La dona perfecta (La mujer perfecta)

Nombre
Em suggereix una dona (submisa) que escrigui sobre dones (casades) de vida (aparentment) perfecta i (avorridament) tranquil.la. Acotacions entre parèntesis a banda, parlo d’aquestes mares perfectes, aquestes dones de manual cristià, bones noies a ulls d’una societat que les enalteix com a perfecte engranatge de tot allò que és marital però que després, a la intimitat d’una submissió voluntària (fora el matrimoni), assoleixen deixar-se pervertir fins a límits tan oposats a la virtut que espanta que estem parlant de la mateixa persona (degradació, humiliació, exhibició, vergonya…).

He conegut dónes així però també he conegut moltes altres dones independents, poderoses i propietàries de la seva vida. I totes podrien ser submises. És a dir, el model de casada perfecta / submisa extrema és real però no és norma. Suposo que no em surt escriure de manera espontánea sobre aquestes dones perquè seria estereotipar quelcom des del prisma masculí. Però com qui em suggereix que escrigui és dona (i submisa), aquesta patent de cors em dóna una excusa ben llustrosa.

Potser la reflexió ve donada perquè aquest model de virtuosa/meuca és un model que existeix i que té unes pautes perfectament definides. Imagino que no ha de ser fàcil ser la dona perfecta als ulls de la societat perquè condiciona el fet d’estar obligat a ser quelcom només pel teu gènere, fet que va en contra de la llibertat individual. Per aquest motiu, aquesta falsa perfecció és com l’atmosfera continguda dins d’una olla de pressió. O l’obres o acaba explotant. I això és allò que significa la submissió per a aquest tipus de dones: l’elecció del fet voluntari (ser submisa) per sobre del fet obligatori (ser la perfecta esposa) per alliberar tota presio. Quina contradicció, oi? De nou la submissió és un camí per a la llibertat individual.

El fet més curiós és que són submises abonades a les pràctiques més extremes, sobretot en el camp de la humiliació. Volen ser tractades en la intimitat com mai serien tractades en públic. És a dir, van a l’extrem oposat í per aconseguir el delicat equilibri al balancí. Podem jutjar i fins i tot prejutjar, però és quelcom perfectament lícit. Alguns diran que aquestes dones tenen un problema per comportar-se així, estic amb ells: aquest tipus de dones tenen un greu problema per aquest tipus de comportament, però no parlo del comportament submís, això ho aplaudeixo, allò que em preocupa és que una societat patriarcal les anul.li com a dona i com a persona. I això segueix succeint dia després de dia.

“La dona és la reina del món i l’esclava d’un desig” (Honoré De Balzac)


(Traducción al castellano) Me sugiere una mujer (sumisa) que escriba sobre las mujeres (casadas) de vida (aparentemente) perfecta y (soporíferamente) tranquila. Acotaciones entre paréntesis aparte, estoy hablando de esas madres perfectas, esas mujeres de manual cristiano, buenas chicas a ojos de una sociedad que las ensalza como perfecto engranaje de lo marital pero que luego, en la intimidad de su sumisión voluntaria, son capaces de dejarse pervertir hasta límites tan opuestos a la virtud que asusta que se trate de la misma persona (degradación, humillación, exhibición, vergüenza…).

He conocido mujeres así pero también he conocido a muchas otras mujeres independientes, poderosas y dueñas de su propia  vida. Y todas podían ser sumisas. Es decir, que el modelo de casada perfecta / sumisa extrema es real pero no es la norma. Supongo que no me sale escribir sobre estas mujeres porque sería estereotipar algo desde el prisma masculino, pero como quien me sugiere que escriba es mujer (y sumisa) pues esa patente de corso me da una bonita excusa.

Quizás la reflexión viene dada porque ese modelo de virtuosa/puta es un modelo que existe y que tiene unas pautas perfectamente definidas. Imagino que no debe ser fácil ser la mujer perfecta a los ojos de la sociedad porque condiciona el hecho de estar obligado a ser algo solo por tu género, hecho que va en contra de la libertad individual. Por ese motivo, esa falsa perfección es como la atmósfera contenida dentro de una olla a presión, o la abres o acaba explotando. Y eso es lo que significa la sumisión para ese tipo de mujeres: la elección de lo voluntario (ser sumisa) por encima de lo obligatorio (ser la perfecta esposa) para aligerar toda esa presión. Menuda contradicción ¿eh? De nuevo la sumisión es un camino para la libertad individual.

Lo más curioso es que son sumisas abonadas a las prácticas más extremas, sobre todo en el campo de la humillación. Quieren ser tratadas en la intimidad como nunca serían tratadas en público. Es decir, van al extremo opuesto del balancín para alcanzar el delicado equilibrio. Podemos juzgar e incluso prejuzgar esto pero es algo perfectamente lícito. Algunos dirán que estas mujeres tienen un problema por comportarse así, estoy con ellos: ese tipo de mujeres tienen un grave problema por este tipo de comportamiento, pero no hablo del comportamiento sumiso, eso lo aplaudo, lo que me preocupa es que una sociedad patriarcal las anule como mujer y como persona. Y eso sigue sucediendo día tras día.

“La mujer es la reina del mundo y la esclava de un deseo” (Honoré De Balzac)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s