Allò millor (Lo mejor)

rotosoundfuzzQuina és la definició del millor amo o la millor submisa? Plantejar una pregunta com aquesta ens pot arrossegar a un parany del qual és impossible sortir. Quan emprenem quelcom tendim a cercar la millor manera de fer-ho, si això involucra a una persona llavors volem a la millor persona. Imaginem que anem a practicar tir a l’arc però l’única cosa que hem tirat en la nostra vida és una copa de vidre al terra (i per error). Buscarem el millor equipament i el millor professor perquè, posats a fer quelcom nou, volem encertar a la diana des del primer tir. També volem començar a l’apassionant mon de la submissió i busquem desesperadament el millor amo i la millor sessió. És aquí on radica el parany per dos motius. El primer (i més important) és perquè el millor al BDSM (a diferència del tir amb arc) és subjectiu i com tota subjectivitat, està basat en ideals. El segon parany és que la nostra primera sessió (o el nostre primer amo) mai serà el millor perquè nosaltres (com a submisa o submís) tampoc no ho som. Així doncs, paciència. S’aprèn més dels errors que dels encerts.


(Traducción al castellano) ¿Cual es la definición del mejor amo o la mejor sumisa? Plantear una pregunta en estos términos nos puede llevar a una trampa de la que es imposible salir. Cuando emprendemos algo tendemos a buscar la mejor forma de hacerlo, si esto involucra a una persona entonces queremos a la mejor persona. Imaginemos que vamos a comenzar a practicar tiro al arco pero lo único que hemos tirado en nuestra vida es una copa de cristal al suelo (y por error). Buscaremos el mejor equipamiento y el mejor profesor porque, puestos a hacer algo, queremos acertar en la diana desde el primer tiro. Queremos comenzar en la sumisión y buscamos desesperadamente el mejor amo y la mejor sesión y es ahí donde radica la trampa por dos motivos. El primero (y mas importante) es porque lo mejor en el BDSM (a diferencia de en el tiro con arco) es subjetivo y como toda subjetividad, está basado en unos ideales. La segunda trampa es que nuestra primera sesión (o nuestro primer amo) nunca será lo mejor porque nosotros (como sumisa o sumiso) aun no lo somos. Así pues, paciencia. Se aprende mas de los errores que de los aciertos.

Anuncis

Preguntes i respostes (preguntas y respuestas)

CapturaDesesperació? Por? Decepció? Ràbia? Fracàs? Què succeeix quan volem aconseguir quelcom amb intensitat però amb prou feina aconseguim gratar la superfície? Per què les expectatives són quasi sempre millors que qualsevol realitat? Per què ens equivoquem una vegada i una altra?

Desesperació, por, decepció, ràbia i fracàs. Tot això succeeix (alhora) quan hem carregat d’intensitat una pretensió i amb prou feines aconseguim gratar la superfície. L’expectativa serà sempre millor que la realitat perquè a les expectatives idealitzem allò que encara no coneixem. I ens equivoquem una vegada i una altra perquè ens neguem a assumir que la vida és imperfecta.

Val la pena tornar a intentar-ho?

Val la pena tornar a intentar-ho.


(Traducción al castellano) ¿Desesperación? ¿Miedo? ¿Decepción? ¿Rabia? ¿Fracaso? ¿Qué sucede cuando queremos alcanzar algo con gran intensidad y apenas conseguimos rascar la superficie? ¿Por qué la expectativas siempre son mejores que la realidad? ¿Por qué nos equivocamos una y otra vez?

Desesperación, miedo, decepción, rabia y fracaso. Todo eso sucede al mismo tiempo cuando hemos cargado de intensidad una pretensión y apenas conseguimos rascar la superficie. Y es que las expectativas siempre son mejores que la realidad porque en las expectativas idealizamos aquello que aun no conocemos. Y nos equivocamos una y otra vez porque nos negamos a asumir que la vida es imperfecta.

¿Vale la pena volver a intentarlo?

Vale la pena volver a intentarlo.

Vells joves i joves vells (Viejos jóvenes y jóvenes viejos)

raineer-beer-habit-young-old-Vintage-creepy-kids-ads Començar un text parlant de vells i joves pot semblar tan injust com simplificar i parlar només d’homes i dones o assegurar que tots els polítics són honests. Podríem parlar també en clau de “gent amb experiència” i “gent sense experiència” però conec a amos que porten anys exercint i no en saben ni construir el nus més senzill. No sempre l’edat és sinònim d’experiència (sobretot si jugues a “Bob Esponja: el videojoc”. Parlo de vells i joves quan la realitat és que vull parlar sobre la diferència d’edat al BDSM. En aquells que comencen, acostuma a existir major diferència d’edat que a les relacions llargament establertes. Els joves associen ésser expert a ésser gran i un submís o una submisa jove que comença creu veure mes seguretat en la gent gran (a més d’aquest aire patern o matern). Si llegim el BDSM com una experiència més enllà del sexe (i no només sexe), els que comencen tendeixen a buscar gent més propera a la seva edat (com farien en el sexe convencional). Però si volen aprendre realment al BDSM, fugen d’amos o ames joves. De la mateixa manera una dona o un home madurs que busquin començar també tendeixen a fugir de professors joves. Hi ha problemes amb la diferència d’edat al BDSM? Sincerament, no crec que la diferència sigui més definitòria que a qualsevol altre ordre de la vida. La diferència d’edat marca diferències que, a la llarga, poden ser insalvables, però això forma part de la vida, no del BDSM. Diferents maneres de pensar, diferents vivències, diferents gustos. Diferents generacions, en definitiva. Pot ser que els uneixi el BDSM però els separa una vida. La meva experiència és que a curt termini, la diferència d’edat és estimulant al BDSM però a llarg termini separa més que uneix. Però clar, aquesta és només la meva experiència.

 


(Traducción al castellano) Comenzar un texto hablando de viejos y jóvenes puede parecer tan injusto como hablar de hombres y mujeres o asegurar que todos los políticos son honestos. Podríamos hablar también en clave de “gente con experiencia” y “gente sin experiencia” pero conozco a amos que llevan demasiados años ejerciendo como para no saber ni construir el nudo mas sencillo, no siempre la edad es sinónimo de experiencia (sobretodo si eres juegas a “Bod esponja: el videojuego”.. La realidad es que si quiero hablar de viejos y jóvenes en tanto en cuanto me apetece hablar acerca de la diferencia de en el BDSM. En aquellos que comienzan suele existir mayor diferencia de edad entre los participantes que en las relaciones largamente establecidas. Los jóvenes asocian el ser experto a ser mayor y un sumiso o una sumisa joven que comienza cree ver mas seguridad en la gente mayor  (además de ese aire paterno o materna). Si leemos el BDSM como una experiencia mas allá del sexo (y solo sexo), los que empiezan tienden a buscar gente mas cercana a su edad (como harían en el sexo convencional), no obstante si tienen claro que quieren aprender en el BDSM, huyen de amos o amas jóvenes. De la misma manera una mujer o un hombre maduros que busquen comenzar también tienden a huir de profesores jóvenes. ¿Hay algún problema en la diferencia de edad en el BDSM? Pues sinceramente, no creo que la diferencia sea mas definitoria que en cualquier otro orden de la vida. La diferencia de edad marca diferencias que, a la larga, pueden ser insalvables, pero eso forma parte de la vida, no del BDSM. Diferentes maneras de pensar, diferentes vivencias, diferentes gustos. Diferentes generaciones, en definitiva. Puede que les una el BDSM per les separa una vida. Mi experiencia es que a corto plazo, la diferencia de edad es estimulante en el BDSM pero a largo plazo separa mas que une. Pero claro, esa es solo mi experiencia.

Bilingüisme, disciplina i humor

att00355

Renovar-se o morir
De vegades el meu cervell curtcircuita d’una manera que no arribo a entendre, succeeix que començo a reescriure tot allò que faig o penso, com si el conformisme fos només una vulgar paraula sense sentit ni embranzida. Em moc cada dia en moto cap a la feina i resulta que soc incapaç d’agafar més de tres dies seguits el mateix carrer, tampoc puc menjar allò mateix dos dies seguits ni beure la mateixa beguda, la gent m’emociona tant com m’avorreix. M’apassiona el cinema però em costa seguir una pel·lícula fora d’un recinte cinematogràfic doncs els meus dits oprimeixen sense adonar-se el botó de pausa al comandament a distància i m’oblido de la pel.licula per posar-me a fer una altra cosa. No se si és impaciència o inconformisme o només que m’avorreixo amb massa facilitat. Amb aquest blog passa el mateix, fa uns mesos que escric i ja vull canviar-ho, tot i que el resultat s’apropa força a allò que tenia al cap abans de publicar el primer text.

A partir d’aea publicaré alguns textos traduïts al castellà (només els que em semblin rellevants). Per quin motiu? Una de les raons per les quals vaig començar aquest blog és obligar-me escriure en català (que no és la meva llengua materna) però també m’he adonat que algunes persones no entenen el català però els hi interessa allò de què parlo. Potser un nacionalista d’aquí argumentaria que pel mateix motiu hauria de també traduir-ho a l’anglès que és la llengua més llegida i escrita. Algun nacionalista d’allà em diria que és una falta de respecte escriure exclusivament en català quan puc fer-ho en castellà i arribaria a la mateixa gent (i a més). Passo de nacionalismes, faig les coses perquè em vénen de gust, no perquè pertany a un ramat d’ovelles amb les quals no m’identifico (ni les blanques ni les negres).

Un altre d’aquests canvis que no interessen a ningú mes que al mi (sóc conscient) és el fet d’escriure dia rere dia. Obligar-te a escriure cada dia és una disciplina necessària si tens un objectiu però no crec que aquest objectiu fos positiu si al final acabes escrivint simples pensaments que tampoc aporten res (ni fins i tot a tu mateix). Si estàs constipat has de quedar-te a casa i no anar esternudant pel carrer.

El tercer canvi és l’enfocament. Em considero una persona amb un gran sentit de l’humor, fins i tot encara que ningú es rigui. I això no es tradueix en aquest blog on em fa l’efecte que perdo part de la meva personalitat.

Bilingüisme, disciplina menys estricta i mes humor. Aquests són els meus propòsits a partir d’avui, uns propòsits que mai arribaré a complir. Però així som els éssers humans, ruca perque si


Renovarse o morir (traducido al castellano)

Algunas veces mi cerebro cortocircuita de alguna manera que no soy capaz de entender y entonces comienzo a reescribirme en todo cuanto hago o pienso, algo parecido a que el conformismo no fuese mas que una vulgar  palabra sin sentido ni empuje. Voy en moto cada día a trabajar y no puedo escoger mas de tres días seguidos la misma calle, tampoco comer lo mismo ni beber lo mismo, la gente me emociona tanto como me aburre. Me apasiona el cine pero me cuesta seguir una película fuera del recinto cinematográfico porque mis dedos oprimen de manera inconsciente el botón de pausa en el mando a distancia y me dedico a cualquier otra cosa. No se si es impaciencia o inconformismo. Quizás sea algo tan simple como que me aburro con facilidad. Con este blog pasa lo mismo, llevo unos meses escribiendo y ya quiero cambiarlo todo a pesar de que es lo que tenía en mente desde que publiqué el primer texto.

A partir de ahora intentaré publicar el texto en catalán y también traducido al castellano (solo lo que se me antojen relevantes) ¿Por qué? Uno de los motivos por los que comencé este blog es obligarme a escribir en catalán (que no es mi lengua materna) pero es en este camino que también he aprendido  que a muchas personas (que no entienden el catalán) les interesa aquello de lo que hablo.. Algún nacionalista de aquí argumentaría que por el mismo motivo debería también traducirlo al inglés que es la lengua mas leída y escrita. Algún nacionalista de allá diría que es una falta de respeto escribir solo en catalán cuando puedo hacerlo en castellano y llegaría a la misma gente (e incluso a más). Pero resulta que paso de nacionalismos, hago las cosas porque me apetecen, no porque pertenezca a un rebaño de ovejas con las que no me identifico (ni las blancas ni las negras).

Otro de estos cambios que no interesan a nadie mas que a mi (soy consciente) es el hecho de escribir cada día. Obligarte a escribir cada día es una disciplina necesaria si tienes un objetivo pero no creo que este objetivo sea algo bueno si al final resulta que acabas escribiendo simples pensamientos que aportan poco o nada (fuera de mi mismo). Si estás resfriado debes quedarte en casa y no ir estornudando por la calle.

El tercer cambio es el enfoque. Me considero una persona con un gran sentido del humor, incluso aunque nadie se ría. Y eso no se traduce en este blog donde me da la impresión que pierdo parte de mi personalidad.

Bilingüismo, disciplina menos estricta y mas humor. Estos son mis propósitos a partir de hoy, unos propósitos que seguramente no llegaré nunca a cumplir. Pero así somos los seres humanos, cenutrios por naturaleza.

Mètodes de fer una sessió

00000034_oQuins mètodes existeixen per fer una sessió? Parlem realment de mètodes? No se… podem parlar de diferents pràctiques o també podem parla d’eines (o estris) que utilitzem a una sessió, inclòs podem parlar de (diferents) velocitats… però mètode Un mètode és una suma i al BDSM (al contrari que a les matemàtiques) la suma sempre dona resultats diferents perquè les persones són diferents. No feu cas de les planes web amb lletres vermelles i fons negre amb fotos de masmorres i una calavera rient.. Un pot fer una sessió de BDSM a plena llum del dia a un lloc preciós i sense cap eina. Perquè allò important són les persones, no els mètodes, ni les eines, ni el lloc, ni la verina d’enfront meu que mentre escric això es passeja nua per la casa.

Imposar allò que més coneixes (no allò millor)

CapturaQuan us donen a escollir fer quelcom (un puzle, per exemple)… escolliu el puzle més senzill o el mes complex? Si no tenim experiència en fer puzles, el nostre cap diu que escollim el més senzill però el nostre ego vol també el més complex (perquè és amb el que més reconeixement tindrem o aquell que -finalment- serà més maco). Quan arranquem qualsevol activitat podem començar per les subactivitats més senzilles o més complexes. Quan comencem al BDSM sempre ens quedem massa estona a la nostra zona de confort doncs associem allò desconegut a inseguretat. Que hem de fer quan estem a una relació amo/submisa? Ens quedem a la zona de confort i imposem (l’amo) allò que més coneix o intentem avançar per aconseguir altres experiències (allò millor)? La resposta és tan senzilla com plantejar-vos si sou uns rebels o uns conformistes… però no respecte a nosaltres sinó respecte a l’altra persona involucrada. Voleu empènyer a l’altra persona fora de la seva zona de confort o no? Si mai l’empenyeu mai avançareu.