Allò important és el “com”, no el “que” (Lo importante es el “como”, no el “que”)

CastigoHi ha gent que creu que aprendre consisteix a preguntar constantment però en realitat l’acte d’aprendre succeeix quan s’escolta. Acostuma a passar amb aquell tipus d’alumne que creu saber massa o que creu que el seu professor d’universitat és el seu col•lega de Facebook amb qui anirà de cerveses en acabar la classe. Hi ha gent que vol aprendre i creuen que estan en un debat televisiu sense adonar-se que per aprendre cal ser l’espectador assegut en el seu sofà a l’altre costat de la televisió, sense veu (encara que amb vot). Si a això li sumem la impaciència o la desconfiança llavors tenim als pitjors alumnes de tots. Aquells que et fan perdre la paciència en deu minuts.

Quan eduques a algú com a amo, ho eduques en la convicció de pensar-te que ets un mestre que tot ho sap. Jo no ho sé tot però sí que és com funcionen certs mecanismes per aconseguir l’èxit. Quan eduques a algú has de marcar clarament els límits del que ha de ser i no (sobretot al principi) per evitar debats que no porten a res i fer que la submisa es focalitzi només en aprendre.

Perquè el que no saben és que no és important el que aprenguin sinó que l’important és que aprenguin a escoltar i que aprenguin a mossegar-se la llengua encara que creguin tenir raó.


(Traducción al castellano) Hay gente que cree que aprender consiste en preguntar constantemente cuando en realidad el acto de aprender sucede cuando se escucha. Suele suceder con aquel tipo de alumno que cree saber demasiado o que cree que su profesor de universidad es su colega de Facebook con quien van a irse de cervezas al acabar la clase. Hay gente que quiere aprender y creen que están en un debate televisivo sin darse cuenta que para aprender hay que ser el espectador sentado en su sofá al otro lado de la televisión, sin voz (aunque con voto). Si a eso le sumamos la impaciencia o la desconfianza entonces tenemos a los peores alumnos de todos. Aquellos que te hacen perder la paciencia en diez minutos.

Cuando educas a alguien como amo, lo educas en la convicción de quien cree ser un maestro que todo lo sabe. Yo no lo sé todo pero sí que se cómo funcionan ciertos mecanismos para conseguir el éxito. Cuando educas a alguien tienes que marcar claramente los límites de lo que debe ser y no (sobre todo al principio) para evitar debates que no llevan a nada y hacer que la sumisa se focalice simplemente en aprender.

Porque lo que no saben es que no es importante lo que aprendan sino que lo importante es que aprendan a escuchar y que aprendan a morderse la lengua aunque crean tener razón.

L’esport i el BDSM (El deporte y el BDSM)

Tot i que i que sembla confús el títol d’aquest text, no parlaré avui del BDSM com a esport sinó més aviat comparat amb alguns esports. El tema m’ho suggereix l’adorable submisa que pren apunts (també és gimnasta d’una flexibilitat que espanta com podeu veure a les fotos). Suposo que té raó perquè qui subscriu mai s’havia adonat de la similitud entre aquelles entrenadores de gimnàstica russes dels 70s (o l’entrenadora de natació sincronitzada a la qual van acabar denunciant entre totes les seves pupil·les per “crueltat innecessària”). Potser aquests entrenadors del passat, present i futur hagin hagut de ser cruels fins a l’extenuació per aconseguir l’excel·lència que se’ls requereix. Que els diferencia d’un amo o una ama? No massa, en realitat.

El suggeriment d’aquesta submisa es refereix més al com que al qui. La disciplina, l’esforç, el dolor, la tenacitat, els resultats… tot en els esportistes d’alt rendiment hauria d’estar alineat amb allò que exigim d’una submisa (o viceversa). La qual cosa em porta a reflexionar que en aquesta sort de comparació, la submisa no competeix ni contra l’amo ni contra altres submises sinó contra si mateixa. La superació personal d’una submisa és una de les recompenses que obté. La submisa se senten orgullosa després d’una sessió. Com l’esportista que ha aconseguit saltar uns metres més enllà o clavar una figura de gimnàstica mereixedora d’un deu.

I el dolor… pel que sembla a les gimnastes els hi agrada sentir el dolor perquè això significa una mena de reconeixement de l’esforç que fan. Us sona això a “submisa”?

Tot això em porta a una altra reflexió. Ens esforcem tant en tot allò que fem a la vida? Per descomptat que no. Tan alt nivell d’exigència seria emocionalment insostenible. Focalitzem l’exigència en allò que ens causa més plaer i orgull. El cuiner, l’escriptora, la gimnasta, el futbolista, l’amo, la mare o la submisa. Tots s’esforcen per ser els millors a les seves respectives pràctiques però només en això. Potser ens focalitzem en dos o tres aspectes fonamentals de la nostra personalitat, però no en tots. No seria sostenible, així de senzill.

Competiu, si… però no en totes les competicions ni sempre amb la mateixa intensitat. No malgasteu les vostres energies pretenent ser perfectes en tot perquè quan hem guanyat totes les medalles d’or ja no ens quedarà a on competir.


(Traducción al castellano) Aunque el título de este post parece confuso, hoy no hablaré del BDSM como deporte sino comparado con algunos deportes. El tema me lo sugiere esa adorable sumisa que toma apuntes (también es una gimnasta de una flexibilidad que asusta como podeis ver en las fotos). Supongo que tiene razón porque quien suscribe nunca se había dado cuenta de la similitud entre aquellas entrenadoras de gimnasia rusas de los 70s (o esa entrenadora de natación sincronizada a la que acabaron denunciando entre todas sus pupilas por “crueldad innecesaria”). Puede que esos entrenadores del pasado, presente y futuro debiesen ser crueles hasta la extenuación para conseguir la excelencia que se les requiere. ¿Qué les diferencia de un amo o un ama? No demasiado, en realidad.

Aunque en realidad, la sugerencia de esta sumisa se refiere mas al como que al quién. La disciplina, el esfuerzo, el dolor, la tenacidad, los resultados… todo en los deportistas de alto rendimiento debería estar alineado con lo que se de requiere una sumisa. Lo que me lleva a reflexionar que en esta suerte de competición deportiva, la sumisa no compite ni contra el amo ni contra otras sumisas sino contra sí misma. La superación personal de la sumisa es una de las recompensas que obtiene, la mayoría de sumisas se sienten orgullosas después de una sesión. Como la deportista que ha conseguido saltar unos metros más allá o clavar una figura de gimnasia merecedora de un diez.

Y el dolor… al parecer a las gimnastas les gusta sentir el dolor porque eso significa una suerte de reconocimiento del esfuerzo que hacen. ¿Os suena eso a “sumisa”?

Todo esto me lleva a otra reflexión. ¿Nos esforzamos tanto en todo cuanto hacemos en la vida? Por supuesto que no. Tal nivel de exigencia en todo sería emocionalmente insostenible. Focalizamos la exigencia en aquello que nos causa un gran placer y orgullo. El cocinero, la escritora, la gimnasta, el futbolista, el amo, la madre o la sumisa. Todos se esfuerzan por ser los mejores en sus respectivas prácticas pero solo en eso. Quizás nos focalizamos en dos o tres aspectos fundamentales de nuestra personalidad, pero no en todos. No sería sostenible, así de simple.

Competid, claro… pero no en todas las competiciones ni con la misma intensidad. No malgastéis vuestras energías pretendiendo ser perfectos en todo porque cuando hayamos ganado todas las medallas de oro ya no nos quedara donde competir.

Educació i disciplina

CapturaÉs necessari una disciplina estricta per aconseguir una bona educació a una submisa? Potser si, potser no. Hi ha tant tipus d’educacions possibles com submises possibles. Moltes submises necessitaran una disciplina laxa mentre altres submises necessitaran una disciplina severa a inflexible. Des del meu punt de vista, la disciplina ha de ser més severa quan més dubtes té la submisa. Si ens relaxem amb una submisa atacada per milers de pors llavors la submisa ficarà els seus dits a qualsevol forat de la nostra cuirassa i ens la traurà. Com saber quina mena de disciplina necessita cada submisa? En primer lloc penseu en termes d’injustícia: mai sigueu injusts. La qual cosa no vol dir que sigueu sempre comprensius. És a dir, Si sou amos no us deixeu portar pels desitjos de qui no coneix ni a on té la seva mà esquerra. Sigueu inflexibles, maneu de manera innegociable i poseu a la submisa al lloc que li correspon: als vostres peus. Si no ho feu així, estareu deixant que el cotxe el porti algú que no sap conduir i les possibilitats de tenir un accident seran moltes. És just? Sí. És equitatiu? No. Però recordeu sempre, sou amos, sou professors, esteu educant, no negociant. Si la submisa vol negociar i va en contra d’allò que penseu que necessita… potser ha arribat el moment que la submisa canvií de col·legi.