Las normas y el agua fresca de la fuente (Les normes i l’aigua fresca de la font)

water-3290413_960_720.jpg
De frente es una persona, de espaldas es otra, aunque siempre la misma. De frente, mi deseo es uno, cuando veo su espalda, el deseo es otro, aunque es el mismo e igual de intenso. Puede estar completamente desnuda, completamente vestida o en ropa interior. Y aunque ella siempre parece diferente, siempre es la misma. Deseas beber el agua de la fuente, porque tienes sed. ¿Importa donde esté la fuente? ¿De donde venga el agua? Por supuesto que importa porque, aunque el agua siempre es agua, nunca es la misma agua. Cada persona es un mundo en si mismo, cada deseo se asienta en mecanismos que aún desconocemos, empujando o frenando nuestras emociones. Cada persona que es dominada es alguien diferente, aunque todas desean ser dominadas y todas por motivos diferentes. Lo mismo sucede con los que dominan. Es ridículo convencerse de que el mundo es uno de esos juegos infantiles donde la pieza redonda solo encaja en el hueco redondo y lo mismo con el resto de formas. Hay que comprender la esencia de aquellos con quienes nos cruzamos, da igual que compartan la desnudez, el deseo o el agua que beben de la fuente. No podemos dominar de la misma forma a diferentes porque esas personas, diferentes entre si como la noche y el día, necesitan ser dominadas de formas diferentes. Cada persona tiene un mecanismo escondido, ya sea el deseo, la necesidad, la curiosidad o la mezcla de todo y de nada. ¿Quieres ser sumisa porque te mueve el deseo sexual de probar algo diferente? Adelante, eso no es mejor ni peor que quien desee ser sumisa para experimentar el dolor o la humillación. Esto no es un concurso porque tanto concursantes como preguntas como premios… son todos iguales, aunque diferentes.

Olvidad lo que habéis leído sobre las reglas, las prácticas, todo cuanto de normativo tiene el BDSM. Cada persona es diferente y necesita sus propias reglas, sus propias prácticas. Y es nuestra tarea como dominantes, comprender que mueve a esa persona a ser dominada, cuales son sus mecanismos tanto reactivos como proactivos. Para dominar hay que comprender y empatizar, no simplemente actuar basándonos en unas reglas y prácticas. Para ser dominado hay que entender que no se trata de un concurso sino de coherencia interna y esfuerzo.


De front és una persona, d’esquena és una altra, tot i que sempre la mateixa. De front, el meu desig és un, quan veig la seva esquena, el desig és un altre, tot i que és el mateix i igual d’intens. Pot estar completament nua, completament vestida o en roba interior. I encara que ella sempre sembla diferent, sempre és la mateixa. Vols beure l’aigua de la font, perquè tens set. Importa a on estigui la font? D’on vingui l’aigua? Per descomptat que importa perquè, tot i que l’aigua sempre és aigua, mai és la mateixa aigua. Cada persona és un món en si mateix, cada desig s’asseu en mecanismes que encara desconeixem, empenyent o frenant les nostres emocions. Cada persona que és dominada és algú diferent, encara que totes desitgen ser dominades i totes per motius diferents. La cosa mateixa passa amb aquells que dominen. És ridícul convèncer-se que el món és un d’aquests jocs infantils on la peça rodona només encaixa en el buit rodó i el mateix amb la resta de formes. Cal comprendre l’essència d’aquells amb qui ens creuem, tant és que comparteixin la nuesa, el desig o l’aigua que beuen de la font. No podem dominar de la mateixa manera a diferents perquè aquestes persones, diferents entre si com la nit i el dia, necessiten ser dominades de formes diferents. Cada persona té un mecanisme amagat, ja sigui el desig, la necessitat, la curiositat o la barreja de tot i de res. Vols ser submisa poque et mou el desig sexual de provar quelcom diferent? Endavant, això no és millor ni pitjor que aquella que vulgui ser submisa per experimentar el dolor o la humiliació. Això no és un concurs perquè tant concursants com preguntes com premis … són tots iguals, tot i que diferents.

Oblideu allò que heu llegit sobre les regles, les pràctiques, tot allò que de normatiu té el BDSM. Cada persona és diferent i necessita les seves pròpies regles, les seves pròpies pràctiques. I és la nostra tasca com a dominants, comprendre que mou a aquesta persona a ser dominada, quins són els seus mecanismes tant reactius com proactius. Per dominar cal comprendre i empatitzar, no només actuar d’acord amb unes regles i unes pràctiques. Per ser dominat cal entendre que no es tracta d’un concurs sinó de coherència interna i esforç.

firma john deybe

Anuncis

Exhibirse por primera vez (Exhibir-se per primera vegada)

Captura.JPGCuando conozco a alguien en la virtualidad (porque me escriben), al cabo de unos días, suelo pedirles algo que les descoloca. Les pido que se hagan una foto completamente desnudas (no es necesario que muestren su rostro) con las iniciales JD (John Deybe) pintada en su cuerpo con lápiz de labios. Algunas personas creen que pido esto para ver a la persona desnuda, para escoger, para decidir en función de lo que veo. Nada más lejos de la realidad. Por supuesto que unos físicos me gustan más que otros, pero eso no me condiciona. Con el paso de los años he comprendido que si una persona me resulta interesante por su personalidad, acabaré obviando cualquier tipo de físico. El motivo por el que pido esa prueba es, principalmente, para que la otra persona confíe en mí. Porque enviar una foto así, a un desconocido, es un acto de fe más allá de lo razonable. Por supuesto que existe el componente exhibicionista, empujar a la otra persona a exhibirse es algo que siempre me ha gustado porque he descubierto cierto placer culpable en esa (cierta) vergüenza que sufre el (forzado) exhibido. El hecho de que escriban mis iniciales en su cuerpo desnudo es una forma de que entiendan que ese cuerpo (ahora desnudo) me pertenece.

He encontrado personas que decían que estaban dispuestas a todo, que harían cualquier cosa que les pidiese, y cuando les pido esa foto, desaparecen. Los motivos son varios y van desde la entendible cobardía a la falta real de compromiso, pasando porque muchas de esas “mujeres” no son quienes dicen ser. Algo, por desgracia, común cuando comienzas en la virtualidad. Os preguntareis cuando gente desaparece cuando les pido eso: pues mas de la mitad. Curioso ¿no? Pueden desaparecer también porque piensan que no soy amo, que solo quiero una foto de ellas desnudas para masturbarme. Que piensen como quieran. Pero incluso en ese pensamiento ya existe una diferencia entre esas personas y yo y su desaparición es algo positivo porque se convierte en una primera criba que diferencia quienes me respetan y respetan su decisión de ser sumisas, de las que no. Y si piensan que no soy amo por pedir eso, entonces mejor no ser su amo. Lo que no debe ser, no es.

Si alguien es capaz de sobreponerse a esa vergüenza y hacerse esa foto, con mis iniciales pintadas en su cuerpo, es una señal de que quiere en la misma intensidad que puede. Y entonces cualquier duda se disipa.

¿Pensáis que es un error? ¿Qué es un acto más propio de un pajillero que de un amo? ¿Pensáis que me equivoco al pedir algo tan intimo sin conocer a esa persona “en persona”? Estáis en vuestro derecho de pensar eso. No escribo este blog para conseguir vuestra aprobación sino para explicaros lo que hago, lo que siento. Y si eso genera el debate de si es correcto o no, al menos ya estaremos debatiendo, estamos pensando.


Quan conec algú en la virtualitat (perquè m’escriuen), al cap d’uns dies, acostumo a demanar-los una cosa que els descol·loca. Els demano que es facin una foto completament nues (no cal que mostrin el seu rostre) amb les inicials JD (John Deybe) pintada en el seu cos amb llapis de llavis. Algunes persones creuen que demano això per veure la persona nua, per escollir, per decidir en funció del que veig. Res més lluny de la realitat. Per descomptat que uns físics m’agraden més que altres, però això no em condiciona. Amb el pas dels anys he comprès que si una persona em resulta interessant per la seva personalitat, acabaré obviant qualsevol mena de físic. El motiu pel qual demano aquesta prova és, principalment, perquè l’altra persona confiï en mi. Perquè enviar una foto així, a un desconegut, és un acte de fe més enllà del que és raonable. Per descomptat que hi ha el component exhibicionista, empènyer a l’altra persona a exhibir-se és quelcom que sempre m’ha agradat perquè he descobert cert plaer culpable en aquesta (certa) vergonya que pateix el (forçat) exhibit. El fet que escriguin les meves inicials en el seu cos nu és una forma que entenguin que aquest cos (ara nu) em pertany.

He trobat persones que deien que estaven disposades a tot, que farien qualsevol cosa que els demanés, i quan els hi demano aquesta foto, desapareixen. Els motius són diversos i van des de la comprensible covardia a la falta real de compromís, passant perquè moltes d’aquestes “dones” no són qui diuen ser. Una cosa, per desgràcia, comú quan comences en la virtualitat. Us preguntareu quan gent desapareix quan els demano això: doncs més de la meitat. Curiós no? Poden desaparèixer també perquè pensen que no sóc amo, que només vull una foto d’elles nues per masturbar-me. Que pensin com vulguin. Però fins i tot en aquest pensament ja hi ha una diferència entre aquestes persones i jo i la seva desaparició és una cosa positiva perquè esdevé una primera selecció que diferencia els que em respecten i respecten la seva decisió de ser submises, de les que no. I si pensen que no sóc amo per demanar això, llavors millor no seré el seu amo. El que no ha de ser, no és.

Si algú és capaç de sobreposar-se a aquesta vergonya i fer-se aquesta foto, amb les meves inicials pintades al seu cos, és un senyal de que vol en la mateixa intensitat de que pot. I llavors qualsevol dubte es dissipa.

Penseu que és un error? Què és un acte més propi d’un pajillero que d’un amo? Penseu que m’equivoco en demanar una cosa tan íntima sense conèixer a aquesta persona “en persona”? Esteu en el vostre dret de pensar això. No escric aquest blog per aconseguir la vostra aprovació sinó per explicar-vos el que faig, el que sento. I si això genera el debat de si és correcte o no, almenys ja estarem debatent, estem pensant.

firma john deybe

BDSM y ficción (BDSM i ficció)

novelasdeaduroobolsilibros

Desde el día más lejano del que tengo recuerdo, se me sentido profundamente atraído por el cine y la literatura. Vivo más cómodo en el mundo de la ficción que en el real. Un momento: no me prejuzguéis. No soy un inadaptado, no tengo problemas de relación, soy una persona estable y sociable: una persona absolutamente normal, incluso aburrido a los ojos de quien no me conozca.

Aunque sucede que la vida real me interesa lo justo. Las personas me interesan, pero algunas también me aburren. No me llaméis clasista, eso también sería un prejuicio por vuestra parte. Esas personas aburridas no tienen la culpa, soy yo el que funciona así.

Pero en la ficción todo es diferente.

Quien lea esto pensará que me gusta la ficción porque pretendo huir de algo, nada más lejos de la realidad. Me gusta la nata pero me gusta aún más el chocolate. Me gusta la realidad, pero me gusta aún más la ficción.

¿Por qué escribo esto? Porque he llegado a la conclusión de que soy Amo porque es un tipo de ficción (un rol) donde me siento a gusto. Supongo que tiene mucho que ver con esa comodidad que siento en la ficción por mi gusto con ser amo. Y de nuevo no quiero que se me malinterprete: para mi ser amo no es ficción sino una realidad que me apasiona.

La vida es la nata, ser amo es el chocolate.

Supongo que no sé explicarlo de otra manera: me gusta cambiar la realidad y hacerla a mi medida, por eso escribo, por eso soy amo. ¿Y vosotros?


Des del dia més llunyà del que tinc record, m’he sentit profundament atret pel cinema i la literatura. Visc més còmode al món de la ficció que al món real. Un moment: no prejutgeu. No sóc un inadaptat, no tinc problemes de relació, sóc una persona estable i sociable: una persona absolutament normal, fins i tot avorrit als ulls de qui no em conegui.

Tot i que passa que la vida real m’interessa ben poc. Les persones m’interessen, però algunes també m’avorreixen. No em digueu classista, això també seria un prejudici per la vostra part. Aquestes persones avorrides no tenen la culpa, sóc jo el que funciona així.

Però en la ficció tot és diferent.

Qui llegeixi això pensarà que m’agrada la ficció perquè pretenc fugir d’alguna cosa, res més lluny de la realitat. M’agrada la nata però m’agrada encara més la xocolata. M’agrada la realitat, però m’agrada encara més la ficció.

Per què escric això? Perquè he arribat a la conclusió que sóc Amo perquè és un tipus de ficció (un paper) a on em sento ben a gust. Suposo que té molt a veure amb aquesta comoditat que sento a la ficció pel meu gust amb ser amo. I novament no vull que em malinterpreteu: per a mi ser amo no és ficció sinó una realitat que m’apassiona.

La vida és la nata, ser amo és la xocolata.

Suposo que no se explicar-ho d’una altra manera: m’agrada canviar la realitat i fer-la a la meva mida, per això escric, per això sóc amo. I vosaltres?

firma john deybe

Dubtes al BDSM (Dudas en el BDSM)

Captura

El ser humano duda de cuanto desconoce. El mecanismo de la prudencia nos mueve a necesitar conocer más porque creemos que cuanta más información, menos peligroso será. Los animales también actúan así, temerosos ante lo extraño: olisqueando, observando, tocando para descubrir tienen delante antes de actuar. Cuando alguien se enfrenta por vez primera al mundo BDSM le atacan los mil diablos que habitan entre las dudas y el miedo. Imaginamos cientos de problemas, desde los propios de las personas a los propios del escenario. ¿Y si me encuentro con un loco? ¿Tengo que aceptar dolor si no quiero?  ¿Y si me vicio? ¿Estaré haciendo bien? ¿Y si esto es propio de personas mentalmente enfermas? El desconocimiento nos lleva a olisquear el BDSM con la misma desconfianza con la que un perro olisquea la comida antes de devorarla. Al cabo de un tiempo pensamos: de acuerdo, ya sé lo que es el BDSM porque he visitado webs, he hablado con gente, he visto alguna película o he leído algún libro. Pero resulta que no: aún no sabes lo que es el BDSM. Y sobre este error construimos otro: como ya sé lo que es el BDSM, pero sigo teniendo dudas, podré comenzar cuando reúna el valor suficiente. Quizás esta segunda afirmación sea cierta: necesitamos reunir el valor, pero el error continúa porque seguimos desconociendo lo que es el BDSM.

Es como decir que conozco la Formula 1 porque he visto carreras en la televisión o porque he jugado a un videojuego cuando en realidad lo único que sabemos de la F1 es que el piloto de F1 está dentro del coche (pero no somos el piloto). De igual manera solo sabrás lo que es realmente el BDSM cuando lo vivas y es ahí donde hay que hacer el ejercicio interior de entender que no sabemos tanto como creíamos y que debemos superar miedos y dudas. No digo que sea fácil, pero por muchas precauciones que toméis, la realidad es otra.

He conocido mucha gente que quiere probar BDSM pero nunca lo hace (ni lo hará) porque no quiere dolor. ¿Quién ha dicho que en una sesión BDSM deba haber necesariamente dolor? Es más simple: comenzad poco a poco, no hace falta correr el gran premio de Mónaco de Formula 1 el primer día que te pongas al volante y, además, pretender ganar la carrera. ¿Qué tal si os montáis en un kart para niños un sábado por la mañana y dais una vuelta en un circuito infantil? Quizás eso os ayude a entender si os gusta, pero sobre todo os ayudará a perder el miedo, a despejar las dudas. No es necesaria una primera sesión propia de un ritual satánico si no lo deseáis. Olvidad las normas y convenciones de cuanto habéis leído. Pedidle a vuestro/a amo/a que queréis y no os dejéis llevar por las intenciones del otro (por mucho que sepa) si va en contra de vuestros deseos. Si tenéis miedo, si tenéis dudas, comenzad con cualquier práctica en la que os sintáis seguros. Una suave sesión de bondage. O estar de rodillas escuchando a vuestro a amo. O tan solo estar de pie con una venda en los ojos frente al amo. Exigid aquello que os haga sentir mejor o, dicho de otra manera: rechazad lo que no veáis claro. Ya llegarán las sesiones de BDSM donde experimentareis todo y llegarán gracias a esa relación de confianza que habréis establecido con el dominante en esos primeros pasos (ligth). Decir si a todo no significa ser buen/a sumiso/a.

Si creéis que es mejor correr en kart antes de correr en F1, exigidlo. Podéis estar equivocados, pero será vuestra decisión. ¿O acaso creéis que las personas con experiencia no nos equivocamos? Pero si decidís correr en kart, aparcad esas dudas propias de todo animal (incluso racional) y corred. Siempre estaréis a tiempo de renunciar a la F1 antes de correr el gran premio de Mónaco. Esas son las ventajas de ir categoría a categoría.

Dudar es normal, pero no dudamos porque estemos ante algo como BDSM sino que dudamos porque forma parte de nuestra humanidad. Y una manera de aparcar esas dudas es comenzar poco a poco pero comenzar. Eso apartará las dudas y os dará una dimensión real de aquello que deseáis (y que ahora el miedo está alejando).


L’ésser humà dubta de tot allò que desconeix. El mecanisme de la prudència ens mou a necessitar conèixer més perquè creiem que com més informació, menys perillós serà. Els animals també actuen així, temorosos davant el fet estrany: ensumant, observant, tocant per descobrir que hi ha davant abans d’actuar. Quan algú s’enfronta per primera vegada al món BDSM l’ataquen els mil diables que habiten entre els dubtes i la por. Imaginem centenars de problemes, des dels propis de les persones als propis de l’escenari. I si em trobo amb un boig? He d’acceptar dolor si no vull? I si és un vici? Estaré fent bé? I si això és propi de persones mentalment malaltes? El desconeixement ens porta a ensumar el BDSM amb la mateixa desconfiança amb què un gos ensuma el menjar abans de devorar-ho. Al cap d’un temps pensem: d’acord, ja sé el que és el BDSM perquè he visitat webs, he parlat amb gent, he vist alguna pel·lícula o he llegit algun llibre. Però resulta que no: encara no saps el que és el BDSM. I sobre aquest error construïm un altre: com ja el que és el BDSM, però segueixo tenint dubtes, podré començar quan reuneixi el valor suficient. Potser aquesta segona afirmació sigui certa: necessitem reunir el valor, però l’error continua perquè seguim desconeixent que és el BDSM.

És com dir que conec la Formula 1 perquè he vist carreres a la televisió o perquè he jugat a un videojoc quan en realitat l’única cosa que sabem de l’F1 és que el pilot d’F1 està dins del cotxe (però no som el pilot). De la mateixa manera només sabràs allò que és realment el BDSM quan ho visquis i és aquí on cal fer l’exercici interior d’entendre que no sabem tant com crèiem i que hem de superar pors i dubtes. No dic que sigui fàcil, però per moltes precaucions que prengueu, la realitat és una altra.

He conegut molta gent que vol provar BDSM però mai ho fa (ni ho farà) perquè no vol dolor. ¿Qui ha dit que en una sessió BDSM ha d’haver-hi necessàriament dolor? És més simple: comenceu a poc a poc, no cal córrer el gran premi de Mònaco de Fórmula 1 el primer dia que et posis al volant i, a més, pretendre guanyar la cursa. Que tal si us munteu en un kart per a nens un dissabte al matí i doneu una volta en un circuit infantil? Potser això us ajudi a entendre si us agrada, però sobretot us ajudarà a perdre la por, a aclarir els dubtes. No és necessària una primera sessió pròpia d’un ritual satànic si no ho desitgeu. Oblideu les normes i convencions de tot el que heu llegit. Demaneu-li al vostre amo/a allò que voleu i no us deixeu portar per les intencions de l’altre (per molt que sàpiga) si va en contra dels vostres desitjos. Si teniu por, si teniu dubtes, comenceu amb qualsevol pràctica en què us sentiu segurs. Una suau sessió de bondage. O estar de genolls escoltant al vostre a amo. O tan sols estar dret amb una bena als ulls davant l’amo. Exigiu allò que us faci sentir millor o, dit d’una altra manera: rebutgeu allò que no veieu clar. Ja arribaran les sessions de BDSM a on experimentareu tot i arribaran gràcies a aquesta relació de confiança que haureu establert amb el dominant en aquests primers passos (light). Dir si a tot no vol dir ser bon/a submís/a.

Si creieu que és millor córrer en kart abans de córrer en F1, exigiu-lo. Podeu estar equivocats, però serà la vostra decisió. O potser creieu que les persones amb experiència no ens equivoquem? Però si decidiu córrer en kart, aparqueu aquests dubtes pròpies de tot animal (fins i tot racional) i correu. Sempre sereu a temps de renunciar a l’F1 abans de córrer el gran premi de Mònaco. Aquestes són els avantatges d’anar categoria a categoria.

Dubtar és normal, però no dubtem perquè estiguem davant alguna cosa com el BDSM sinó que dubtem perquè forma part de la nostra humanitat. I una manera d’aparcar aquests dubtes és començar a poc a poc però començar. Això apartarà els dubtes i us donarà una dimensió real d’allò que desitgeu (i que ara la por aquesta allunyant).

firma john deybe

BDSM Gunplay

tumblr_mf6bb2d1bD1r7m8k1o1_500

En ocasiones, después de tantos años en este mundo, aún tengo capacidad de sorpresa ante algunas prácticas BDSM (que desconocía existiesen) y a la que alguien ha puesto un nombre. ¿Soy un ignorante o es que necesitamos ponerle etiquetas a todo?

GUNPLAY podría definirse como el acto de usar un arma (habitualmente descargada) en una sesión BDSM. Puede ser utilizado como objeto de penetración o como “juguete” intimidatorio con el fin de estimular física o mentalmente.

¿En serio a alguien puede estimularle que le metan el cañón de un arma en la boca o en algún otro orificio de su cuerpo? Pues parece que si, por lo tanto, no seré yo quien lo juzgue. ¿Qué os parece a vosotros? Mejor el arma descargada, claro. O cualquier otra cosa parecida a un arma: una grapadora, una pistola de agua, etc. El caso es que si a alguien le estimula esto: adelante. Pero mejor el arma descargada, repito.


A vegades, després de tants anys en aquest món, encara tinc capacitat de sorpresa davant algunes pràctiques BDSM (que desconeixia existissin) i a la qual algú ha posat un nom. Sóc un ignorant o és que necessitem posar-li etiquetes a tot?

GUNPLAY podria definir-se com l’acte d’usar una arma (habitualment descarregada) a una sessió BDSM. Pot ser utilitzat com a objecte de penetració o com a “joguina” intimidatòria amb la finalitat d’estimular física o mentalment.

De debò a algú pot estimular-li que li fiquin el canó d’una arma en la boca o en algun altre orifici del seu cos? Doncs sembla que si, per tant, no seré jo qui ho jutgi. Què us sembla a vosaltres? Millor l’arma descarregada, és clar. O qualsevol altra cosa semblant a una arma: una grapadora, una pistola d’aigua, etc. El cas és que si a algú li estimula això: endavant. Però millor l’arma descarregada, repeteixo.

firma john deybe

FELIÇ VAGA FEMINISTA! (¡Feliz huelga feminista!)

images

Aprofitant que avui 8 de març es repeteix aquesta fantàstica iniciativa que és la vaga feminista (per a conscienciar-nos que encara queda molt camí per recórrer) posaré aquí un enllaç als textos que he escrit sobre masclisme i feminisme en el BDSM. Aquests textos són una opinió escrita en un moment determinat (no he volgut canviar res) i segurament serà errònia perquè, tot i que podria escapar a mi condició d’amo, mai podria escapar a la meva condició d’home. Espero que assaboriu aquests textos, no em jutgeu amb massa severitat i perdoneu-me si, tot mesurant les meves paraules, continua havent-hi quelcom masclista als meus textos. Intento solucionar això dia a dia, tots els homes (amos o no) hauríem de solucionar això. Feliç vaga feminista!

BDSM, MASCLISME I FEMINISME (BDSM, MACHISMO Y FEMINISMO)

Aprovechando que hoy 8 de marzo se repite esa fantástica iniciativa que es la huelga feminista (para concienciarnos que todavía queda mucho camino por recorrer) voy a poner aquí un enlace a los textos que he escrito sobre machismo y feminismo en el BDSM. Estos textos son una opinión escrita en un momento determinado (no he querido cambiar nada) y seguramente será errónea porque, aunque podría escapar a mi condición de amo, nunca podría escapar a mi condición de hombre. Espero que os gusten estos textos, no me juzguéis con demasiada severidad y personadme si, aun midiendo mis palabras, sigue habiendo algo machista en mis textos. Intento solucionar eso día a día, todos los hombres (amos o no) deberíamos solucionar eso. ¡Feliz huelga feminista!

firma john deybe