Arribar i marxar (Llegar e irse)

tumblr_niac7wNewi1tojh0do1_500

La vida és gent que arriba i altra que marxa. Persones que neixen i que moren. L’amor neix i també s’extingeix. Les mascotes apareixen un dia a casa nostra i, sense avisar, desapareixen. La pluja comença i acaba. I torna a començar per tornar a acabar. Quan quelcom arriba acostumem a alegrar-nos i quan desapareix ens entristeix o ens frustra. Tot i que no sempre és així perquè quan arriba una malaltia ens entristeix i quan se’n va, ens alegrem de continuar vius, d’estar raonablement sans. Són anades i tornades, començant per nosaltres mateixos. No hi ha major tristesa que quan algú mor, sobretot si és algú proper o estimat. Però resulta que la mort forma part de la vida i és una part que no podem controlar, tot i que ens esforcem. L’única cosa comú a tots els éssers humans és la mort. I, tot i això, encara no ens hem acostumat.

Quan una porta es tanca, una finestra s’obre. Potser passa que sempre he estat optimista davant la mort, potser perquè no m’acostuma a preocupar allò que no puc controlar. Per descomptat que m’entristeixo davant d’una mort, és lògic plorar per perdre una cosa que ens feia feliços. Però en aquest mateix moment una finestra s’està obrint, ja sigui un naixement, un nou amic, una visita inesperada o el somriure d’un desconegut pel carrer.


La vida es gente que llega y otra que desaparece. Personas que nacen y que mueren. El amor nace y también se extingue. Las mascotas aparecen un día en nuestra casa y, sin avisar, desaparecen. La lluvia comienza y acaba. Y vuelve a comenzar para volver a acabar. Cuando algo llega acostumbramos a alegrarnos y cuando desaparece nos entristece o nos frustra. Aunque no siempre es así porque cuando llega una enfermedad nos entristece y cuando se va, nos alegramos de seguir vivos, de estar razonablemente sanos. Son idas y venidas, comenzando por nosotros mismos. No hay mayor tristeza que cuando alguien muere, sobre todo si es alguien cercano o querido. Pero resulta que la muerte forma parte de la vida y es una parte que no podemos controlar, aunque nos esforcemos. Lo único común a todos los seres humanos es la muerte. Y, a pesar de ello, aun no nos hemos acostumbrado.

Cuando una puerta se cierra, una ventana se abre. Quizás suceda que siempre he sido optimista ante la muerte, quizás porque no me suele preocupar aquello que no puedo controlar. Por supuesto que me entristezco ante una muerte, es lógico llorar por perder algo que nos hacía felices. Pero en ese mismo momento una ventana se está abriendo, ya sea un nacimiento, un nuevo amigo, una visita inesperada o la sonrisa de un desconocido por la calle.          

cropped-cooltext288592119786656.png

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s