Escriure o explicar (Escribir o explicar)

NombreCom més escric sobre quelcom, menys ganes tinc després de tornar al tema. En algunes ocasions escric la meva opinió (personal i segurament equivocada) sobre alguna cosa en aquest blog i després algú m’envia un correu per qüestionar-me o preguntar-me sobre allò que he escrit. No els culpo, jo també sóc curiós respecte a les idees alienes. Però quan escrius alguna cosa i poses un punt al final d’un llarg paràgraf, entens que has dit tot allò que volies dir. Aquest és el meu cas. Punt final.

De vegades, a més de tenir una opinió segurament equivocada també tinc un caràcter de merda.


(Traducción al castellano) Cuanto más escribo sobre algo menos ganas tengo después de volver a ello. En algunas ocasiones escribo mi opinión (personal y seguramente equivocada) sobre algo en este blog y entonces alguien me escribe un correo para cuestionarme o preguntarme sobre lo que he escrito. No les culpo, yo también soy curioso respecto a las ideas ajenas. Pero cuando escribes algo y pones un punto al final de un largo párrafo, entiendes que has dicho todo cuanto querías decir. Ese es mi caso. Punto y final.

A veces, además de tener una opinión seguramente equivocada también tengo un carácter de mierda.

Anuncis

Protegits per la ficció (Protegidos por la ficción)

ficcion8-1De vegades em qüestiono perquè les estadístiques del meu twitter -o d’aquest blog- reflecteixen que molta gent entra a llegir però són pocs (o ningú) aquells que hi interactuen (de manera virtual), és a dir, no li donen “m’agrada” al meu perfil de Facebook ni deixen comentaris aquí ni tampoc m’afegeixen a twitter. Enteneu-me, el meu ego pot resistir tot això, aquest text no va de mi ni tampoc de les meves necessitats. Al final he entès que la gent, a diferència de jo com “amo”, no en tenen de perfils “alternatius”. Si m’afegeixen a Facebook o deixen un comentari aquí, creuen que qualsevol els veurà i els jutjarà perquè llegeixen coses d’un amo de veritat. La meva reflexió és la següent: quan va succeir el fenomen de “50 ombres d’en Grey” la gent confessava obertament que anava al cinema o havia llegit el llibre, sense cap rubor i fins i tot amb certa fatxenderia. Podem treure pit davant una ficció perquè creiem que només parlem de la forma de la ficció. En canvi, això és real, la gent mai dirà pública (ni virtualment) que està interessada en BDSM o que llegeix blogs de BDSM perquè vol iniciar-se. La ficció és pública perquè aquesta mateixa ficció ens protegeix. Hauria de ser a l’inrevés, no penseu?


(Traducción al castellano) A veces me pregunto porque las estadísticas de mi twitter -o de este blog- reflejan que mucha gente entra a leer pero en cambio son muy pocos los que interactúan de manera virtual, es decir, no le dan “me gusta” a mi perfil de Facebook ni dejan comentarios aquí ni tampoco me añaden en twitter. Mi ego puede resistir eso, este post va por otro lado. Al final he entendido que la gente, a diferencia de mí, no tiene perfiles donde nadie sabe quiénes son. O sea, si me añaden a Facebook o dejan un comentario aquí, creen que cualquiera les verá y les juzgará porque hablan con un amo. Mi reflexión es la siguiente: cuando sucedió el fenómeno de “50 sombras de Grey” la gente confesaba que iba al cine o había leído el libro, sin ningún rubor e incluso con cierta chulería. Es lógico, podemos sacar pecho ante una ficción porque en el fondo creemos que estamos hablando de la forma de la ficción. En cambio, esto es real, la gente nunca dirá pública (ni virtualmente) que está interesada en el BDSM o que lee blogs de BDSM porque quiere iniciarse. La ficción es pública porque esa misma ficción nos protege. Es curioso ¿debería ser al revés, no?

Conceptes (Conceptos)

JeepIVI_02_1000Des del punt de vista conceptual, un bloc no és mes que un repositori a on deixar anar textos per què la gent els pugui llegir (o no). No té cap esperit de res més enllà de l’ús que el vulguis donar doncs un bloc pot ésser un diari, una tenda de modes o un lloc a on els frikis discuteixen sobre el Senyor dels Anells. De fet el bloc és només una eina tan flexible com una gimnasta bielorussa. El cas és que quan vaig començar aquest bloc vaig enfocar-ho com una ajuda (innocent que soc) cap a la gent que no en sàpigues de BDSM però al final la mateixa inèrcia del bloc m’ha portat a oblidar les tècniques i els consells per a ficar-me a reflexions sobre que fem i perquè ho fem (i moltes vegades allunyades del BDSM). És la flexibilitat de l’eina (el bloc) la que ens permet fugir d’estudi per escriure només allò que volem dir i no allò que creiem que la gent vol llegir. De fet, si ho mireu bé és una contradicció doncs el bloc sempre és una cosa personal (e inclòs intima), com el diari d’un adolescent amagat a un calaix però acaba essent una cosa publica a on no controles res doncs qualsevol tipus de persona des de qualsevol banda del món a qualsevol hora pot venir a llegir-te. I quan més global és el bloc, més íntim el converteixes. Per què? Un misteri.


(Traducción al castellano) Desde el punto de vista conceptual, un blog no es mas que un repositorio donde dejar caer textos para que otras personas los puedan leer (o no). Carece de todo espíritu mas allá del uso que le quiera dar cada uno pues un blog puede ser un diario, una tienda de modas o un ligar donde unos frikis discuten sobre El Señor de los Anillos. De hecho, un bloc es una herramienta tan flexible como una gimnasta bielorusa. El caso es que cuando comencé este blog lo enfoque como una ayuda (inocente que es uno) hacia las personas que desconociesen el mundo del BDSM pero al final la propia inercia del medio me ha llevado a olvidar hablar de técnicas o consejos para ponerme a reflexionar sobre que hacemos y por qué lo hacemos (temas alejados del BDSM muchas veces). Es la flexibilidad de la herramienta (el blog) la que nos permite escapar para escribir solo aquello que queremos expresar y no aquello que creemos que la gente desea leer. De hecho si lo pensáis bien es una contradicción atendiendo a que un blog es una cosa personal (incluso íntima), como el diario de un adolescente escondido en un cajón pero que acaba siendo algo publico donde no controlas absolutamente nada atendiendo a que cualquier tipo de persona desde cualquier parte del mundo a cualquier hora puede venir a leerte. Y cuando mas global es el blog, mas intimo lo convierte. ¿Por qué? Un misterio.

Des de la meva tablet (Desde mi tablet)

CapturaEscric des de la meva tablet, tot estirat al llit, són les tantes de la nit, escric aquestes mateixes línies o qualsevol altre text passat i llavors imagino si algú em llegirà i com deu ser aquest lector o quines motivacions li han portat fins aquí. Tots busquem alguna cosa, no ens enganyem. No em qüestiono per quin motiu escric allò que escric. Escriure sobre BDSM és alliberador, significa en certa manera verbalitzar allò que mai seràs capaç de verbalitzar amb ningú. Vosaltres m’enteneu, amos i submises, amagats a l’armari més fos i difícil d’obrir. Proveu a escriure a veure què passa.


(Traducido al castellano) Escribo desde mi tablet,  estirado en mi cama a las tantas de la noche, escribo estas líneas o cualquier otro texto pasado y es entonces cuando imagino si lo leerá alguien y como es ese lector o que motivaciones le han traído hasta aquí. Todos buscamos algo, desengañémonos. No me pregunto el porque de lo que escribo. Escribir sobre BDSM es liberador, significa en cierta manera verbalizar lo que nunca podrías verbalizar con nadie. Muchos de vosotros me comprenderéis, amos y sumisas, encerrados en el armario más oscuro y difícil de abrir. Probad a escribir, a ver que sucede.

Bilingüisme, disciplina i humor

att00355

Renovar-se o morir
De vegades el meu cervell curtcircuita d’una manera que no arribo a entendre, succeeix que començo a reescriure tot allò que faig o penso, com si el conformisme fos només una vulgar paraula sense sentit ni embranzida. Em moc cada dia en moto cap a la feina i resulta que soc incapaç d’agafar més de tres dies seguits el mateix carrer, tampoc puc menjar allò mateix dos dies seguits ni beure la mateixa beguda, la gent m’emociona tant com m’avorreix. M’apassiona el cinema però em costa seguir una pel·lícula fora d’un recinte cinematogràfic doncs els meus dits oprimeixen sense adonar-se el botó de pausa al comandament a distància i m’oblido de la pel.licula per posar-me a fer una altra cosa. No se si és impaciència o inconformisme o només que m’avorreixo amb massa facilitat. Amb aquest blog passa el mateix, fa uns mesos que escric i ja vull canviar-ho, tot i que el resultat s’apropa força a allò que tenia al cap abans de publicar el primer text.

A partir d’aea publicaré alguns textos traduïts al castellà (només els que em semblin rellevants). Per quin motiu? Una de les raons per les quals vaig començar aquest blog és obligar-me escriure en català (que no és la meva llengua materna) però també m’he adonat que algunes persones no entenen el català però els hi interessa allò de què parlo. Potser un nacionalista d’aquí argumentaria que pel mateix motiu hauria de també traduir-ho a l’anglès que és la llengua més llegida i escrita. Algun nacionalista d’allà em diria que és una falta de respecte escriure exclusivament en català quan puc fer-ho en castellà i arribaria a la mateixa gent (i a més). Passo de nacionalismes, faig les coses perquè em vénen de gust, no perquè pertany a un ramat d’ovelles amb les quals no m’identifico (ni les blanques ni les negres).

Un altre d’aquests canvis que no interessen a ningú mes que al mi (sóc conscient) és el fet d’escriure dia rere dia. Obligar-te a escriure cada dia és una disciplina necessària si tens un objectiu però no crec que aquest objectiu fos positiu si al final acabes escrivint simples pensaments que tampoc aporten res (ni fins i tot a tu mateix). Si estàs constipat has de quedar-te a casa i no anar esternudant pel carrer.

El tercer canvi és l’enfocament. Em considero una persona amb un gran sentit de l’humor, fins i tot encara que ningú es rigui. I això no es tradueix en aquest blog on em fa l’efecte que perdo part de la meva personalitat.

Bilingüisme, disciplina menys estricta i mes humor. Aquests són els meus propòsits a partir d’avui, uns propòsits que mai arribaré a complir. Però així som els éssers humans, ruca perque si


Renovarse o morir (traducido al castellano)

Algunas veces mi cerebro cortocircuita de alguna manera que no soy capaz de entender y entonces comienzo a reescribirme en todo cuanto hago o pienso, algo parecido a que el conformismo no fuese mas que una vulgar  palabra sin sentido ni empuje. Voy en moto cada día a trabajar y no puedo escoger mas de tres días seguidos la misma calle, tampoco comer lo mismo ni beber lo mismo, la gente me emociona tanto como me aburre. Me apasiona el cine pero me cuesta seguir una película fuera del recinto cinematográfico porque mis dedos oprimen de manera inconsciente el botón de pausa en el mando a distancia y me dedico a cualquier otra cosa. No se si es impaciencia o inconformismo. Quizás sea algo tan simple como que me aburro con facilidad. Con este blog pasa lo mismo, llevo unos meses escribiendo y ya quiero cambiarlo todo a pesar de que es lo que tenía en mente desde que publiqué el primer texto.

A partir de ahora intentaré publicar el texto en catalán y también traducido al castellano (solo lo que se me antojen relevantes) ¿Por qué? Uno de los motivos por los que comencé este blog es obligarme a escribir en catalán (que no es mi lengua materna) pero es en este camino que también he aprendido  que a muchas personas (que no entienden el catalán) les interesa aquello de lo que hablo.. Algún nacionalista de aquí argumentaría que por el mismo motivo debería también traducirlo al inglés que es la lengua mas leída y escrita. Algún nacionalista de allá diría que es una falta de respeto escribir solo en catalán cuando puedo hacerlo en castellano y llegaría a la misma gente (e incluso a más). Pero resulta que paso de nacionalismos, hago las cosas porque me apetecen, no porque pertenezca a un rebaño de ovejas con las que no me identifico (ni las blancas ni las negras).

Otro de estos cambios que no interesan a nadie mas que a mi (soy consciente) es el hecho de escribir cada día. Obligarte a escribir cada día es una disciplina necesaria si tienes un objetivo pero no creo que este objetivo sea algo bueno si al final resulta que acabas escribiendo simples pensamientos que aportan poco o nada (fuera de mi mismo). Si estás resfriado debes quedarte en casa y no ir estornudando por la calle.

El tercer cambio es el enfoque. Me considero una persona con un gran sentido del humor, incluso aunque nadie se ría. Y eso no se traduce en este blog donde me da la impresión que pierdo parte de mi personalidad.

Bilingüismo, disciplina menos estricta y mas humor. Estos son mis propósitos a partir de hoy, unos propósitos que seguramente no llegaré nunca a cumplir. Pero así somos los seres humanos, cenutrios por naturaleza.

Propòsits

vintage-blindfold-typrewritersQuan vaig començar aquest bloc vaig fer propòsit d’escriure dia rere dia (sense faltar ni un), fos allò que fos la cosa que escrigués. Aquesta promesa d’escriure dia rere dia naixia com a exercici d’una disciplina que mai he tingut en altres ordres de la meva vida. No ho he aconseguit tot i que aquestes eines virtuals et permeten programar els escrits perquè es publiquin a una hora i a un dia. No importa el fet pel qual no he pogut escriure cada dia, la cosa important és que no he pogut fer allò que volia. A certes parts de la vida, com a qualsevol part de la vida mateixa (com un tot), ens proposem fer tantes coses que el temps (que no és objectiu) ens acaba impedint fer alguna. Possiblement alguns de vosaltres heu entrat a aquest bloc encuriosits i haureu dit “he de provar això del BDSM” però no ho heu fet perquè no teniu temps o no teniu ganes o no teniu valor (o totes tres coses alhora). D’acord, no passa res. Teniu la resta de la vostra vida per intentar-ho de la mateixa manera que jo avui puc tornar a fer-me el sòlid propòsit de no passar un dia sense escriure a aquest bloc. Jo ho intentaré… i vosaltres? Excuses en tenim per escollir. I moltes.

Preguntes (i)lògiques

imagesPel fet d’estar a les xarxes socials (o tenir un blog), moltes persones em fan preguntes des del (aparent) desconeixement d’allò que és un amo o significa el BDSM. Ho entenc i sempre intento contestar malgrat el (lògic) ridícul d’algunes preguntes. El que més em provoca sorpresa és que quasi tothom em pregunta si sóc un “amo professional” o “cobro per sessions”. Per descomptat que hi ha gent professional (com Amos poca gent, un número gairebé residual) que cobren per això però el que em sorprèn realment és que la gent creu que per tenir un blog o escriure relats sobre BDSM sóc algú que viu d’això. Volguts meus… no sigueu ingenus. És tan impossible viure del BDSM com viure d’allò que escrius en Internet. Les aficions també existeixen… ho sabíeu? Hi ha en Internet milers de planes sobre qualsevol tema, des de col·leccionistes de trens a senyores que fan quadrets de gats amb punt de creu. Però ningú es pregunta si són professionals. Per què? És fàcil… el col·leccionisme de trens o el punt de creu és conegut i forma part fins i tot de la cultura popular. El BDSM (encara) no.