Ícar (Ícaro)

icaro_sunPassen els anys, inevitablement i sense poder evitar-ho, i és en aquest transcórrer que ens obstinem a cercar un objectiu, per modest i terrenal que sigui, que ens ajudi a fer que els dies siguin menys avorrits. A mesura que passa el temps, aquests objectius són menys modests i més emocionants: ampliem el plaer en la recerca d’un plaer tot i més gran que ens ajudi a oblidar que cada dia que passa és un dia menys per al final. I és llavors quan la nostra absurda moral ens allunya d’aquells plaers pels quals val la pena pagar un preu alt. Ens imposem absurdes barreres que ens impedeixen aconseguir aquest plaer perquè creiem que, com Ícar, ens cremarem si batem les ales amb ambició excessiva. Així que preferim arribar a la vora del penya-segat, proveïts amb el nostre paracaigudes, observem l’abisme i llavors tornem a casa perquè creiem que l’emoció d’imaginar quelcom és el mateix que l’emoció de viure-la. Allò que ens impedeix llançar-nos al buit pot ser que sigui lògic, però també és alguna cosa que acabarà amb tots i cadascun dels nostres somnis, alguna cosa que ens arrossegarà fins a un sofà, ja avis, lamentant-nos per no haver saltat aquell dia el penya-segat en paracaigudes. I què succeeix quan has mort? El cervell es deté i deixes de fer-te totes aquestes molestes preguntes. No hi ha més.

La por és lliure, per descomptat, però el pas del temps és inevitable. Quan us apropeu a l’abisme del BDSM i, a continuació, fugiu espaordits, recordeu que només es viu una vegada i que tot, absolutament tot, té un preu. Pretendre el contrari és d’ingenus i romandre a la fantasia és de covards. Què sou vosaltres?


(Traducción al castellano) Pasan los años, inevitablemente y sin poder evitarlo, y es en ese trascurrir que nos empeñamos en buscar un objetivo, por modesto y terrenal que sea, que nos ayude a que los días sean menos aburridos. A medida que pasa el tiempo, esos objetivos son menos modestos y más emocionantes: ampliamos el placer en la búsqueda de un placer aun mayor que nos ayude a olvidar que cada día que pasa es un día menos para el final. Y es entonces cuando nuestra absurda moral nos aleja de aquellos placeres por los que vale la pena pagar un alto precio. Nos imponemos absurdas barreras que nos impiden alcanzar ese placer porque creemos que, como Ícaro, nos quemaremos si aleteamos con ambición excesiva. Así que preferimos llegar al borde del acantilado, pertrechados con nuestro paracaídas, observamos el abismo y entonces volvemos a casa porque creemos que la emoción de imaginar algo es lo mismo que la emoción de vivirla. Aquello que nos impide lanzarnos al vacío puede que sea lógico, pero también es algo que acabará con todos y cada uno de nuestros sueños, algo que nos arrastrará hasta un sofá, ya ancianos, lamentándonos por no haber saltado aquel día el acantilado en paracaídas. ¿Y qué sucede cuando mueres? El cerebro se detiene y dejas de hacerte todas esas molestas preguntas. No hay más.

El miedo es libre, por supuesto, pero el paso del tiempo es inevitable.  Cuando os acerquéis al abismo del BDSM y, a continuación, huyáis despavoridos, recordad que solo se vive una vez y que todo, absolutamente todo, tiene un precio. Pretender lo contrario es de ingenuos y quedarse en la fantasía es de cobardes. ¿Qué sois vosotros?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s