La ballarina (Micro conte)

Vaig trobar-me la ballarina quan passejava per un estret carrer d’un barri tocant a la muntanya, just davant d’una acadèmia de ball a on, a l’altra banda dels vidres, es podien veure un grup de noies assajant flamenco. El motiu pel qual em vaig fixar en ella i on en les altres és un misteri. Potser la seva fragilitat, o els seus cabells llargs, potser perquè la resta de ballarines estaven concentrades, amb rostres concentrats fins al dolor i mirades perdudes mentre la meva ballarina ballava i somreia. Sí, he dit “meva”.

La vaig esperar a la sortida de l’acadèmia, que podia perdre? Li doblava l’edat, d’això estic segur, però li anava a proposar una cosa a on l’edat poc importa.

-Hola -vaig dir quan ella sortia.

Anava vestida amb un vestit llarg i un abric de llana negre. Era, potser, la dona més maca que jo havia vist en molts anys. Potser no ho era, però a mi m’ho semblava, el seu rostre angulós, el nas una mica més gran d’allò que es considera perfecció, uns ulls increïblement foscos i aquelles celles poblades.

Quan vols preguntar una cosa, la cosa millor és fer-la sense embuts, no per por a perdre el teu temps sinó per respecte al temps de l’altra persona.

-¿T’agradaria provar la submissió? -vaig preguntar quan feia cinc minuts que xerràvem.

-No sóc submisa, crec que ho tinc clar -es va defensar ella.

-Ningú és submís la primera vegada que decideix adoptar una posició submisa davant algú que es presenta amb actitud dominant -vaig argumentar jo-, això seria com prendre per primera vegada una copa de vi i defensar-te dient que no ets un borratxo.

Ella va mirar-me i va encongir les espatlles. Potser jo tenia raó però ella tenia raons més poderoses encara per no fer allò que jo li proposava fer. Eren les seves raons i precisament per aquest motiu no importava que fossin bones raons, perquè eren seves.

Fins que un decideix ser submís, la seva decisió encara li pertany. Com fer que aquella meravellosa ballarina fos meva? La solució estava davant els meus ulls i jo era incapaç de veure-la, estabornit encara per la bellesa de la noia.

-Ets ballarina -vaig dir.

-És clar.

-I quan vas començar eres ballarina?

-Suposo que no… -va dir ella baixant la mirada a terra.

-Saps que necessita una ballarina? Voluntat de ferro, tècnica i sofrir per assolir la perfecció. I quan ho aconsegueix és el moment més bonic del món. D’un món que encara no has assolit.

-Igual que una submisa, és allò que anaves a dir… no?

-Igual, si -vaig somriure jo.

Allò que va succeir després, us ho podeu imaginar.

O no.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s