Realitat Vs. Ficció (Realidad versus ficción)

NombreEntro a planes d’Internet i contemplo perfils d’amos i submises, també d’ames i submisos, fins i tot contemplo perfils de perruquers de dubtosa condició sexual. En gairebé tots, si parlen des del coneixement del BDSM, parlen fatal de la saga de “50 ombres d’en Grey”. Jo no sóc una excepció, doncs, en aquest mateix blog, he parlat malament sobre aquesta saga pseudoerotica per a aquells que es creuen amants de les emocions fortes i la literatura barata. El problema es planteja en la perillositat de la proposta perquè gran part de les nostres vides consisteix a copiar allò que desconeixem, però que observem amb curiositat. I creure que la ximpleria del senyor Grey reflecteix un BDSM real és tan fidel com creure que la crisi política es pot solucionar amb honestedat o creure que el futbol d’elit segueix sent un esport. El problema de la comercialitat és que la realitat no ven tant com la idealització. Per això us dic a tots i a totes (fins i tot a aquest perruquer de dubtosa condició sexual): busqueu el vostre propi camí però no copieu gens, sobretot si heu hagut de pagar per allò que voleu copiar.

I és que, com li vaig comentar ahir a algú, això de “50 ombres d’en Grey” no és més que la versió softcore de les fantasies sexuals de les mestresses de casa nord-americanes dels anys 50.


(Traducción al castellano) Entro en páginas de internet y contemplo perfiles de amos y sumisas, también de amas y sumisos, incluso contemplo perfiles de peluqueros de dudosa condición sexual. En casi todos, si habla desde el conocimiento del BDSM, echan pestes de la saga de “50 sombras de Grey”.  Yo no soy una excepción, en este mismo blog he echado pestes sobre esa saga pseudoerotica para aquellos que se creen amantes de las emociones fuertes y la literatura barata. El problema se plantea en la peligrosidad de la propuesta porque gran parte de nuestras vidas consiste en copiar aquello que desconocemos, pero que observamos con curiosidad. Y creer que la tontería del señor Grey refleja un BDSM real es tan fiel como creer que la crisis política se puede solucionar con honestidad o creer que el fútbol de élite sigue siendo un deporte. El problema de la comercialidad es que la realidad no vende tanto como la idealización. Por eso os digo a todos y a todas (incluso a ese peluquero  de dudosa condición sexual): buscad vuestro propio camino pero no copiéis nada, sobre todo si habéis tenido que pagar por aquello que queréis copiar.

Y es que, como le comenté ayer a alguien, lo de “50 sombras de Grey” no es mas que la versión softcore de las fantasías sexuales de las amas de casa norteamericanas de los años 50

Anuncis

Secretary

sec.jpgMoltes persones creuen que el BDSM s’ha fet popular amb la saga de “50 ombres d’en Grey” (pel•lícula i novel•les), altres recorden el BDSM com a part de la cultura popular al cinema amb “9 1/2 semanas” o “El cuerpo del delito”. Pero no es així, des del meu punt de vista, la pel•lícula que va servir per normalitzar el BDSM en un entorn comercial va ser “Secretary”. Parlant només de cinema, mentre “9 1/2 semanas” era un videoclip, “El cuerpo del delito” va resultar un thriller detectivesc amb insufles BDSM per apujar audiència (recordem que Madonna era la protagonista) i “50 ombres d’en Grey” és un pamflet propi de novel•la rosa. No obstant això, qui hagi vist “Secretary” recordarà la pel•lícula perquè tenia ben poc de la lleugeresa de les altres i a més el BDSM estava dins d’un context normal i al mateix temps dins d’una història interessant, estimulant i fins i tot divertida. De què va “Secretary”? La història, a priori, és ben simple, un executiu contracta a una secretària (una mica maldestra) amb la qual s’enfada constantment i a la qual estreny les rosques per la incapacitat manifesta d’ella per exercir el seu treball, i és en aquest procés que ella comença a sentir plaer per aquesta humiliació i acaba cada vegada mes sotmesa mentre el seu cap comença a sentir plaer per aquest poder desmesurat sobre la seva secretària. Allò millor de la pel•lícula és que demostra que encara que tots dos poden obtenir plaer en un entorn BDSM i laboral, també ens ensenya que les reaccions poden ser diferents, mentre ella ho integra i ho gaudeix, ell l’estigmatitza i li fa sentir culpable. “Secretary” és una pel•lícula que funciona a molts nivells, té moltes capes i és divertida i intel•ligent. Oblideu “50 ombres de Grey” i recupereu “Secretary”. I no us estranyeu si el protagonista de “Secretary” té per cognom… Grey.


(Traducción al castellano) Muchas personas creen que el BDSM se ha hecho popular por la saga de “50 sombras de Grey” (película y novelas), algunos creen que el BDSM como parte de la cultura popular en el cine comenzó con “Nueve semanas y media” o “El cuerpo del delito”. Desde mi punto de vista, la película que sirvió para normalizar el BDSM en un entorno comercial fue “Secretary”. Ciñéndonos al cine, mientras “9 ½ semanas” era un videoclip, “El cuerpo del delito” resultó un thriller detectivesco con insuflas BDSM para conseguir audiencia (recordemos que Madonna era la protagonista) y “50 sombras de Grey” es un panfleto propio de novela rosa.  No obstante, quien haya visto “Secretary” recordará la película porque tenía bien poco de la ligereza de las otras y además el BDSM estaba dentro de un contexto normal y al mismo tiempo dentro de una historia interesante, estimulante e incluso divertida. ¿De que va “Secretary”? La historia, a priori, es bien simple, un ejecutivo contrata a una secretaria (un poco torpe) con la que se enfada y a la que aprieta las tuercas por la incapacidad manifiesta de ella por desempeñar su trabajo, y es en este proceso que ella comienza a sentir placer por esa humillación y acaba cada vez mas sometida mientras el jefe comienza a sentir placer por ese poder desmedido sobre su secretaria. Lo mejor de la película es que demuestra que aunque ambos pueden obtener placer en un entorno BDSM y laboral, también nos enseña que las reacciones pueden ser diferentes, mientras ella lo integra y lo disfruta, el lo estigmatiza y le hace sentir culpable. “Secretary” es una película que funciona a muchos niveles,  tiene muchas capas y es divertida e inteligente. Olvidad “50 sombras de Grey” y recuperad “Secretary”. Y no os extrañéis si el protagonista de “Secretary” se apellida… Grey.

Protegits per la ficció (Protegidos por la ficción)

ficcion8-1De vegades em qüestiono perquè les estadístiques del meu twitter -o d’aquest blog- reflecteixen que molta gent entra a llegir però són pocs (o ningú) aquells que hi interactuen (de manera virtual), és a dir, no li donen “m’agrada” al meu perfil de Facebook ni deixen comentaris aquí ni tampoc m’afegeixen a twitter. Enteneu-me, el meu ego pot resistir tot això, aquest text no va de mi ni tampoc de les meves necessitats. Al final he entès que la gent, a diferència de jo com “amo”, no en tenen de perfils “alternatius”. Si m’afegeixen a Facebook o deixen un comentari aquí, creuen que qualsevol els veurà i els jutjarà perquè llegeixen coses d’un amo de veritat. La meva reflexió és la següent: quan va succeir el fenomen de “50 ombres d’en Grey” la gent confessava obertament que anava al cinema o havia llegit el llibre, sense cap rubor i fins i tot amb certa fatxenderia. Podem treure pit davant una ficció perquè creiem que només parlem de la forma de la ficció. En canvi, això és real, la gent mai dirà pública (ni virtualment) que està interessada en BDSM o que llegeix blogs de BDSM perquè vol iniciar-se. La ficció és pública perquè aquesta mateixa ficció ens protegeix. Hauria de ser a l’inrevés, no penseu?


(Traducción al castellano) A veces me pregunto porque las estadísticas de mi twitter -o de este blog- reflejan que mucha gente entra a leer pero en cambio son muy pocos los que interactúan de manera virtual, es decir, no le dan “me gusta” a mi perfil de Facebook ni dejan comentarios aquí ni tampoco me añaden en twitter. Mi ego puede resistir eso, este post va por otro lado. Al final he entendido que la gente, a diferencia de mí, no tiene perfiles donde nadie sabe quiénes son. O sea, si me añaden a Facebook o dejan un comentario aquí, creen que cualquiera les verá y les juzgará porque hablan con un amo. Mi reflexión es la siguiente: cuando sucedió el fenómeno de “50 sombras de Grey” la gente confesaba que iba al cine o había leído el libro, sin ningún rubor e incluso con cierta chulería. Es lógico, podemos sacar pecho ante una ficción porque en el fondo creemos que estamos hablando de la forma de la ficción. En cambio, esto es real, la gente nunca dirá pública (ni virtualmente) que está interesada en el BDSM o que lee blogs de BDSM porque quiere iniciarse. La ficción es pública porque esa misma ficción nos protege. Es curioso ¿debería ser al revés, no?

50 ideals (50 ideales)

índiceAlgunes dones s’apropen al món de la submissió atretes per aquesta ximpleria que es diu “50 ombres d’en Grey” i esperen que la primera persona que les introdueixi al BDSM sigui una combinació del senyor Grey i Danny Ocean (George Clooney a “Ocean’s 11”) vestits d’Armani, fan olor de perfum francès i tenen tots un helicòpter aparcat a cada taulada de la ciutat mentre els hi fa l’ullet seductorament (i fins i tot els convida a un Nespresso). D’acord, les fantasies consisteixen en això: emplenar els espais que hi ha en la realitat amb un ideal que només pot ser perfecte. Després aquestes dones troben un amo absolutament normal, pot ser el cambrer del bar de la cantonada, el caixer del Mercadona o el mecànic que posa greix a les rosques dels vostres cotxes (i no a vosaltres). Un amo no té per què ser un escriptor, ni un músic ni tampoc un tipus atractiu o algú que condueix un Aston Martin. O per ventura vosaltres sou Grace Kelly, esteu casades amb un príncep i viviu en un castell a la vora del mar a la vila de Mònaco? La vida és realitat, no quelcom ideal. Cura amb les decepcions, nosaltres mateixos som els únics responsables del nostre fracàs.


(Traducción al castellano) Algunas mujeres se acercan al mundo de la sumisión atraídas por esa tontería que se llama “50 sombras de Grey” y esperan que la primera persona que las introduzca en el BDSM sea una mezcla del señor Grey y Danny Ocean (George Clooney en “Ocean’s 11”)  que viste trajes de Armani, huele a perfume francés y tiene un helicóptero aparcado en cada azotea de la ciudad mientras les guiña el ojo seductoramente (e incluso les invita a un Nespresso). De acuerdo, las fantasías consisten en eso: en rellenar los espacios que hay en la realidad con un perfecto ideal. Luego encuentran un amo absolutamente normal, el camarero del bar de la esquina, el reponedor del Mercadona o el mecánico que engrasa las tuercas de vuestros coches (y no a vosotras). Un amo no tiene porque ser un escritor, ni un músico ni tampoco un tipo atractivo o alguien que conduce un Aston Martin. ¿O acaso vosotras sois Grace Kelly, estáis casadas con un príncipe y vivís en un castillo al borde del mar en Mónaco? La vida es realidad, no algo ideal. Cuidado con las decepciones, nosotros mismos somos los únicos responsables de nuestro fracaso.

Un joc?

20370221Ahir vaig estar en un sex-shop a on, a la secció de BDSM, hi havia aparells de dominació de “Cinquanta Ombres d’en Grey”, perfum de “Cinquanta Ombres d’en Grey” i… “Cinquanta Ombres d’en Grey, el joc de taula”. Entesos, ja no puc més. Ens hem tornat bojos o que nassos passa? Que serà el següent? “Sexe anal, el joc” per jugar en família? O “Coprofàgia, un joc” a on sempre s’ha de jugar net? Quan el BDSM s’ha convertit en un perfum o un joc de taula? Ah… no em recordava. Que “Cinquanta Ombres d’en Grey” res té a veure amb el BDSM i molt amb el màrqueting per vainilles. D’acord. Gaudiu!

Un altre… i van quatre

rs_634x979-150601085302-634-grey-front-coverAnuncien que tornen a publicar una nova entrega de les “50 ombres d’en Grey”, la quarta novel·la diuen. El quart pamflet de porno suau, diria jo. El titol sera simplement “Grey”. El món es tornarà a omplir de falsos amos i submises que no saben si són submises o només voles un Grey a les seves avorrides vides. Com deia a Facebook quan van estrenar la pel·licula, la cosa millor serà que aguantem el xàfec i esperem no mullar-nos molt. Si llegiu aquest bloc sabreu de la meva animadversió cap a la sèrie de novel·les d’en Grey. Primer perquè considero que és literatura barata aixecada als altars per un populisme ignorant del fet que tot allò que diu, és una bajanada. Quan vaig llegir la primera entrega d’aquests pamflets (confesso que vaig llegir-la) la primera cosa que em va passar pel cap era que la persona que havia aconseguit que allò fos un best-seller era un geni. Potser el mateix geni que va aixecar les novel·les de “El codi Da Vinci” als altars de la literatura més nefasta i popular. La qual cosa demostra que no necessàriament ha d’haver-hi qualitat perquè una cosa sigui popular, només cal entrar al camp de golf i esperar fer un forat en un. Vosaltres llegiu la quarta entrega d’en Grey, no us ho recriminaré, però no espereu que alguns continuem jugant amb l’escalèxtric quan podem conduir un Formula 1.

El senyor Grey i els amos

50shades-banner-tieAlgunes persones em pregunten si allò que han llegit o vist a “50 ombres d’en Grey” té res a veure amb la D/s o si el senyor Grey és un reflex d’allò que és un amo de veritat. La resposta és difícil. Podem dir que algunes de les coses que es mostren son properes al BDSM però la relació que s’estableix no té massa a veure amb la realitat. De tota manera no vull parlar avui de si “50 ombres d¡en Grey” és un reflex de la realitat sinó de si el senyor Grey és un amo o no ho és. Per què aquesta reflexió? Algunes persones veuen el meu perfil d’amo a Tinder o Facebook i em pregunten si sóc un Grey o que sóc. Doncs no. No ho soc. En Grey es un estereotip ridícul i manipulat d’allò que té que ser un amo. El primer gran error que comet l’escriptora és donar a en Grey una aparença bella, poderosa i rodejat de luxe. Entenc que aquesta és la millor manera de fer que els lectors (sobre tot les lectores) es sentin atrets pel senyor Grey. Dona igual si fos amo o no, és un seductor poderós i això es allò que atreu la protagonista i als lectors. Hi ha amos de tot tipus i condició però ús asseguro que mai he vist un com en Grey, l’estereotip d’allò que ens atreu. Partint de la base que l’escenari i el protagonista són els equivocats, l’escriptora posa davant a aquest tipus a una verge d’aquelles que porten la carpeta del cole contra els pits perquè te vergonya. Que és això? I el súmmum del ridícul arriba amb coses com la signatura del contracte o que li prepara una habitació. De veritat això és un amo? Encara que tot això podria ésser entès com a part de la seducció de l’escriptora cap al lector. I llavor arriba el moment en què descobrim que en Grey va ésser maltractar (o sotmès) a la seva joventut i ens mostra les seves cicatrius. Basta. A què estem jugant? Un amo es amo perquè ha sofert la submissió o ha sofert un patiment? Basta. Això no és un amo. El BDSM és quelcom més normal i sa d’allò que es mostra a aquesta obra.

Entenc la ficció, jo mateix escric ficció i entenc que sense llicències literàries no hi ha personatges. Però com amo rebutjo el personatge d’en Grey i rebutjo que la gent pugui pensar que això és un amo. “50 ombres d’en Grey” no és mes que un softcore de primera divisió que podria ésser emes al canal Playboy qualsevol dissabte a la nit.

Un amo ridícul, impossible i estereotipat.