La realitat i el BDSM (La realidad y el BDSM)

Captura

Confonem BDSM amb vida, com si fossin una única cosa. Encara que practiquéssim un 24/7, vivint a totes hores com a dominants o dominats, la vida continuaria sent el principal i el BDSM seria aquesta màscara, real o metafòrica, que de vegades fem servir. M’he topat amb gent que diu que el món del BDSM és difícil, atorgant-li centenars de defectes i escasses virtuts. Però cal saber que aquests defectes no són del món BDSM sinó de la vida que ens impregna a tots més enllà dels rols. Donar la culpa d’actes (propis o aliens) al BDSM és com dir que el futbolista que agredeix al contrari és un mal futbolista. Doncs no: és una mala persona, independentment de la samarreta que porti posada o de l’esport que practiqui. Deixem de culpar el BDSM perquè el BDSM no és més que un escenari on actuem nosaltres, les persones.


Confundimos BDSM con vida, como si fuesen una cosa única. Aunque practicásemos un 24/7, viviendo a todas horas como dominantes o dominados, la vida seguiría siendo lo principal y el BDSM sería esa máscara, real o metafórica, que a veces usamos. Me he topado con gente que dice que el mundo del BDSM es difícil, otorgándole cientos de defectos y escasas virtudes. Pero hay que saber que esos defectos no son del mundo BDSM sino de la vida, que nos impregna a todos más allá de nuestros roles. Echarle la culpa de actos (propios o ajenos) al BDSM es como decir que el futbolista que agrede al contrario es un mal futbolista. Pues no: es una mala persona, sin más, independientemente de la camiseta que lleve puesta o del deporte que practique. Dejemos de culpar al BDSM porque el BDSM no es mas que un escenario donde actuamos nosotros, las personas.

cropped-cooltext288592119786656.png

Anuncis

Silencis i errors (Silencios y errores)

Captura

Arribat el moment d’assumir els nostres errors, de vegades som incapaços de comprendre el motiu, a primer cop d’ull. Sabem el què, però no el com. Un instant de sobtada assumpció que arriba sense preveure-ho, asseguts en aquest incòmode silenci que confirma l’error.

La meva reflexió, enllaçada amb el BDSM, és sobre reconèixer els nostres errors. Abans, durant, després? I si és després … Quan? Avui, demà, la setmana vinent? Pretenem reconèixer els nostres errors amb l’ànsia de la immediatesa i l’excusa de no fer mal o que no ens facin mal. I és que no hi ha res més terrible que algú feliç en la seva ignorància perquè aquesta ignorància té data de caducitat, sempre.

A la vida, al BDSM, com més aviat reconeguem els nostres errors, millor. Evitarem danys propis i aliens, podrem tornar al camí i buscar un nou destí. Evitem pretendre continuar el camí, ignorant una dolorosa ampolla a la planta del peu, perquè llavors mai arribaríem.

Tot i que no sempre és necessari verbalitzar l’error. Quan és compartit i obvi, el silenci és la millor explicació.


Llegado el momento de asumir nuestros errores, a veces somos incapaces de comprender el motivo, a primera vista. Sabemos el qué, pero no el cómo. Un instante de repentina de asunción que llega sin preverlo, asentados en ese incómodo silencio que confirma el error.

Mi reflexión, enlazada con el BDSM, es acerca de reconocer nuestros errores. ¿Antes, durante, después? Y si es después… ¿Cuándo? ¿Hoy, mañana, la semana que viene? Pretendemos reconocer nuestros errores con el ansia de lo inmediato y la excusa del no dañar o no ser dañados. Y es que no hay nada mas terrible que alguien feliz en su ignorancia porque esa ignorancia tiene fecha de caducidad, siempre.

En la vida, en el BDSM, cuanto antes reconozcamos nuestros errores, mejor. Evitaremos daños propios y ajenos, podremos volver a la senda y buscar un nuevo destino. Evitemos pretender continuar el camino, ignorando una dolorosa ampolla en la planta del pie, porque entonces nunca llegaríamos.

Aunque no siempre es necesario verbalizar el error. Cuando es compartido y obvio, el silencio es la mejor explicación.

cooltext288592119786656

Crossdressing

Captura

Què té a veure el crossdressing amb el BDSM? Potser res, pot ser tot. Abans d’entrar en matèria, definim el que és el crossdressing. Aquells que tenen la paciència necessària per haver après anglès o la paciència per haver nascut en un país presidit per un president ataronjat com Trump, sabran que crossdressing seria vestir-se amb la roba del gènere al qual no pertanyem (sigui home o dona) o per dir-ho d’una altra manera “expressar-se en el gènere contrari al que has nascut sense que estigui directament relacionat amb la teva identitat ni orientació sexual”. I cal deixar clar que parlem de vestir-se, no parlem de lesbianisme, ni transvestisme, ni homosexualitat, no parlem de gèneres ni tampoc d’identitats. Parlem de vestir-nos del gènere contrari i gaudir amb això, adoptant fins i tot les maneres i comportaments propis del gènere al qual no pertanyem, tot i que amb una volta al nostre propi gènere. El crossdressing, tot i que sigui una pràctica habitual, no deixa de ser un trànsit temporal a un altre gènere.

Grups d’homes, vestits de dona, adoptant patrons propis i clàssics de les dones en grup ja sigui prenent el te (el crossdressing és molt anglès) o fent altres activitats juntes (o “junts”, aquí em perdo). Grups de dones vestides d’home, adoptant actituds pròpies del gènere masculí. Però hi ha una diferència: ni uns ni altres pretenen enganyar ni enganyar-se. Al crossdressing no es pretén que qui ens vegi ens confongui amb una persona d’un altre gènere, l’aspecte extern no és el d’una dona sinó el d’un home (fins i tot amb barba) vestit de dona.

I que té a veure tot això amb el sadomasoquisme? En les relacions Ama/submís, de vegades, la ama ordena al submís que faci crossdressing. La finalitat del crossdressing és expressar-se com el gènere al qual no pertanys, i la ama pot provocar aquesta identificació en el submís ja sigui perquè és una cosa que ell desitja (i ella coneix) o simplement com a d’humiliació.

Hi ha una associació a Barcelona, ​​anomenada “Club En Femme“, enfocat al crossdressing. També hi ha un documental anomenat “En/femme” que tracta sobre el crossdressing i aquest local en concret.


¿Qué tiene que ver el crossdressing con el BDSM? Puede que nada, puede que todo. Aunque antes de entrar en materia, definamos lo que es el crossdressing. Aquellos que tienen la paciencia necesaria para haber aprendido ingles o la paciencia para haber nacido en un país presidido por un presidente anaranjado como Trump, ya sabrán que crossdressing sería vestirse con la ropa del genero al que no pertenecemos (ya sea hombre o mujer) o por decirlo de otra forma “expresarse en el género contrario al que has nacido sin que esté directamente relacionado con tu identidad ni orientación sexual”. Y hay que dejar claro que hablamos de vestirse, no hablamos de lesbianismo, ni travestismo, ni homosexualidad, no hablamos de géneros ni tampoco de identidades. Hablamos de vestirnos del género contrario y disfrutar con ello, adoptando incluso las maneras y comportamientos propios del genero al que no pertenecemos, aunque siempre con una vuelta a nuestro propio género. El crossdressing, aunque sea una práctica habitual, no deja de ser un tránsito temporal a otro género.

Grupos de hombres, vestidos de mujer, adoptando patrones propios y clásicos de las mujeres en grupo ya sea tomando el té (el crossdressing es muy inglés) o haciendo otras actividades juntas (o “juntos”, aquí me pierdo). Grupos de mujeres vestidas de hombre, adoptando actitudes propias del género masculino. Pero hay una diferencia: ni unos ni otros pretenden engañar ni engañarse. En el crossdressing no se pretende que quien nos vea nos confunda con una persona de otro género, el aspecto externo no es el de una mujer sino el de un hombre (incluso con barba) vestido de mujer.

¿Y que tiene que ver todo esto con el BDSM? En las relaciones Ama/sumiso, en ocasiones, el ama ordena al sumiso que haga crossdressing. La finalidad del crossdressing es expresarse como el género al que no perteneces, y el ama puede provocar esa identificación en el sumiso ya sea porque es algo que él desea (y ella conoce) o simplemente a forma de humillación.

Hay una asociación en Barcelona, llamada “Club En Femme”, enfocado al crossdressing. También hay un documental llamado “En/femme” que trata sobre el crossdressing y este local en concreto.

cropped-cooltext288592119786656.png

C

Alice_par_John_Tenniel_03.pngC és una submisa sense experiència, amb un puny oprimint ara mateix el seu (immens) cor, amb una por que planeja davant d’una primera sessió. Potser és tot més senzill, potser només passa que allò que l’espanta a la C és que allò que més desitja, acabi convertint-se en allò que menys li agradi. Perdre un somni a les mans de la realitat és com perdre una raó per viure.

C és servil, tant que ara mateix podria demanar-li qualsevol cosa, fregant la demència. Ella obeiria amb aquell mig somriure pintat a la cara. Perquè a C li excita sentir-se servil. Poc importa el com, potser importa amb qui, però l’únic que C necessita és obeir de la manera més perfecta cap a qui ella hagi escollit. M’ha escollit C? Potser l’hagi escollit jo a ella.

Va dir Emilia Bazan que “l’educació de la dona no pot dir-se tal educació, sinó doma, ja que es proposa per fi l’obediència, la passivitat i la submissió“. Oblidem el patriarcat a on vivim, imaginem un món on la igualtat és norma. Doncs en aquest món perfecte la C continuaria volent obeir, mostrant-passiva i submisa, C continuaria pretenent que l’eduquessin (domessin), decisió presa des de la seva llibertat com a dona.

Sóc incapaç de jutjar C. L’únic que pretenc és que sigui la millor submisa per a algú com jo, sigui educant o domant. No jutjo els seus desitjos perquè són els meus, a l’altra banda del mirall, com Alícia en aquest país de les meravelles. I es que la C és l’Alicia del comte de Lewis Carroll, bella en tots els sentits de l’adjectiu. És petita per fora però gran per dins. Té la mirada d’aquesta nena que acaba de trencar una finestra i amaga la pilota culpable després de la seva esquena.

I és que C, a més de perfecta, és meva.

Tot i que acabo d’adonar-me que és C qui m’ha escollit a mi.


C es una sumisa sin experiencia, con un puño oprimiendo su (inmenso) corazón: ese miedo que planea ante una primera sesión. Quizás sea todo más simple, quizás solo suceda que lo que le asusta a C es que lo que más desea, acabe siendo lo que menos le guste. Perder un sueño a manos de la realidad es como perder una razón para vivir.

C es servil, tanto que ahora mismo podría pedirle cualquier cosa, rozando la demencia. Ella obedecería con esa media sonrisa pintada en su rostro. Porque a C le excita sentirse servil. Poco importa el cómo, quizás importa el quien, pero lo único que necesita es obedecer de la manera más perfecta a quien haya escogido. ¿Me ha escogido C? Quizás la haya escogido yo a ella.

Dijo Emilia Bazan que “la educación de la mujer no puede llamarse tal educación, sino doma, pues se propone por fin la obediencia, la pasividad y la sumisión”. Olvidemos el patriarcado donde vivimos, imaginemos un mundo donde la igualdad es norma. Pues en ese mundo perfecto C continuaría queriendo obedecer, mostrándose pasiva y sumisa, C continuaría pretendiendo que la educasen (domasen), decisión tomada desde su libertad como mujer.

Soy incapaz de juzgar a C. Lo único que pretendo es que sea la mejor sumisa para alguien como yo, ya sea educándola o domándola. No juzgo sus deseos porque son los míos, al otro lado del espejo, como Alicia en ese país de las maravillas. Y es que C es la Alicia del cuento de Lewis Carroll, hermosa en todos los sentidos del adjetivo. Es pequeña por fuera pero grande por dentro. Tiene la mirada de esa niña que acaba de romper una ventana y esconde el balón culpable tras su espalda.

Y es que C, además de perfecta, es mía.

Acabo de darme cuenta que es C quien me ha escogido a mí.

cropped-cooltext288592119786656.png

Desequilibri (Desequilibrio)

Captura

Cada dia trobo arguments per reafirmar-me en el fet que hi ha massa desequilibrats en aquest món, maquillant els seus actes amb emocions i sentiments semblants a la resta dels comuns. Es diuen a si mateixos que la culpa que actuïn així és dels altres. És fàcil reconèixer a un desequilibrat perquè li llença la culpa a qualsevol altre, sigui real, imaginari o polític d’extrema dreta.

El problema és quan caic en el parany d’algun desequilibrat. Tindré imant per a aquesta mena de gent? La meva culpa és que em crec a tothom, crec que són assenyats i que les seves bogeries no són tals.

Quan descobreixo les mentides d’un desequilibrat, la meva primera reacció és emprenyar-me. Tot i que, amb el pas del temps, aquesta frustració desapareix i és llavors quan sento una profunda pena per aquestes persones: a mi em passarà el cabreig, però elles seguiran sent unes desequilibrades.


Cada día encuentro argumentos para reafirmarme en que hay demasiados desequilibrados en este mundo, maquillando sus actos con emociones y sentimientos parecidos al resto de los comunes. Se dicen a sí mismos que la culpa de que actúen así es de los demás. Es fácil reconocer a un desequilibrado porque le echa la culpa a cualquier otro, ya sea real, imaginario o político de extrema derecha.

El problema es cuando caigo en la trampa de algún desequilibrado. ¿Tendré imán para este tipo de gente? Mi culpa es que me creo a todo el mundo, creo que son cuerdos y que sus locuras no son tales.

 Cuando descubro las mentiras de un desequilibrado, mi primera reacción es enfado. Aunque, con el paso del tiempo, esa frustración desaparece y es entonces cuando siento una profunda pena por esas personas: a mi se me pasará el cabreo, pero ellas seguirán siendo unas desequilibradas.

cropped-cooltext288592119786656.png

Texturitzar (Texturizar)

bf148267853325de98e8b99be1f964ca.jpg

Si sou cuiners, seguidors de MASTERCHEF o només aficionats, coneixereu el concepte de texturitzar dels aliments, una tècnica que és solidificar la cosa líquida i estovar la cosa rígida per aconseguir textures agradables i homogènies, independentment de la textura original de l’element que estem cuinant i que tradicionalment coneixem.

Quan un dominant s’enfronta, per primera vegada, a un dominat ens trobem amb dues textures diferents, una és dura i aspra (la del dominant), l’altra és mal·leable i difícil de cuinar (la del dominat). Tot i que seria més correcte dir que el dominant és el cuiner i el dominat és l’aliment a texturitzar. En aquest procés, el dominant texturitza al dominat per convertir-lo en allò que desitja, independentment de la textura original del dominat.

Si cuineu, coneixereu la complexitat en texturitzar per homogeneïtzar un aliment. Si domineu, coneixereu també la complexitat en sotmetre a algú per aconseguir la textura que busquem al seu servilisme.

I recordeu sempre, per aconseguir un plat excel·lent, abans has hagut de fracassar a la cuina.

Com va dir el meu adorat Truman Capote: “el fracàs és el condiment que dóna sabor a l’èxit”.

A texturitzar sense por a fracassar!


Si sois cocineros, seguidores de Masterchef o simples aficionados, conoceréis el concepto de texturizar los alimentos, una técnica que conteste en solidificar lo liquido y ablandar lo rígido para conseguir texturas agradables y homogéneas, independientemente de la textura original del elemento que estemos cocinando y que tradicionalmente conocemos.

Cuando un dominante se enfrenta, por vez primera, a un dominado nos encontramos con dos texturas diferentes, una es dura y áspera (la del dominante), la otra es maleable y difícil de cocinar (la del dominado). Aunque sería mas correcto decir que el dominante es el cocinero y el dominado es el alimento por texturizar. En este proceso, el dominante texturiza al dominado para convertirlo en aquello que desea, independientemente de la textura original del dominado.

Si cocináis, conocéis la complejidad en texturizar para homogeneizar un alimento. Si domináis, conoceréis también la complejidad en someter a alguien para conseguir la textura que buscamos en su servilismo.

Y recordad siempre, para conseguir un plato excelente, antes has debido fracasar en la cocina.

Como dijo mi adorado Truman Capote: “el fracaso es el condimento que da sabor al éxito”.

¡A texturizar sin miedo a fracasar!

cropped-cooltext288592119786656.png