Porno feminista

Interessant article de “El Pais” sobre dones rodant porno al marge dels dictats de la indústria.


Interesante articulo de “El Pais” sobre mujeres que ruedan porno al margen de los dictados de la industria.

Nombre.jpg
Punxa al titular / Pincha en el titular
Anuncis

Llàgrimes a la pluja (Lágrimas en la lluvia)

tumblr_ldvvy3QLJP1qe0eclo1_r7_500

Hi ha dies que no se que escriure. Des que em vaig proposar publicar un post al dia (com a mínim durant un any) he intentat no faltar a la meva cita amb vés a saber qui. Després hi ha dies, com avui, que no saps exactament que has d’escriure ja sigui perquè penses que ja no et queda de què escriure, o perquè et donen una mala noticia i t’adones que qualsevol cosa que escriguis, estarà fora de context. Hi ha dies que t’aixeques i dubtes ni tan sols si val la pena escriure. Però després, les notícies dolentes s’esvaeixen al temps com les famoses llàgrimes a la pluja. Tanmateix per això, hem de continuar escrivint. Perquè passi allò que passi, les coses continuen.


(Traducción al castellano) Hay días que no se qué escribir. Desde que me propuse publicar un post al día (como mínimo durante un año) he intentado no faltar a mi cita con vaya usted a saber quién. Luego hay días, como hoy, que no sabes exactamente qué has de escribir, ya sea porque piensas que no te queda nada sobre que escribir, o porque te dan una mala noticia y te das cuenta que cualquier cosa que escribas, estará fuera de contexto. Hay días en que te levantas y dudas tan siquiera si vale la pena escribir. Pero después, las malas noticias se diluyen en el tiempo como las famosas lágrimas en la lluvia. Precisamente por eso, hemos de continuar escribiendo. Porque pase lo que pase, las cosas continúan.


“I’ve seen things you people wouldn’t believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. Time to die.”

Secretary

sec.jpgMoltes persones creuen que el BDSM s’ha fet popular amb la saga de “50 ombres d’en Grey” (pel•lícula i novel•les), altres recorden el BDSM com a part de la cultura popular al cinema amb “9 1/2 semanas” o “El cuerpo del delito”. Pero no es així, des del meu punt de vista, la pel•lícula que va servir per normalitzar el BDSM en un entorn comercial va ser “Secretary”. Parlant només de cinema, mentre “9 1/2 semanas” era un videoclip, “El cuerpo del delito” va resultar un thriller detectivesc amb insufles BDSM per apujar audiència (recordem que Madonna era la protagonista) i “50 ombres d’en Grey” és un pamflet propi de novel•la rosa. No obstant això, qui hagi vist “Secretary” recordarà la pel•lícula perquè tenia ben poc de la lleugeresa de les altres i a més el BDSM estava dins d’un context normal i al mateix temps dins d’una història interessant, estimulant i fins i tot divertida. De què va “Secretary”? La història, a priori, és ben simple, un executiu contracta a una secretària (una mica maldestra) amb la qual s’enfada constantment i a la qual estreny les rosques per la incapacitat manifesta d’ella per exercir el seu treball, i és en aquest procés que ella comença a sentir plaer per aquesta humiliació i acaba cada vegada mes sotmesa mentre el seu cap comença a sentir plaer per aquest poder desmesurat sobre la seva secretària. Allò millor de la pel•lícula és que demostra que encara que tots dos poden obtenir plaer en un entorn BDSM i laboral, també ens ensenya que les reaccions poden ser diferents, mentre ella ho integra i ho gaudeix, ell l’estigmatitza i li fa sentir culpable. “Secretary” és una pel•lícula que funciona a molts nivells, té moltes capes i és divertida i intel•ligent. Oblideu “50 ombres de Grey” i recupereu “Secretary”. I no us estranyeu si el protagonista de “Secretary” té per cognom… Grey.


(Traducción al castellano) Muchas personas creen que el BDSM se ha hecho popular por la saga de “50 sombras de Grey” (película y novelas), algunos creen que el BDSM como parte de la cultura popular en el cine comenzó con “Nueve semanas y media” o “El cuerpo del delito”. Desde mi punto de vista, la película que sirvió para normalizar el BDSM en un entorno comercial fue “Secretary”. Ciñéndonos al cine, mientras “9 ½ semanas” era un videoclip, “El cuerpo del delito” resultó un thriller detectivesco con insuflas BDSM para conseguir audiencia (recordemos que Madonna era la protagonista) y “50 sombras de Grey” es un panfleto propio de novela rosa.  No obstante, quien haya visto “Secretary” recordará la película porque tenía bien poco de la ligereza de las otras y además el BDSM estaba dentro de un contexto normal y al mismo tiempo dentro de una historia interesante, estimulante e incluso divertida. ¿De que va “Secretary”? La historia, a priori, es bien simple, un ejecutivo contrata a una secretaria (un poco torpe) con la que se enfada y a la que aprieta las tuercas por la incapacidad manifiesta de ella por desempeñar su trabajo, y es en este proceso que ella comienza a sentir placer por esa humillación y acaba cada vez mas sometida mientras el jefe comienza a sentir placer por ese poder desmedido sobre su secretaria. Lo mejor de la película es que demuestra que aunque ambos pueden obtener placer en un entorno BDSM y laboral, también nos enseña que las reacciones pueden ser diferentes, mientras ella lo integra y lo disfruta, el lo estigmatiza y le hace sentir culpable. “Secretary” es una película que funciona a muchos niveles,  tiene muchas capas y es divertida e inteligente. Olvidad “50 sombras de Grey” y recuperad “Secretary”. Y no os extrañéis si el protagonista de “Secretary” se apellida… Grey.

BDSM i cinema (segona part, dels 80s a l’actualitat)

Gwendoline-372438603-largeAquí teniu la continuació de la llista de pel·lícules comercials relacionades amb el BDSM (no confongueu amb pel·lícules sobre BDSM). Mentre a la dècada dels 60s i 70s, les pel·lícules relacionades amb BDSM eren quasi totes europees, als 80 i fins ara ens trobem que les pel·licules són majoritàriament americanes. Curiós… oi? Canvi de mentalitat, potser.

Gwendoline (Just Jaeckin, 1983). Una altra pel·lícula de l’especialista Just Jaeckin que aquí adapta un còmic d’aventures amb molts referents propers al fetitxisme, el cartell de la pel·lícula ja era tota una declaració d’intencions. Pot ser que no apreneu massa amb aquesta ximpleria però podeu fer uns riures intentant recrear alguna de les escenes en la intimitat de les vostres llars. La resta és porno tou típic dels 70s que ha resistit molt malament el pas dels anys.

Videodrome (David Cronenberg, 1983). De la mateixa manera que Buñuel, David Cronenberg també és un director que tracta també moltes vegades amb temes relacionats amb D/s. En aquest cas la història es decanta mes pel masoquisme i el poder del vouyerisme. Inesborrable l’escena de Deborah Harry (la cantant de Blondie) cremant-se el pit amb un cigarret.

Terciopelo Azul (David Lynch, 1986). Magnífica pel·licula d’en David Lynch que, des d’una òptica surrealista, tracta molts temes, inclosos la dominació forçada d’en Frank sobre Dorothy i la contemplació passiva (voyeurisme) d’en Jeffrey (que l’excita de manera sexual). Inclou molts elements associats al D/s.

El cuerpo del delito (Ulrich Edel, 1993). Penós thriller amb Madonna i Willem Dafoe que inclou moltes escenes de BDSM entre els dos protagonistes. És una pena que tracti el tema del BDSM com quelcom perillós, de fet desencadena una mort que és la que mou al detectiu que interpreta Willem Dafoe a investigar a la Madonna. És interessant per les pràctiques que es mostren (per primera vegada a una pel·lícula comercial d’aquesta mena).

Crash (David Cronenberg, 1996). Un altre pel·lícula de Cronenberg i potser la millor sobre fetitxismes, en aquest cas fetitxisme sobre els accidents i les seves seqüeles. Impressionant reflexió sobre fins a on podem arribar per trobar allò que necessitem i, sobretot, reflexió sobre com tenim desitjos que ni tan sols nosaltres coneixem

Eyes Wide Shut (Stanley Kubrick, 1999). Tot i no ésser una pel·lícula sobre D/s de manera literal crec que és una de les millors pel·lícules a on s’explica allò que no funciona a una parella i allò que la parella cerca per fer que la seva vida sexual sigui més interessant partint sempre de la base que el BDSM és una extensió de la nostra identitat en el sexe. I a més és d’en Kubrick. Que més es pot demanar?

Quills (Philip Kauffman, 2000). Una de les pel·lícules que millor explica la personalitat del Marquès de Sade des de l’òptica dels darrers anys de la seva vida quan en Sade esta a un asil mental a on envien a un metge per veure si poden curar les seves “desviacions”. Molt recomanable.

Secretary (Steven Shainberg, 2002). Una de les pel.licules comercials que millor expliquen la una relacio de Dominacio/submisio sobretot desde el punt de vista d’una persona que no coneix res i que a mes es introduit per una submisa a aquest mon. Interesantisima reflexió sobre l’equilibri de poders i una fantàstica pel.licula comercial que normalitza aquest tipus de practiques. La millor, potser.

50 ombres d’en Grey (Sam Taylor-Johnson, 2015). El despropòsit absolut, No es que la pel.licula sigui dolenta (que ho es) sinó que a mes el plantejament es del tot inverosimil. Un amo atractiu, ric e irresistible sedueix una submisa verge. Es pot plantejar una relació BDSM en termes mes absurds i extrems? Dona igual que en Grey no fos amo dons ella cauria igualment al seus peus. Ella i qualsevol altre dona. La pel.licula a mes te diàlegs del tot absurds que la converteix en una de les millors comèdies de l’any. L’unica cosa bona es que desperta la curiositat sobre el BDSM a la gent

BDSM i cinema (primera part, anys 60-70)

Bella_de_d_a_Belle_de_jour-275373593-largeUna de les maneres més senzilles d’entendre allò que és el BDSM és veure qualsevol pel·licula que tracti sobre aquest tema de manera seria i amb elements que ens facin reflexionar sobre tot això. Pel·licules sobre BDSM (o D/s) hi ha moltes i com a tot ampli ventall hi ha bones i dolentes. Aquí us deixo una llista (segurament manquen moltes) de pel·licules comercials que quasi tots coneixem, fàcils de trobar a la xarxa (he fugit de rareses difícils de trobar) i ordenades per any. Els títols en la majoria estan en castellà perquè no es van doblar mai al català i és com es van estrenar al nostre país. Avui poso pel·lícules del 60s i 70s. Dema posaré una llista de pel·licules dels 80s a l’actualitat.

Belle de Jour (Luis Buñuel, 1967). Potser és l’obre mestre sobre la submissió voluntària de la dona. Aquesta pel·lícula de Buñuel explora els desitjos, cada vegada més marcats, d’una ama de casa submisa i els emmarca en la normalitat (inclosa fragilitat) d’una meravellosa Catherine Deneuve, No és tant una pel·lícula sobre BDSM (o D/s) sinó una pel·lícula sobre el procés d’embrutament d’una ama de casa que només troba a un bordell fent de prostituta allò que no troba al seu matrimoni (a on esta anul·lada)

El ultimo tango en París (Bernardo Bertolucci, 1972). És aquesta una pel·lícula sobre una relació D/s? Si i no, Realment no ho és però la descripció de com el personatge masculí s’apodera de la voluntat de la dona per portar a terme tot allò que havia desitjat (a l’ocàs de la seva vida) és una interessant e intel·ligent reflexió sobre allò que volem i no hem aconseguit. I a més hi és en Marlon Brando a una de les interpretacions més potents de la seva carrera.

Historia de O (Just Jaeckin, 1974). Que dir d’aquesta pel·lícula de soft porno d’en Jaeckin? Poca cosa. Com pel·lícula deixa molt a desitjar i s’emmarca a la corrent de porn “artístic” dels 70 (Emannuelle) però no té cap valor cinematogràfic mes enllà de la pura anècdota. Com pel·lícula sobre el BDSM és més interessant perquè esta basada en una obra que sí que tracta el tema de manera profunda. És a dir, que veieu aquesta pel·lícula mirant el fons i mai la forma.

Portero de Noche (Liliana Cavani, 1974). Interesant reflexio sobre el canvi de rols de manera foçada. L’esposa d’un conegut director d’orquestra nord-americà reconeix en el porter nocturn de l’hotel a l’oficial de les SS nazis que la custodiava durant el seu internament i del que es va convertir en amant de manera forçada. La dona farà allò impossible per venjar-se fent de l’home el seu “submís”. Impressionants interpretacions de Dirk Bogarde i Charlotte Rampling

Salo o los 120 dias de Sodoma (Pier Paolo Passolini, 1975). L’obra mestra de Passolini tracta sobre les pràctiques masoquistes que fan uns italians a la república de Salo durant l’ocupació Nazi. És una pelicula realment difícil de digerir i esta més centrada al masoquisme (i la filosofia del marques de Sade) que al tema BDSM realment. De tota manera és un clàssic del tema que hem de veure per comprendre a on hi son els nostres límits.

El imperio de los sentidos (Nagisa Oshima, 1976). El clàssic de Oshima tracta sobre una relació sexual entre dues persones i com anar més enllà a la recerca del plaer els hi fa entrar a mons molt propers al BDSM amb conseqüències tràgiques. Personalment la trobo molt interessant no tant per allò que conta sinó per com ho conta, amb una senzillesa i sensibilitat increïbles. Imprescindible.

Ese oscuro objeto del deseo (Luis Buñuel, 1977). Una nova pel·lícula de Buñuel que tracta sobre obsessions i fetitxismes. Potser no és una pel·lícula que parla del BDSM però cal veure-la per entendre que és el que ens mou a segons que persones a fer segons que coses (sobre tot en allò que respecta a les malsanes obsesions)

Bilbao (Bigas Luna, 1978). Interessant tour de force d’en Bigas Luna que explora els desitjos ofegats d’un home cap a una prostituta a qui segestra i a on el fetitxisme fa aparició d’una manera força explicita a la pel·lícula lligat sempre amb els desitgos sexuals (aquest tema, d’altra manera, també va ser posat al cinema per Almodovar a “Átame”)