Confondre sexe amb BDSM

CapturaContinuo trobant-me diàriament gent que confon el BDSM amb el sexe (o com si fos un pas mes al sexe). Pobres infeliços que cerquen al BDSM allò que el sexe ja no els hi dóna (o pitjor… no els ha donat mai). I es clar, fracassen i fracassaran constantment a la recerca d’allo que no tenen perquè volen un BDSM a la seva mida i aquest BDSM realment realment no existeix (ni existirà). Potser la línia que delimita el sexe dur del BDSM més senzill estigui una mica desdibuixada però que una cosa sembli un altre no vol dir que sigui la mateixa cosa. Per descomptat que pot haver-hi sexe al BDSM, però el BDSM no es sexe. Així doncs, oblideu d’una vegada el sexe i penseu que al BDSM la gent és la mateixa però alhora es quelcom diferent. El principal problema de la gent nova és que cerca al BDSM un ideal d’allò que cerca al sexe i sempre acaben donant-se de cop (o tenint dolentes experiències) amb gent que les atrau sexualment però no tenen  idea del fet que és el BDSM. Sempre dic allò mateix, si voleu saber allò que és el BDSM trobeu un bon amo, no un bon amant i deixeu-vos els prejudicis a la porta de casa (a la banda de fora). El feeling entre amo i submisa no neix de l’atracció física sinó de la mental. La resta és anar a comprar fruita a la fleca de pa.

Com marcar els temps al BDSM

CapturaLa vida és com un ascensor a un pugem i baixem a tota velocitat sense adonar-nos de vegades que no serveix de res anar de la planta zero a la darrera planta si desconeixem allò que hi ha a la resta de plantes. Al BDSM succeeix quelcom semblant. Volem pujar-nos a l’ascensor i arribar dalt de tot sense parades innecessàries. La pregunta és… són innecessàries? A la vida aprenem més dels fracassos que dels encerts i la millor manera sembla anar directes a la darrera planta. Però no. Al BDSM no podem començar la casa per la teulada doncs els fracassos com a submisa o amo ens pot fer resignar-nos a pensar que no som allò que realment som. Intentaré explicar-me millor perquè amb tanta metàfora això comença a semblar un text d’en Coehlo d’aquells a on es parla molt però no es diu res.

Com persona crec que els errors són necessaris per aprendre. Fins a aquest punt tot sembla normal. Però com persona també sóc Amo (o viceversa) i en aquest aspecte de la meva vida crec que la norma prova/error és més perillosa del que sembla. És bona idea equivocar-se però al BDSM és encara millor idea anar a poc a poc parant l’ascensor a tots els pisos.

Si com submisos algú ús dóna el primer dia una llista de totes les pràctiques que hi ha al BDSM per marcar els seus límits… possiblement fugirà a tota presa imaginant que el món del BDSM està ple de dolor i tortura. Com dir a un jove que està après música que ha d’interpretar la novena de Beethoven.

Aneu a poc a poc, parant l’ascensor a totes les plantes, per molta presa que tingueu. No comenceu la casa per la teulada. Això si… munteu-vos a l’ascensor o construïu la casa… i comenceu ja. La vida és massa curta.

Contracte entre amo i submisa

slave_contract_financial
No hi crec en el contracte entre amo i submisa. Hi crec en la confiança entre persones i el respecte en els límits. Però de la mateixa manera que no crec que una acta de matrimoni millori la parella, tampoc crec que un contracte millori la relació entre amo i submisa. Suposo que tots heu vist (o llegit) la ximpleria aquesta de “50 ombres d’en Grey” a on el senyor Grey fa signar un contracte a la seva submisa de manera quasi asèptica i legislativa. Us sembla interessant aquesta idea? Molt bé, podeu cercar per internet i trobareu centenars de webs de BDSM amb models per descarregar a on podeu modificar que fer i no fer i signar-ho. Això ús farà sentir més segurs? Endavant! A mi em sembla una parafernàlia innecessària que minimitza la confiança que ha d’existir de manera natural entre amo i submisa. Però com tot al món del BDSM… feu allò que voleu si ho feu des de la vostra llibertat.

Això si… si una de les persones no volen signar un document així, que ningú us obligui a fer-ho. Som adults fent un joc d’adults.

Límits

CapturaQuins són els nostres límits? De vegades ni ho sabem. És cosa semblant a entrar a un restaurant i rebutjar coses de la carta només perquè desconeixem el tast. Sóc conscient que no m’agraden les ostres tot i que mai les he tastades. Aquest és un límit força clar. Però també hi ha plats al menú que no se si m’agradaran però no estic disposat a provar la primera vegada que arribo al restaurant doncs no és un restaurant barato, els preus són cars i no m’ho puc permetre. Així doncs, si allò que menjo m’agrada, potser tornaré un altre dia a tastar allò que mai he tastat. Els límits són precisament això.

Quins són els vostres límits? Jo us ho diré… el vostre únic límit és la vostra por.

També heu de saber que no hi ha pitjor límit que el prejudici (i aquest és un límit que la gent que comença al BDSM acostuma a patir)

El senyor Grey i els amos

50shades-banner-tieAlgunes persones em pregunten si allò que han llegit o vist a “50 ombres d’en Grey” té res a veure amb la D/s o si el senyor Grey és un reflex d’allò que és un amo de veritat. La resposta és difícil. Podem dir que algunes de les coses que es mostren son properes al BDSM però la relació que s’estableix no té massa a veure amb la realitat. De tota manera no vull parlar avui de si “50 ombres d¡en Grey” és un reflex de la realitat sinó de si el senyor Grey és un amo o no ho és. Per què aquesta reflexió? Algunes persones veuen el meu perfil d’amo a Tinder o Facebook i em pregunten si sóc un Grey o que sóc. Doncs no. No ho soc. En Grey es un estereotip ridícul i manipulat d’allò que té que ser un amo. El primer gran error que comet l’escriptora és donar a en Grey una aparença bella, poderosa i rodejat de luxe. Entenc que aquesta és la millor manera de fer que els lectors (sobre tot les lectores) es sentin atrets pel senyor Grey. Dona igual si fos amo o no, és un seductor poderós i això es allò que atreu la protagonista i als lectors. Hi ha amos de tot tipus i condició però ús asseguro que mai he vist un com en Grey, l’estereotip d’allò que ens atreu. Partint de la base que l’escenari i el protagonista són els equivocats, l’escriptora posa davant a aquest tipus a una verge d’aquelles que porten la carpeta del cole contra els pits perquè te vergonya. Que és això? I el súmmum del ridícul arriba amb coses com la signatura del contracte o que li prepara una habitació. De veritat això és un amo? Encara que tot això podria ésser entès com a part de la seducció de l’escriptora cap al lector. I llavor arriba el moment en què descobrim que en Grey va ésser maltractar (o sotmès) a la seva joventut i ens mostra les seves cicatrius. Basta. A què estem jugant? Un amo es amo perquè ha sofert la submissió o ha sofert un patiment? Basta. Això no és un amo. El BDSM és quelcom més normal i sa d’allò que es mostra a aquesta obra.

Entenc la ficció, jo mateix escric ficció i entenc que sense llicències literàries no hi ha personatges. Però com amo rebutjo el personatge d’en Grey i rebutjo que la gent pugui pensar que això és un amo. “50 ombres d’en Grey” no és mes que un softcore de primera divisió que podria ésser emes al canal Playboy qualsevol dissabte a la nit.

Un amo ridícul, impossible i estereotipat.

Segones oportunitats

CapturaNo crec en les segones oportunitats a la vida “real”, menys encara al món del BDSM… i encara menys en les terceres o les quartes. Pot ser que, com a amo, a alguna persona li hagi donat una segona oportunitat i em penedeixo perquè vaig perdre el meu temps (i l’altra persona va perdre el seu). La vida és massa curta per perdre-la provant fins que encertem, a més, l’experiència m’ha demostrat que les segones oportunitats no funcionen al BDSM. Però no és aquest el motiu pel qual mai dono segones oportunitats. El meu motiu és per allò que em diuen “justícia divina”. Crec que les nostres decisions no poden quedar impunes, si decidim alguna cosa i ens equivoquem hem d’assumir les conseqüències. Les segones oportunitats són com viure amb un permanent salvavides pegat a l’esquena: és igual que t’equivoquis perquè sempre podràs tornar a intentar-ho… no? Doncs no, al món del BDSM no. Al meu món, tampoc. No hi ha segones oportunitats, ni terceres… ni quartes.