenoms o els llocs on ens trobàvem per jugar a aquest apassionant joc que es juga amb cadenes i fustes.

No crec que hagi arribat el moment de dir adéu a gens, de fet estic convençut que, amb tots els meus defectes (que són molts), ara tinc més experiència que mai i això és gràcies a tot allò que vaig fer malament. Suposo que hauria de disculpar-me amb totes aquestes persones amb les quals em vaig equivocar perquè gràcies a elles sóc qui sóc (i possiblement viceversa).

Qui busqui l’èxit en tot allò que faci en la vida, està condemnat al fracàs més absolut…

…i disculpeu-me.


(Traducción al castellano) No soy joven, me acerco peligrosamente a la media centena y llevo en esto de la dominación casi más de treinta años. Demasiado para cualquiera, supongo. Con sus respectivos momentos de descanso motivados por cientos de motivos (sumados o por separado). Si miro hacia detrás puedo ver decenas de sumisas que pasaron por mis manos (o yo por las suyas) y me pregunto si el que se hayan ido, define mi incapacidad como amo. Supongo que una relación entre un amo y una sumisa es algo en continua transformación y la culminación de esa transformación es también acabar lo que se comienza. No obstante, echo la vista a atrás e intento recordar cuantas sumisas fueron, sus caras, sus apodos o los sitios donde nos encontrábamos para jugar a este apasionante juego que se juega con cadenas y látigos.

No creo que haya llegado el momento de decir adiós a nada, de hecho estoy convencido que, con todos mis defectos (que son muchos), ahora se mas que nunca y eso es gracias a todo cuanto hice mal. Supongo que debería disculparme con todas esas personas con las que me equivoqué porque gracias a ellas soy quien soy (y posiblemente viceversa).

Quien busque el éxito en todo cuanto haga en la vida, está condenado al fracaso más absoluto…

…y disculpadme.

Experiències reals (5): La dona del bar

6803223.4ddef22b.640
Aquesta experiència, tot i que sembla molt senzilla, no ho és. Una dona em va escriure i em va dir que em volia conèixer a un bar, un lloc ple de gent a on ella no pogués controlar res ni tampoc deixar-se anar (estar en públic ens fa ésser menys valents). Li vaig dir a la dona com havia de vestir (extrema) i també que no havia de portar roba interior. Em va preguntar que passava si algú s’adonava. No vaig contestar doncs allò que la dona no sabia era que el fet que algú es donés compte que no anava amb roba interior era precisament allò que donava valor (morbo/excitació) als seus actes. La dona va acudir a la seva cita vestida amb un vestidet curt de cotó i sense roba interior. Ho va passar malament mentre tothom la mirava. Després vàrem xerrar mentre preníem una copa. Que importa com va acabar tot allò? La cosa important es que la dona es va sentir observada, es va sentir un objecte, una icona del masclisme més ranci. I això la va escalfar com si estigués a sobre d’un foc ben viu. El resum de tot això és ben simple: busqueu el morbo al lloc més inesperat perquè el morbo ens fa sentir vius. Ens fa sentir que la vida te un sentit més enllà d’allò quotidià.