La suma que resta

Captura222

En una ocasió vaig conèixer a una vegetariana, era una dona perfecta (com a mínim vista des de l’òptica de les meves cinc diòptries) tot i que era vegetariana. La nostra primera cita va ser a un restaurant… vegetarià. Només recordo unes estranyes amanides d’hortalisses de nom impronunciable i una mena d’hamburgueses de tofu amb salsa de soia que era la cosa més semblant a llepar el tub de fuita d’un autobús. El menjar va ser una merda, però la cita va sortir genial. Ella era maca, intel·ligent, divertida i encantadora. En acabar vam anar a un bar de copes i allí també vaig descobrir que ella no bevia alcohol (tot i que l’alcohol és 100% vegetarià, clar). Mentre bevia el meu gin-tònic i caçava les fruites que flotaven el (per poder sopar alguna cosa) vaig imaginar com seria la meva vida al costat d’aquella dona perfectament imperfecta. Una vida de tofu, crema d’albergínies i daiquiri sense alcohol?

En comptes de fer-me aquesta pregunta, vaig continuar la conversa i vam estar junts molt de temps.

La relació no va acabar perquè ella fos vegetariana o no begués alcohol perquè després vaig descobrir que era catòlica, li agradava el futbol i li encantava llegir a Claudio Coehlo (tres de les coses que més m’avorreixen al món). La relació va acabar perquè va acabar l’amor, sense més.

La meva següent parella era carnívora, bevia cervesa com qui beu aigua i li encantava que la lligués al llit mentre fèiem l’amor.

I aquesta segona relació va acabar també quan va acabar l’amor, a pesar que coincidíem en tot.

Mai prejutgeu abans de conèixer. L’amor pot funcionar amb la persona més allunyada a allò que busquem o pot deixar de funcionar amb la persona més compatible amb nosaltres.

I és que l’amor gens té a veure amb menjar vegetarià, gin-tònics, religió, futbol, literatura o BDSM.

Tots som més que això, fins i tot més que la suma de tot això.


(Traducción al castellano) En una ocasión conocí a una vegetariana, ella era una mujer perfecta (al menos desde la óptica de mis cinco dioptrías) aunque era vegetariana. Nuestra primera cita fue en un restaurante… vegetariano. Solo recuerdo unas extrañas ensaladas de hortalizas de nombre impronunciable y una especie de hamburguesas de tofu con salsa de soja que era lo más parecido a lamer el tubo de escape de un autobús. La comida fue una mierda, vaya, pero la cita fue genial. Ella era guapa, inteligente, divertida y encantadora. Al acabar la cita fuimos a un bar de copas y allí descubrí también que ella no bebía alcohol (aunque el alcohol es 100% vegetariano, claro). Mientras bebía mi gin-tonic y cazaba los arándanos que flotaban en el (para poder cenar algo) imaginé como sería mi vida con aquella mujer perfectamente imperfecta. ¿Una vida de tofu, crema de berenjenas y daiquiri sin alcohol.

En vez de hacerme esa pregunta, continué la conversación y estuvimos juntos mucho tiempo.

La relación no acabó porque ella fuese vegetariana o no bebiese alcohol porque después descubrí que era católica, le gustaba el futbol y le encantaba leer a Claudio Coehlo (tres de las cosas que más me aburren en el mundo). La relación acabó porque acabó el amor, sin más.

Mi siguiente pareja era carnívora, bebía cerveza como quien bebe agua y le encantaba que la atase a la cama mientras hacíamos el amor.

Y esa segunda relación acabó también cuando acabó el amor, a pesar de que coincidíamos en todo.

Nunca prejuzguéis antes de conocer. El amor puede funcionar con la persona más alejada a lo que buscamos o puede dejar de funcionar con la persona más compatible con nosotros.

Y es que el amor nada tiene que ver con comida vegetariana, gin-tonics, religión, futbol, literatura o BDSM. Todos somos más que eso, incluso más que la suma de todo eso.

Anuncis

Sant Valentí i la mare que el va parir (San Valentín y la madre que lo parió)

7d0caa94ea1293cd4eac38bce5a02549Avui és Sant Valentí i tot i que sembla el dia dels enamorats, també és el dia dels emprenyats. Hi ha tanta gent a favor de celebrar-ho com hi ha gent que ho odia. De quin costat esteu vosaltres? Perque això és una guerra, sempre. Necessitem excuses per celebrar quelcom, però seguirà sent només això: una excusa. Un poema, un ram de flors, una caixa de bombons, un sopar romàntic, una nit a un luxós hotel, un Ferrari… el valor de la nostra demostració d’afecte dependrà del volum del nostre compte corrent. Desenganyem-nos… podent tenir un Ferrari qui vol un poema?

Es nota que no crec en Sant Valentí. Oi?

Han de celebrar Sant Valentí dues persones que practiquen BDSM (entre elles)? Bé, potser no està ben escollit el fet de dir “hi ha”. Si lliurar-se de manera absoluta a una altra persona és amor i posats a ser cursis, crec que qui té més dret a celebrar-ho és la gent que practica BDSM.

Així que si sou cursis i practiqueu BDSM: feliç Sant Valentí!


(Traducción al castellano) Hoy es San Valentín y aunque parezca el día de los enamorados, debería ser el día de los disconformes. Hay tanta gente a favor de celebrarlo como gente que lo odia. ¿En qué bando estáis vosotros? Porque esto es una guerra, siempre. Necesitamos una excusa para celebrar algo pero el motivo seguirá siendo tan solo eso: una excusa. Un poema, un ramo de flores, una caja de bombones, una cena romántica, un noche en un lujoso hotel, un Ferrari… el valor de nuestra demostración de afecto dependerá de lo abultada que sea nuestra cuenta corriente. Porque, desengañémonos… ¿pudiendo tener un Ferrari quien quiere un poema?

Se nota que no creo en San Valentín ¿verdad?

¿Deberían celebrar San Valentín dos personas que practiquen BDSM? Bueno, quizás no esté bien escogido lo de “deberían”. Si la entrega total a otra persona es amor y puestos a ser cursis, creo que quien tiene más derecho que nadie a celebrarlo es precisamente la gente que practica BDSM.

Así que si sois cursis y practicáis el BDSM: feliz San Valentín.

El romanticisme està sobrevalorat (El romanticismo está sobrevalorado)

índice.jpgEl romanticisme està sobrevalorat. A on hi hagi un bon cop al cul, qui vol un poema d’en Benedetti? Hi ha persones que com més fort dónes, més s’enamoren de tu. No parlo d’aquesta estranya dependència de personalitats fora del BDSM que necessiten sentir-se febles. Parlo del BDSM a ultrança, sense més condicionants morals ni psicològics que els propis del rol. Estic parlant d’aquestes persones que, a una pràctica com a submises, senten un profund amor (real) quan més dur són sotmeses. Persones que admiren el poder o en tot cas admiren que algú amb poder sigui capaç de sotmetre-les i reduir-les. Tornem llavors al dilema de sempre… Què succeeix quan una submisa s’enamora del seu amo? Teniu dues opcions, o pegar menys forta o sortir corrent. L’amor dins del BDSM és insuportable, creieu-me.


(Traducción al castellano) El romanticismo está sobrevalorado. Donde haya un buen azote que se quite un poema de Benedetti. Hay personas que cuanto más fuerte les das, mas se enamoran de ti. No hablo de esa extraña dependencia de personalidades fuera del bdsm que necesitan sentirse débiles. Hablo de BDSM puro y duro, sin más condicionantes morales ni psicológicos que los propios del rol. Estoy hablando de esas personas que, en una práctica como sumisas, sienten un profundo amor (real) cuanto más duramente son sometidas. Personas que admiran el poder o en todo caso admiran que alguien con poder sea capaz de someterlas y reducirlas. Volvemos entonces al dilema de siempre… ¿Qué sucede cuando una sumisa se enamora de su amo? Tenéis dos opciones, o pegar menos fuerte o salir corriendo. El amor dentro del BDSM es un autentico coñazo, creedme.

Enamorar-se d’un amo o una submisa (Enamorarse de un amo o una sumisa)

grouchoHe escrit abans en aquest mateix blog sobre els riscos (o no) del fet que una submisa s’enamori d’un amo (o viceversa). Primer de tot cal dir que no crec en això que en diuen “amor”. Pot ser que existeixi allò de les papallones a l’estómac (sobretot si has estat corrent amb la boca oberta pel bosc), també existeix el fet d’estar a gust amb algú (encara que no hi hagi calers pel mig), existeix la química del cervell que es deslliga de cop entre dues persones i existeixen mil condicionants subjectius que ens fan imaginar que l’amor és allò que estem patint. Però, com deia en Groucho Marx, allò dolent de l’amor és que molts ho confonen amb la gastritis i, quan s’han guarit de la indisposició, es troben què s’han casat. Potser això explicaria perquè hi ha tantes farmàcies com jutjats. Millor parlem de sentir alguna cosa per una submisa (o per un amo) més enllà de la submissió, una atracció personal fora de fuets i collarets. Què fer? Pot succeït que l’atracció personal anul•li la relació estimo/submisa. Amb tota seguretat això succeirà doncs la quotidianitat d’una relació anul•la l’espontaneïtat d’allò que és ocasional i gairebé prohibit. I que? Les relacions entre les persones s’estableixen basant-se en allò que cadascun espera de l’altre. Esperem una submisa que sigui la més obedient però potser, amb el pas dels dies, ens trobem amb una dona tot i més interessant. Però per ventura una submisa no és també una dona? Costa de diferenciar els sentiments quan tots dos (submissió i amor) són igual d’intensos i nocius. Feu el que vulgueu, domineu a qui vulgueu. Enamoreu-vos de qui vulgueu. Però mai perdeu el temps… per favor. Com diuen els filòsofs: una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa.


(Traducido al castellano) He escrito antes en este blog sobre los riesgos (o no) de que una sumisa se enamore de un amo (o viceversa). Vaya por delante que no creo en eso que llaman “amor”. Puede que existan lo de las mariposas en el estómago (si has estado corriendo con la boca abierta por un prado), también existe el estar a gusto con alguien (aunque no haya dinero de por medio), existe la química del cerebro que se desata de golpe entre dos personas y existen mil condicionantes subjetivos que nos hacen imaginar que el amor es aquello que estamos padeciendo. No obstante, como decía Groucho Marx, lo malo del amor es que muchos lo confunden con la gastritir y, cuando se han curado de la indisposición, se encuentran con que se han casado. Quizás eso explicaria porque hay tantas farmacias como juzgados. Mejor hablemos de sentir algo por una sumisa (o por un amo) mas allá de la sumisión, una atracción personal fuera de látigos y collares. ¿Qué hacer? Puede que una atracción personal anule la relación amo/sumisa. Con toda seguridad eso sucederá pues la cotidianeidad de una relación anula la espontaneidad de algo ocasional y casi prohibido. ¿Y que? Las relaciones entre las personas se establecen basándose en aquello que cada uno espera del otro. Esperamos una sumisa que sea la mas obediente pero quizás, con el paso de los días, nos encontramos con una mujer aun mas interesante. ¿Acaso una sumisa no es también una mujer? Cuesta de diferenciar los sentimientos cuando ambos (sumisión y amor) son igual de intensos y dañinos. Haced lo que queráis, dominad a quien queráis, Enamoraos de quien queráis. Pero nunca perdáis el tiempo… por favor. Como dicen los filósofos: una cosa es una cosa y otra cosa es otra cosa.

Amors

índiceContinuo donant voltes i més voltes al tema de l’amor i el BDSM. Crec que l’amor destrueix el BDSM tot i el sentiment d’amor d’un amo cap a la seva submisa (i viceversa) és un fet inqüestionable. Però són amors diferents i incompatibles. Difícil d’entendre. Potser perquè pensem que el sentiment d’amor és únic i indivisible. Però de la mateixa manera que no estimem igual a un fill que a un gos o a un amic… l’amor a una submisa és diferent de l’amor a una parella. I són dos amors incompatibles que s’intoxiquen mútuament. Aquesta és la meva percepció del fet de dominar a algú a qui ames profundament. Vigileu, hi ha tants amors com persones i confondre l’amor amb la persona és tan perillós que correu el risc de perdre-ho tot de cop.

Amar o dominar

Captura
Hi ha una persona que assegura que no puc tenir una relació sentimental amb una dona que no sigui submisa perquè diu que em mancaria alguna cosa a la vida. Assegura això perquè diu que ser amo forma part de la meva personalitat i a més diu que com sóc home… puc jugar a dues, tres o quatre bandes sense cap problema. No hi estic d’acord. És veritat que dominar forma part de la meva manera de ser però això no significa que si deixo de dominar deixo de ser jo. I quan ames, ames tu, siguis amo o no ho siguis, també sóc home, és veritat, això és un fet inqüestionable però el fet de ser home no vol dir que em comporti com el (suposat) gruix d’homes. Sóc home i sóc amo però no sóc un home ni un amo habitual. És clar que puc tenir una parella que em faci aparcar per sempre la meva necessitat de ser amo. Pobre de mi si no fos així…

Puc enamorar-me d’un amo?

CapturaPuc enamorar-me d’un amo? Per descomptat que sí. De la mateixa manera l’amo pot enamorar-se de la submisa. Potser la pregunta no sigui “puc” sinó “he de”. Hem d’enamorar-nos, això sempre, l’amor és una de les coses que ens empeny a això que cridem “felicitat”. Però cal anar amb compte a buscar en un amo alguna cosa mes que simplement un amo per la senzilla raó que una relació entre amo i submisa mai és simple.

Les relacions entre amos i submises se circumscriuen en una complexitat emocional e intel·lectual que està per sobre de la nostra quotidianitat. Si a tot això li sumem el component “amor” llavors estarem construint un perillós còctel molotov que ens explotarà a les mans si no sabem manejar-ho.

En una relació de parella cal saber diferenciar perfectament quan adoptem un rol i quan no. Per posar un exemple ben simple, imagineu que sou amos i discutiu amb la vostra parella per qualsevol motiu, imagineu que després, en una sessió, utilitzeu la vostra posició de superioritat per fer-li pagar alguna cosa que no té res a veure amb la vostra relació Amo/submisa. Sona terrible, oi? Doncs imagineu la submisa que no entén gens i es veu durament castigada sense motiu, sense entendre que les motivacions vénen de darrere. I aquest es nomes un petit exemple.

Els rols els tenim perfectament definits però de vegades poden diluir-se per si mateixos, això, en una relació de parella (o amor) pot tenir conseqüències desastroses.

La solució? No hi ha. Heu d’escollir l’escenari on mes a gust ús trobeu i arriscar-vos (tot i coneixent els riscos).