Tirant la vista enrere (Echando la vista atrás)

hunt-cellarsNo sóc jove, m’apropo perillosament a la mitja centena i ja porto en això de la dominació gairebé més de trenta anys. Massa per a qualsevol, suposo. Amb els seus respectius moments de descans motivats per centenars de motius (sumats o per separat). Si miro cap enrere puc veure desenes de submises que van passar per les meves mans (o jo per les seves) i em pregunto si el fet que hagin marxat, defineix la meva incapacitat com a amo. Suposo que una relació entre un amo i una submisa és alguna cosa en contínua transformació i la culminació d’aquesta transformació és també acabar el que es comença. Tot i això, tiro la vista enrere i intento recordar quantes submises van ser, les seves cares, els seus sobrenoms o els llocs on ens trobàvem per jugar a aquest apassionant joc que es juga amb cadenes i fustes.

No crec que hagi arribat el moment de dir adéu a gens, de fet estic convençut que, amb tots els meus defectes (que són molts), ara tinc més experiència que mai i això és gràcies a tot allò que vaig fer malament. Suposo que hauria de disculpar-me amb totes aquestes persones amb les quals em vaig equivocar perquè gràcies a elles sóc qui sóc (i possiblement viceversa).

Qui busqui l’èxit en tot allò que faci en la vida, està condemnat al fracàs més absolut…

…i disculpeu-me.


(Traducción al castellano) No soy joven, me acerco peligrosamente a la media centena y llevo en esto de la dominación casi más de treinta años. Demasiado para cualquiera, supongo. Con sus respectivos momentos de descanso motivados por cientos de motivos (sumados o por separado). Si miro hacia detrás puedo ver decenas de sumisas que pasaron por mis manos (o yo por las suyas) y me pregunto si el que se hayan ido, define mi incapacidad como amo. Supongo que una relación entre un amo y una sumisa es algo en continua transformación y la culminación de esa transformación es también acabar lo que se comienza. No obstante, echo la vista a atrás e intento recordar cuantas sumisas fueron, sus caras, sus apodos o los sitios donde nos encontrábamos para jugar a este apasionante juego que se juega con cadenas y látigos.

No creo que haya llegado el momento de decir adiós a nada, de hecho estoy convencido que, con todos mis defectos (que son muchos), ahora se mas que nunca y eso es gracias a todo cuanto hice mal. Supongo que debería disculparme con todas esas personas con las que me equivoqué porque gracias a ellas soy quien soy (y posiblemente viceversa).

Quien busque el éxito en todo cuanto haga en la vida, está condenado al fracaso más absoluto…

…y disculpadme.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s