Dubtes al BDSM (Dudas en el BDSM)

Captura

El ser humano duda de cuanto desconoce. El mecanismo de la prudencia nos mueve a necesitar conocer más porque creemos que cuanta más información, menos peligroso será. Los animales también actúan así, temerosos ante lo extraño: olisqueando, observando, tocando para descubrir tienen delante antes de actuar. Cuando alguien se enfrenta por vez primera al mundo BDSM le atacan los mil diablos que habitan entre las dudas y el miedo. Imaginamos cientos de problemas, desde los propios de las personas a los propios del escenario. ¿Y si me encuentro con un loco? ¿Tengo que aceptar dolor si no quiero?  ¿Y si me vicio? ¿Estaré haciendo bien? ¿Y si esto es propio de personas mentalmente enfermas? El desconocimiento nos lleva a olisquear el BDSM con la misma desconfianza con la que un perro olisquea la comida antes de devorarla. Al cabo de un tiempo pensamos: de acuerdo, ya sé lo que es el BDSM porque he visitado webs, he hablado con gente, he visto alguna película o he leído algún libro. Pero resulta que no: aún no sabes lo que es el BDSM. Y sobre este error construimos otro: como ya sé lo que es el BDSM, pero sigo teniendo dudas, podré comenzar cuando reúna el valor suficiente. Quizás esta segunda afirmación sea cierta: necesitamos reunir el valor, pero el error continúa porque seguimos desconociendo lo que es el BDSM.

Es como decir que conozco la Formula 1 porque he visto carreras en la televisión o porque he jugado a un videojuego cuando en realidad lo único que sabemos de la F1 es que el piloto de F1 está dentro del coche (pero no somos el piloto). De igual manera solo sabrás lo que es realmente el BDSM cuando lo vivas y es ahí donde hay que hacer el ejercicio interior de entender que no sabemos tanto como creíamos y que debemos superar miedos y dudas. No digo que sea fácil, pero por muchas precauciones que toméis, la realidad es otra.

He conocido mucha gente que quiere probar BDSM pero nunca lo hace (ni lo hará) porque no quiere dolor. ¿Quién ha dicho que en una sesión BDSM deba haber necesariamente dolor? Es más simple: comenzad poco a poco, no hace falta correr el gran premio de Mónaco de Formula 1 el primer día que te pongas al volante y, además, pretender ganar la carrera. ¿Qué tal si os montáis en un kart para niños un sábado por la mañana y dais una vuelta en un circuito infantil? Quizás eso os ayude a entender si os gusta, pero sobre todo os ayudará a perder el miedo, a despejar las dudas. No es necesaria una primera sesión propia de un ritual satánico si no lo deseáis. Olvidad las normas y convenciones de cuanto habéis leído. Pedidle a vuestro/a amo/a que queréis y no os dejéis llevar por las intenciones del otro (por mucho que sepa) si va en contra de vuestros deseos. Si tenéis miedo, si tenéis dudas, comenzad con cualquier práctica en la que os sintáis seguros. Una suave sesión de bondage. O estar de rodillas escuchando a vuestro a amo. O tan solo estar de pie con una venda en los ojos frente al amo. Exigid aquello que os haga sentir mejor o, dicho de otra manera: rechazad lo que no veáis claro. Ya llegarán las sesiones de BDSM donde experimentareis todo y llegarán gracias a esa relación de confianza que habréis establecido con el dominante en esos primeros pasos (ligth). Decir si a todo no significa ser buen/a sumiso/a.

Si creéis que es mejor correr en kart antes de correr en F1, exigidlo. Podéis estar equivocados, pero será vuestra decisión. ¿O acaso creéis que las personas con experiencia no nos equivocamos? Pero si decidís correr en kart, aparcad esas dudas propias de todo animal (incluso racional) y corred. Siempre estaréis a tiempo de renunciar a la F1 antes de correr el gran premio de Mónaco. Esas son las ventajas de ir categoría a categoría.

Dudar es normal, pero no dudamos porque estemos ante algo como BDSM sino que dudamos porque forma parte de nuestra humanidad. Y una manera de aparcar esas dudas es comenzar poco a poco pero comenzar. Eso apartará las dudas y os dará una dimensión real de aquello que deseáis (y que ahora el miedo está alejando).


L’ésser humà dubta de tot allò que desconeix. El mecanisme de la prudència ens mou a necessitar conèixer més perquè creiem que com més informació, menys perillós serà. Els animals també actuen així, temorosos davant el fet estrany: ensumant, observant, tocant per descobrir que hi ha davant abans d’actuar. Quan algú s’enfronta per primera vegada al món BDSM l’ataquen els mil diables que habiten entre els dubtes i la por. Imaginem centenars de problemes, des dels propis de les persones als propis de l’escenari. I si em trobo amb un boig? He d’acceptar dolor si no vull? I si és un vici? Estaré fent bé? I si això és propi de persones mentalment malaltes? El desconeixement ens porta a ensumar el BDSM amb la mateixa desconfiança amb què un gos ensuma el menjar abans de devorar-ho. Al cap d’un temps pensem: d’acord, ja sé el que és el BDSM perquè he visitat webs, he parlat amb gent, he vist alguna pel·lícula o he llegit algun llibre. Però resulta que no: encara no saps el que és el BDSM. I sobre aquest error construïm un altre: com ja el que és el BDSM, però segueixo tenint dubtes, podré començar quan reuneixi el valor suficient. Potser aquesta segona afirmació sigui certa: necessitem reunir el valor, però l’error continua perquè seguim desconeixent que és el BDSM.

És com dir que conec la Formula 1 perquè he vist carreres a la televisió o perquè he jugat a un videojoc quan en realitat l’única cosa que sabem de l’F1 és que el pilot d’F1 està dins del cotxe (però no som el pilot). De la mateixa manera només sabràs allò que és realment el BDSM quan ho visquis i és aquí on cal fer l’exercici interior d’entendre que no sabem tant com crèiem i que hem de superar pors i dubtes. No dic que sigui fàcil, però per moltes precaucions que prengueu, la realitat és una altra.

He conegut molta gent que vol provar BDSM però mai ho fa (ni ho farà) perquè no vol dolor. ¿Qui ha dit que en una sessió BDSM ha d’haver-hi necessàriament dolor? És més simple: comenceu a poc a poc, no cal córrer el gran premi de Mònaco de Fórmula 1 el primer dia que et posis al volant i, a més, pretendre guanyar la cursa. Que tal si us munteu en un kart per a nens un dissabte al matí i doneu una volta en un circuit infantil? Potser això us ajudi a entendre si us agrada, però sobretot us ajudarà a perdre la por, a aclarir els dubtes. No és necessària una primera sessió pròpia d’un ritual satànic si no ho desitgeu. Oblideu les normes i convencions de tot el que heu llegit. Demaneu-li al vostre amo/a allò que voleu i no us deixeu portar per les intencions de l’altre (per molt que sàpiga) si va en contra dels vostres desitjos. Si teniu por, si teniu dubtes, comenceu amb qualsevol pràctica en què us sentiu segurs. Una suau sessió de bondage. O estar de genolls escoltant al vostre a amo. O tan sols estar dret amb una bena als ulls davant l’amo. Exigiu allò que us faci sentir millor o, dit d’una altra manera: rebutgeu allò que no veieu clar. Ja arribaran les sessions de BDSM a on experimentareu tot i arribaran gràcies a aquesta relació de confiança que haureu establert amb el dominant en aquests primers passos (light). Dir si a tot no vol dir ser bon/a submís/a.

Si creieu que és millor córrer en kart abans de córrer en F1, exigiu-lo. Podeu estar equivocats, però serà la vostra decisió. O potser creieu que les persones amb experiència no ens equivoquem? Però si decidiu córrer en kart, aparqueu aquests dubtes pròpies de tot animal (fins i tot racional) i correu. Sempre sereu a temps de renunciar a l’F1 abans de córrer el gran premi de Mònaco. Aquestes són els avantatges d’anar categoria a categoria.

Dubtar és normal, però no dubtem perquè estiguem davant alguna cosa com el BDSM sinó que dubtem perquè forma part de la nostra humanitat. I una manera d’aparcar aquests dubtes és començar a poc a poc però començar. Això apartarà els dubtes i us donarà una dimensió real d’allò que desitgeu (i que ara la por aquesta allunyant).

firma john deybe

Anuncis

Actueu! (!Actuad¡)

2015_01_13_CineMudo-CineClub-599x275

Encara segueixo sorprenent-me quan una persona diu estar interessada en la submissió però, a continuació, expressa els seus dubtes perquè el seu caràcter no és gens submís. També succeeix el contrari, qui vol ser dominant, però es considera una persona contrària a actuar d’aquesta manera. La meva contestació sempre és la mateixa: quan assumim un paper, busquem el fet contrari d’allò que som, això ens permet prendre’ns unes vacances de nosaltres mateixos, però també transforma l’experiència en quelcom més divertit, quelcom poderós, un parèntesi de plaer culpable quan entenem que és un paper. Podem “actuar” sense aquesta por a imaginar que acabarem convertint-nos en allò que no som. Imagineu ara a un actor o una actriu de cinema. Creieu que volen interpretar a un actor de cinema amb una vida semblant a la seva? Interpretar-se a si mateixos? Prefereixen interpretar personatges històrics o dolents o discapacitats, gent diametralment oposada a allò que són. Primer perquè és un repte professional però també perquè això els ajuda al fet que el seu treball sigui més entretingut, més visual, més espectacular.

Les millors submises que he conegut eren persones amb responsabilitats empresarials o dones de marcat caràcter. Persones que, a priori, eren la cosa més allunyada a una fotografia d’elles sotmetent-se a una persona. Les millors submises que he conegut eren aquelles que millor entenien que sotmetre era una manera d’alliberar-se de si mateixes. Això les empenyia alhora que les excitava.

Jugueu amb els vostres amics (si són aquest tipus d’amics), amb els vostres amants o amb la vostra parella. Però mai deixeu de jugar, d’experimentar, de descobrir, de divertir-vos com un nen petit davant d’un regal de Nadal. Adopteu un paper diferent d’allò que sou.

Actueu.


Aún sigo sorprendiéndome cuando una persona dice estar interesada en la sumisión pero, a continuación, expresa sus dudas porque su carácter no es nada sumiso. También sucede lo contrario, quien quiere ser dominante, pero se considera una persona contraria a actuar de esa manera. Mi contestación siempre es la misma: cuando asumimos un rol, buscamos lo contrario de lo que somos, eso nos permite tomarnos unas vacaciones de nosotros mismos, pero también transforma la experiencia en algo más divertido, algo poderoso, un paréntesis de placer culpable cuando entendemos que es un rol. Podemos “actuar” sin ese miedo a imaginar que acabaremos convirtiéndonos en lo que no somos. Imaginad ahora a un actor o una actriz de cine. ¿Creéis que quieren interpretar a un actor de cine con una vida parecida a la suya? ¿Interpretarse a sí mismos? Prefieren interpretar personajes históricos o villanos o discapacitados, gente diametralmente opuesta a ellos. Primero porque es un reto profesional pero también porque eso les ayuda a que su trabajo sea más entretenido, más visual, más espectacular.

Las mejores sumisas que he conocido eran personas con responsabilidades empresariales o mujeres de marcado carácter. Personas que, a priori, eran lo más alejado a una fotografía de ellas sometiéndose a una persona. Las mejores sumisas que he conocido eran aquellas que mejor entendían que someterse era una manera de liberarse de sí mismas. Eso las empujaba al tiempo que las excitaba.

Jugad con vuestros amigos (sin son ese tipo de amigos), con vuestros amantes o con vuestra pareja. Pero nunca dejéis de jugar, de experimentar, de descubrir, de divertiros cual niño pequeño delante de un regalo de navidad. Adoptad un rol diferente a aquello que sois.

Actuad.

cropped-cooltext288592119786656.png

Qui? Quan? On? Com? (¿Quién? ¿Cuándo? ¿Dónde? ¿Cómo?)

Conectores-de-seguridad-mosquetones-y-ganchos

Qui? Quan? On? Com? Són preguntes que fa qualsevol que pretengui començar en el món del BDSM, repetint-les a si mateix una vegada i una altra. La por fa que aquest qui pugui semblar equivocat, aquest quan pugui semblar mai, aquest a on ho vegi impossible i aquest com li generi dubtes sobre allò que farà.

Tenir una primera sessió és la cosa semblant a estar a la vora d’un pont, lligat amb una corda a la barana, mentre un professional del puenting et repeteix una vegada darrere l’altra que pots saltar, que és segur, que l’han fet milers de persones milers de vegades abans de tu, sense problemes. Però tu segueixes agafat a la barana, amb els músculs congelats, la mandíbula a punt d’esclatar del que estrenyes les dents. Mil pensaments, tots negatius, passen pel teu cap.

La majoria salten, precipitant-se al buit lligats només d’una corda i un arnès. Algunes altres, preses del pànic, tornen a casa, amb la sensació de derrota per no haver tingut la determinació de saltar.

El BDSM és semblant. Per molt segur que sembli tot, per molt convençuts que estiguem, sempre hi haurà qui es deixi acompanyar pel pànic.

Tu ets dels que salten o dels que no?

No hi ha una resposta correcta.


¿Quién? ¿Cuándo? ¿Dónde? ¿Cómo? Son preguntas que se hace cualquiera que pretenda comenzar en el mundo del BDSM, repitiéndoselas a sí mismo una y otra vez. El miedo hace que ese quien pueda parecerle equivocado, ese cuando pueda parecerle nunca, ese donde se le antoje imposible y ese cómo le genere dudas acerca de lo que va a hacer.

Tener una primera sesión es lo más parecido a estar en el borde de un puente, atado con una cuerda a la barandilla, mientras un profesional del puénting te repite una y otra vez que puedes saltar, que es seguro, que lo han hecho miles de veces antes sin problemas. Pero tu sigues agarrándote a la barandilla, con los músculos congelados, la mandíbula a punto de estallar de lo que aprietas los dientes. Mil pensamientos, todos negativos, pasan por tu cabeza.

La mayoría saltan, precipitándose al vacío atadas tan solo de una cuerda y un arnés. Algunas otras, presas del pánico, vuelven a su casa, con la sensación de derrota por no haber tenido la determinación de saltar.

El BDSM es parecido. Por muy seguro que parezca todo, por muy convencidos que estemos, siempre habrá quien se deje acompañar por el pánico.

¿Tú eres de los que saltan o de los que no?

No hay una respuesta correcta.

firma john deybe

Buidar el cap (Tener la cabeza despejada)

Captura
Hem de tenir el cap completament buidat de qualsevol problema quotidià per dedicar-nos al BDSM? Aquesta és una excel·lent pregunta Per descomptat! Jo només plantejo bones preguntes! Modest que és un… Però anem al fet: Què succeeix quan la nostra vida està tan plena de problemes o preocupacions que creiem que no podrem dedicar-nos en cos i ànima al BDSM? La meva resposta és sempre la mateixa: llavors no mengis, ni treballis ni tampoc respiris.

El BDSM és un “quelcom” intel·lectual i tots aquests altres problemes i preocupacions succeeixen dins del nostre cap (curiosament on es dóna el fet intel·lectual). Com a conseqüència d’això hi ha qui pensa que el BDSM pot ser un problema més a la seva vida (afegit a aquestos d’altres), però qui imagina això és que mai ha practicat el BDSM (o no ho ha practicat correctament). Ser submisa no significa que un amo et pressioni constantment. Ser submisa (fins i tot ser amo) significa prendre’s unes vacances d’un mateix, abstreure’t de les preocupacions diàries o senzillament “pensar en una altra cosa”. Així doncs, sigues sincer/a, digues-li al teu amo/submisa que estàs passant una mala època, troba ajuda on pensaves que hi havia més problemes. Aprofita el BDSM per fer de la teva vida, quelcom una mica millor.


¿Debemos mantener la cabeza completamente despejada de cualquier problema cotidiano para dedicarnos al BDSM? Esa es una excelente pregunta ¡Por supuesto! ¡Yo solo planteo buenas preguntas! Modesto que es uno… Pero a lo que vamos: ¿Qué sucede cuando nuestra vida está tan llena de problemas o preocupaciones que creemos que no podemos dedicarnos en cuerpo y alma al BDSM? Mi respuesta siempre es la misma: entonces no comas, ni trabajes ni tampoco respires.

El BDSM es un “algo” intelectual y todos esos otros problemas y preocupaciones suceden dentro de nuestra cabeza (curiosamente donde se da lo intelectual). Como consecuencia de eso hay quien piensa que el BDSM puede ser un problema más en su vida (añadido a esos otros), pero quien imagina eso es que nunca ha practicado el BDSM (o no lo ha practicado correctamente). Ser sumisa no significa que un amo te presione constantemente. Ser sumisa (incluso ser amo) significa tomarse unas vacaciones de uno mismo, abstraerte de las preocupaciones diarias o simplemente “pensar en otra cosa”. Así pues, se sincero/a, dile a tu amo/sumisa que estás pasando una mala época, encuentra ayuda donde crees que hay más problemas. Aprovecha el BDSM para hacer de tu vida, algo mejor.

firma john deybe

La paciència (La paciencia)

legit-patienceLa paciència (com la veritat) són virtuts que hauríem de lluir sense necessitat d’esforçar-nos a tenir-les. La virtut més gran d’un amo és la paciència, d’això no tinc cap dubte. Haig de reconèixer que, a vegades, algunes persones em fan perdre la paciència, però quan això succeeix em plantejo si és culpa d’elles o és culpa meva perquè, a més de no tenir la suficient paciència, no he après a comprendre els defectes o la ignorància aliena.

Al BDSM hem de tenir paciència, sobretot si arribem per primera vegada, perquè les persones que trobem, les pràctiques que provem o tot allò quan sentirem, serà diametralment diferent de tot allò que havíem imaginat. És aquí on la paciència de dominats i dominants ha de ser utilitzada com si ens anés la vida.

Molts de vosaltres llegiu relats (alguns meus) i imagineu que això és la realitat del BDSM encara que us faci por o us exciti. Després, a la realitat, sentiu una petita i inevitable decepció. Penseu una cosa: tot allò que llegiu és diferent del fet real, fins i tot això que esteu llegint ara mateix.

Voleu saber el motiu i així evitar breus (o profundes) decepcions?

Tot allò que llegiu és fruit de l’intel·lecte aliè i l’intel·lecte aliè MAI és igual al vostre. O per dir-ho d’una altra manera: no existeix l’objectivitat en l’escriptura. Qui escriu ho fa de manera subjectiva i qui ho llegeix ho fa de la mateixa manera subjectiva. Dos subjectes interpretant de maneres diferents un mateix fet.

Tot és més senzill: relaxeu-vos i reescriviu les vostres fantasies quan les feu realitat, obtindreu alguna quelcom diferent del llegit (i imaginat) però si us sobreposeu a una primera decepció o frustració, aconseguireu viure el BDSM de manera intensa i excitant. La realitat és diferent, però no és pitjor.


La paciencia (como la verdad) son virtudes que deberíamos lucir sin necesidad de esforzarnos. La mayor virtud de un amo es la paciencia, de eso no tengo ninguna duda. He de reconocer que, en ocasiones, algunas personas me hacen perder la paciencia, pero cuando eso sucede me planteo si es culpa de ellas o es culpa mía porque, además de no tener la suficiente paciencia, no he sabido comprender los defectos o la ignorancia ajena.

En el BDSM hemos de tener paciencia, sobre todo si llegamos por primera vez, porque las personas que encontremos, las prácticas que probemos o todo aquello cuanto sentiremos, será diametralmente diferente a todo cuanto habíamos imaginado. Es ahí donde la paciencia de dominados y dominantes debe ser utilizada como si nos fuese la vida en ello.

Muchos de vosotros leéis relatos (algunos míos) e imagináis que eso es la realidad del BDSM, aunque os de miedo u os excite. Después, en la realidad, sentís una pequeña e inevitable decepción. Pensad una cosa: todo cuanto leáis es diferente a lo real, incluso esto que estáis leyendo ahora mismo.

¿Queréis saber el motivo y así evitar breves (o profundas) decepciones?

Todo cuanto leéis es fruto del intelecto ajeno y el intelecto ajeno NUNCA es igual al vuestro. O por decirlo de otra manera: no existe la objetividad en la escritura. Quien escribe lo hace de manera subjetiva y quien lo lee lo hace de la misma manera subjetiva. Dos sujetos diferentes interpretando de maneras diferentes un mismo hecho.

Todo es más sencillo: relajaos y reescribid vuestras fantasías cuando las hagáis realidad, obtendréis algo diferente a lo leído (e imaginado) pero si os sobreponéis a una primera decepción o frustración, conseguiréis vivir el BDSM de manera intensa y excitante. La realidad es diferente, pero no es peor.

firma john deybe

La culpabilitat (La culpabilidad)

Nombre
Quan en aquest món que és el BDSM us disposeu a començar una acció per la qual creieu que no esteu preparats encara, llavors intenteu abstreure-us que és BDSM, intenteu obviar els perills i les conseqüències que només existeixen al vostre cap (fruit de la por i el desconeixement). Intenteu trivialitzar i us adonareu que a la vida real no estem preparats per tot allò que fem però ho fem de totes maneres, perquè no ens queda més remei. No obstant això, arribat el moment de plaer, creiem que podem aparcar alguna cosa pel que no estem preparats només perquè el plaer és quelcom que no és quotidià ni tampoc és l’aire que necessitem per respirar. Porto molts (massa) anys en el BDSM i m’he adonat del fet habitual que és negar-nos un plaer que desitgem com mai. Ens regalem milers d’excuses que són només això: excuses. Per què ho fem? Perquè estem a una societat a on ens han ensenyat que el plaer culpable és quelcom innecessari. Però resulta que el plaer culpable és plaer. I sense plaer la vida manca de tot sentit.


Cuando en este mundo que es el BDSM os dispongáis a emprender una acción para la que creáis que no estáis preparados aun, entonces intentad abstraeros de que es BDSM, intentad obviar los peligros y las consecuencias que solo existen en vuestra cabeza. Intentad trivializar y os daréis cuenta de que en la vida real no estamos preparados para muchas cosas de las que hacemos, pero las hacemos de todas formas, porque no nos queda mas remedio. No obstante, llegado el momento del placer, creemos que podemos aparcar algo para lo que no estamos preparados simplemente porque el placer es algo que no es cotidiano ni tampoco es el aire que necesitamos para respirar. Llevo muchos (demasiado) años en el BDSM y me he dado cuenta de lo habitual que es negarnos un placer que deseamos como nada en el mundo. Nos regalamos miles de excusas que son solo eso: excusas. ¿Por que lo hacemos? Porque estamos en una sociedad donde nos han enseñado que el placer culpable es algo innecesario. Pero resulta que el placer culpable es placer. Y sin placer la vida carece de todo sentido.

firma john deybe

Dubtes i carxofes (Dudas y alcahofas)

Nombre

No suporto a la gent que no sap allò que vol. Ni al BSDM ni tampoc a la vida real. Els dubtes al BDSM puc arribar a entendre’ls doncs la por al fet desconegut és allò que ens empeny a un comportament bipolar: avui si, demà no, demà passat sí. A la vida real, aquests comportaments m’avorreixen, no suporto a aquells que són incapaços d’assumir que de les decisions poden néixer les equivocacions i és per això que mai s’acaben de decidir. Potser per això cada vegada m’agrada menys implicar-me en les decisions alienes, perquè al final t’adones que no importa que aconsellis bé o no. La por fa que aquestes persones, que no saben allò que volen, només escoltin al seu jo interior tot i que semblen escoltar-te a tu amb atenció. No suporto a la gent que no sap allò que vol… i tot i que aquesta afirmació (o doble negació) sembla néixer de la ràbia o del menyspreu, res més lluny de la meva intenció. Entenc perfectament la incapacitat que els mou a dubtar: la seva vida és avorrida i els dubtes que es generen a si mateixos és l’únic fet que els emociona, tot i que saben que mai faran res. Com el gos que gaudeix més davant la perspectiva de menjar alguna cosa a menjar-la. Senzillament no els suporto de la mateixa manera que no suporto les carxofes arrebossades o a la gent que veu vídeos a tot volum en el seu mòbil a un bar. Deu ser que m’estic tornant vell.


No soporto a la gente que no sabe lo que quiere. Ni en el BSDM ni aun menos en la vida real. En el BDSM puedo llegar a entenderlo pues el miedo a lo desconocido es lo que nos empuja a un comportamiento bipolar: hoy si, mañana no, pasado mañana si. En la vida real, esos comportamientos me aburren, no soporto a aquellos que son incapaces de asumir que de las decisiones pueden nacer las equivocaciones y es por eso que nunca se acaban de decidir. Quizás por eso cada vez me gusta menos implicarme en las decisiones ajenas, porque al final te das cuenta que no importa lo bien que aconsejes o no. El miedo hace que esas personas que no saben lo que quieren solo escuchen a su yo interior aunque parecen escucharte atentamente. No soporto a la gente que no sabe lo que quiere y aunque esta afirmación (o doble negación) parezca nacer de la rabia o del desprecio, nada más lejos de mi intención. Entiendo perfectamente la incapacidad que les mueve a dudar: sus vidas son aburridas y las dudas que se generan a si mismos son lo único emocionante, aunque son conscientes que nunca harán nada. Como el perro que disfruta más ante la perspectiva de comer algo a comerlo. Simplemente no les soporto de la misma manera que no soporto a las alcachofas rebozadas o a la gente que ve vídeos a todo volumen en su móvil en un bar. Debe ser que me estoy volviendo viejo.

firma john deybe