Art (Arte)

La interpretació de qualsevol art és un fet subjectiu. Objectivament existeixen uns criteris que classifiquen totes les obres, però la seva interpretació sempre és subjectiva. Per aquest motiu trobem sempre a algú observant un quadre de Tapies o Miró, assegurant “això ho pinta millor el meu nebot”.

La interpretació de l’art, al BDSM, també és subjectiva i a més està condicionada per uns valors morals. Pot ser que ens agradi allò que veiem, però no ens agrada allò que significa.

De tota manera, l’art sempre serà art, ho acceptem, ho entenguem o creiem que és una autèntica merda.


La interpretación de cualquier arte es un hecho subjetivo. Objetivamente existen unos criterios que clasifican las obras, pero su interpretación siempre es subjetiva. De ahí que encontremos siempre a alguien observando un cuadro de Tapies o Miró y asegurando “eso lo pinta mejor mi sobrino”.

La interpretación del arte, en el BDSM, también es subjetiva y además está condicionada por unos valores morales. Puede que nos guste lo que vemos, pero no nos gusta lo que significa.

De todas formas, el arte siempre será arte, lo aceptamos, lo entendamos o creamos que es una auténtica mierda.

Anuncis

Naixem, creixem (Nacemos, crecemos)

capturaNaixem, creixem, ens eduquen, construint a poc a poc la nostra moral i també la nostra vida, trobem una feina, lloguem un pis, ens comprem un cotxe, ens casem, tenim dos fills (pot ser un, pot ser cap), canviem de pis, potser de feina, potser fins i tot de país, de família, col·leccionem un cotxe darrere l’altre a quin més gran que l’anterior, ens comprem una moto quan arriba la crisi de la mitjana edat… i després què? La vida és una successió d’esdeveniments predefinits que es construeixen un darrere un altre sobre la base de la quotidianitat. No hi ha marge de maniobra perquè la vida està estructurada de manera similar en aquesta civilització occidental i capitalista.

Practicar BDSM és, en certa manera, una manera d’escapar a tot això. Dominar o ser dominat és una manera de tornar a sentir-se viu (encara que sigui durant unes hores només), és una manera d’escapar als límits d’aquesta autopista sense sortides que és la vida. Hi ha persones que intenten escapar de la quotidianitat mitjançant esports extrems, refugiant-se a la literatura o apuntant-se a l’exèrcit per anar a matar gent a un llunyà país. I fins i tot així, segueixen sent actes quotidians.

Però el BDSM és diferent. Per què? Perquè a més de ser una pràctica que escapa del fet quotidià, és quelcom que ens transforma. Ens col·loquem una màscara i fingim ser un altre. O potser ens treiem la màscara per ser nosaltres mateixos. Sigui com sigui, és quelcom que ens allibera i ens connecta amb la nostra part més fosca, encara que també la més pura.

Proveu-ho, encara que sigui només una vegada en la vida. Feu-me aquest petit favor.


Nacemos, crecemos, nos educan, construyendo poco a poco nuestra moral y también nuestra vida, encontramos un trabajo, alquilamos un piso, nos compramos un coche, nos casamos, tenemos dos hijos (puede que uno, puede que ninguno), cambiamos de piso, quizás de trabajo, quizás incluso de país, de familia, coleccionamos un coche tras otro a cuál más grande que el anterior, nos compramos una moto cuando llega la crisis de la mediana edad… ¿y luego qué? La vida es una sucesión de acontecimientos predefinidos que se construyen uno tras otro en base a la cotidianeidad. No hay margen de maniobra porque la vida está estructurada de manera similar en esta civilización occidental y capitalista.

Practicar BDSM es, en cierta manera, una manera de escapar a todo eso. Dominar o ser dominado es una manera de volver a sentirse vivo (aunque sea durante unas horas tan solo), es una manera de escapar a los límites de esa autopista sin salidas que es la vida. Hay personas que intentan escapar de la cotidianeidad mediante deportes extremos, refugiándose en la literatura o apuntándose al ejército para ir a matar gente a un país remoto. E incluso así, siguen siendo actos cotidianos.

Pero el BDSM es diferente. ¿Por qué? Porque además de ser una práctica que escapa a lo cotidiano, es algo que nos transforma. Nos colocamos una máscara y fingimos ser otra persona. O quizás nos quitemos la máscara para ser nosotros mismos. Sea como sea, es algo que nos libera y nos conecta con nuestra parte más oscura, aunque también la más pura.

Probadlo, aunque sea una vez en la vida. Hacedme este pequeño favor.

La grapa al dit (La grapa en el dedo)

petrus-623379-grapadora-color-tp_2267144956098616063fLa submissió pot semblar un joc injust doncs consisteix a establir una relació on nomes pren decisions una de les parts. Quan una submisa s’acosta al món del BDSM per primera vegada, ho fa amb l’intenció de marcar les normes d’un joc que desconeix, amagant les seves inseguretats darrere rotunds NO que no són més que l’escafandre que protegeix al bus de morir ofegat.

Quan una persona que vol aprendre a ser submisa, m’explica sobre les seves inseguretats, converteixo tot això en tasques que, fins i tot, puguin fer-la desistir per sempre. La majoria pensen que ho faig per pur egoisme, fins i tot mala fe. Tot al contrari: he conegut a moltes submises i sé que alimentar aquestes inseguretats, no és més que allargar un procés més dolorós encara d’allò que és.

Si et claves per error una grapa a un dit… Què és millor? Treure-la a poc a poc o de cop? Doncs si la submisa no s’atreveix a treure-la de cop… ho faig jo. I si en aquest camí ella llança la tovallola, llavors assumeixo les conseqüències. Però sempre és millor que llanci la tovallola el primer dia que no al cap d’un mes.

L’experiència em demostra que aquestes inseguretats estaran sempre aquí per molt temps que passada, per molt temps que li doneu a la submisa perquè les superi. Si no les ha superat en tota la seva vida, no les superarà en un mes.

És dolorós, en efecte, però arrencar la grapa de cop és l’única manera.


(Traducción al castellano) La sumisión puede parecer un juego injusto pues consiste en establecer una relación donde solo toma decisiones una de las partes. Cuando una sumisa se acerca al mundo del BDSM por vez primera, lo hace pretendiendo marcar las normas de un juego que desconoces, escondiendo sus inseguridades tras rotundos NO que no son más que la escafandra que protege al buzo de morir ahogado.

Cuando una persona que quiere aprender a ser sumisa, me cuenta sobre sus inseguridades, convierto todo eso en tareas que, incluso, puedan hacerla desistir para siempre. La mayoría piensan que lo hago por puro egoísmo e incluso mala fe. Todo lo contrario: he conocido a muchas sumisas y sé que alimentar esas inseguridades que se transforman en NO, no es más que alargar un proceso aún más doloroso de lo que es.

Si te clavas por error una grapa en un dedo… ¿Qué es mejor? ¿Sacarla poco a poco o de golpe? Pues si la sumisa no se atreve a sacarla de golpe… lo hago yo. Y si en ese camino ella arroja la toalla entonces asumo las consecuencias. Pero siempre es mejor que arroje la toalla el primer día que no al cabo de un mes.

La experiencia me demuestra que esas inseguridades estarán siempre ahí por mucho tiempo que pase, por mucho tiempo que le deis a la sumisa para que las supere. Si no las ha superado en toda su vida, no las superará en un mes.

Es doloroso, en efecto, pero arrancar la grapa de golpe es la única manera.